Una entrevista que marca el final d’una época

L’entrevista que aquest matí ha realitzat Duran i Lleida en RAC1 ha estat molt més interessant del que sembla. Deixant de banda el contingut i les preguntes d’una molt bona entrevista del Basté, Duran i Lleida ha testimoniat el moment en que l’unionisme està instal·lat realment, i la seva pròpia feblesa per aturar tot el procés d’independència, que sembla per fi, sense aturador: només els hi queda cridar i queixar-se. Anem bé.

L’important realment de l’entrevista ha estat veure el canvi de Duran, ja no és aquell home de bé tranquil i seré, aquell “home d’Estat” segur de si mateix que esmorzava plàcidament al Ritz de Madrid llegint La Vanguardia sabent-se el polític millor valorar d’Espanya. Ara en Duran és un polític crispat, nerviós, sempre antipàtic, fins i tot agressiu a estones, demacrat físicament, sempre “cabrejat” amb un món que no fa el que ell vol i que és realment el correcte.

A l’entrevista, hem pogut escoltar una ràbia continguda per no haver estat President de la Generalitat, com atacava al programa Polònia per crear nous independentistes, o fins i tot a la mateixa RAC1 de jugar al joc d’ERC. En un moment de l’entrevista s’ha equivocat i ha anomenat al Basté Bassas, molt significatiu. En un altre ha caigut de potes a la galleda en la trampa d’un propi company, en Rull, que parlava d’una pregunta amb tres respostes. Una agressivitat, de nou, poc racional ha envaït el seu discurs “jo dic el mateix i…”.

Duran i Lleida és la cara de l’unionisme català, aquell que ja comença a notar que les receptes de la transició no serveixen, que els “poderosos” ja no es poden tancar en una sala i solucionar-ho tot, que fins i tot els seus propis aliats ja no creuen en ells, i sobre tot, una ràbia i una agressivitat que no s’entén, més que d’aquella persona que veu com el seu model de vida s’acaba, i que el seu paper comença a ser nul. Aquell que no té cap argument a favor, que ja no li queden. Quan no hi ha arguments només queda bramar i cridar: la por.

Ha estat una entrevista molt interessant, ha certificat el final d’una època, aquella en que Duran i Lleida marcava en molts casos l’agenda a Catalunya, aquella on l’unionisme català encara tenir poder de maniobra entre la societat i els partits polítics. Aquella sensació de domini del “seny” i el “pont aeri” per sobre de tot, dels pactes secrets amb Zapatero, tot allò.

En el moment en que Duran i Lleida ataca coses com el Polònia, o se sent incòmode i atacat a la mateixa Can Godó és que simplement ha perdut.

Així de simple.

Algú ha dit

  1. Sergi 27 setembre 2013

Algú ho havia de dir

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *