Un 12 d’Octubre per treure aigua clara

El Dia de la Hispanitat d’ahir ens va deixar mil i una lectures per poder comentar, però la primera i més conseqüent és que el procés avança a uns ritmes molt accelerats, i que curiosament, arribats al punt de no retorn, el unionisme continua sense poder agrupar-se i organitzar-se d’una forma creïble i democràtica.

Si aquesta setmana la porta als nassos a la senyora Camacho dels seus propis companys ens portava a la conclusió que ni tan sols tenen marge de maniobra per bastir una alternativa difuminada (aquella “gran oferta” que ha d’arribar però mai arriba, ni té pinta d’arribar), el que ahir vam veure a Plaça Catalunya, són una sèrie d’elements que porten encara més  a pensar en que el problema substancial del unionisme és que no té projecte de futur. L’únic que sembla clar que pot oferir el unionisme és la nostàlgia i el tornar enrere: no hi ha projecte més enllà de que no canviï res.

Deixant de banda el ball de xifres habitual, la constatació és que aquella “majoria silenciosa” continua sent silenciosa o no existeix, i que la convocatòria en sí, va ser un fracàs estrepitós, no perquè jo ho senti així, que també, sinó perquè en el moment més alt de mobilització unionista a Catalunya, amb unes portades i mitjans de comunicació afins revolucionats (la portada de la caverna va ser delitosa), el unionisme a Catalunya només va aplegar a nostàlgics d’altres temps (alerta amb els dos militants del PP braç en alt a 3 metres de la Camacho, els lemes que es cantaven o les banderes amb “pollos”), gent vinguda d’arreu l’Estat (en un moment donat l’speaker va dir “que saludin els que venen de fora de Catalunya!” i van cridar més que quan demanava pels que eren catalans) i feixistes declarats (com un dels atacants de Blanquerna que va poder assistir com si res).

Tampoc deixa de ser casual i és molt indicatiu, que tant el líder de la Plataforma que organitzava l’acte, o fins i tot Camacho i, en menor mesura, Rivera, es mostressin molt alterats i amb cert “cabreig” per no haver aconseguit mobilitzar a més gent. Poca broma amb aquest detall: enlloc de constatar que no tenen el suport polític que esperaven tenir, s’enrabien, bramen i “esbronquen” als seus per no anar-hi. Una mica el món al revés i simptomàtic del paper que està fent l’Estat espanyol amb tot el procés: bramar i amenaçar sense arguments.

Si la manifestació de l’any passat si que va aixecar cert “patiment” entre els independentistes, aquest any ja es donava per fet la seva poca transcendència real a nivell polític, però ni en els somnis més humits de molts sobiranistes s’havia imaginat un conjunt d’elements i imatges com el que es va donar.

Al final, tot es resumeix en que no hi ha indepes i unionistes, més aviat el debat està evolucionant entre demòcrates i no demòcrates. No es d’estranyar que dos anys després continuï el degoteig de nous independentistes, perquè en el fons cada vegada és molt més complicat que un demòcrata de veritat vulgui pertànyer a un Estat com el que s’està convertint Espanya, i a sobre amb tota la impunitat possible dels seus governants. Com sempre dic, ja no ens queda un pam, ens queda un quartet de pam.

Algú ha dit

  1. Gemma 13 octubre 2013

Algú ho havia de dir

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *