Estava al sofà veient el telenotícies amb ma mare quan he sentit aquesta estranya sensació. Estaven donant imatges de les concentracions de peperos en alguns llocs d’espanya, entre ells hi havia les habituals banderes espanyoles, però aquesta vegada hi havia, i moltes, banderes franquistes, però moltes, tant ma mare com jo, que estàvem parlant ens hem quedat de pedra, sí, en efecte, teníem por, potser per la nostra història passada en tenim més que la resta, però per un moments totes les pors de la guerra civil han passat pels nostres caps.
Gràcies senyor Rajoy y senyor Aznar, gràcies per portar-nos cap a la guerra civil, i gràcies que em senti estrany al meu propi país, gràcies per fer que senti por de dir el que opino en una democràcia, gràcies per tot, són vostès uns grans polítics i estadistes…
Mentrestant, el meu Presidente continua callat…
a les notícies d’ahir de Catalunya Informació vaig sentir x primer cop com parlaven de “militants populars i falangistes” o alguna cosa així…
jo més que por x aquests 4 falangistes el que tinc és llàstima en veure tanta gent tan manipulada. Prou bé que va aquest país amb tanta gent tan cateta.
La Colegiata de San Patricio és una gran esglèsia medieval, amb un llarg camí per poder arribar a la seva porta; caminet que varen fer els meus avis materns el dia que es van casar. La llargada del qual és la mateixa que la longitud de la plaza de España, situada just al davant de el Ayuntamiento de Lorca, característic pels seus arcs arquitectònics. Tothom que hagi anat a l’estiu a aquesta plaça,al matí, sap que, climàticament, és horrible per la calor a causa d’un Sol radiant ja que, només per la tarda, la gran esglèsia és capaç de fer-li ombra.
Doncs allà, davant de l ‘Ajuntament del municipi més gran d’Espanya (en territori, que no demogràficament), on més d’una vegada he estat acabant el meu granissat de llimona procedent de la gelateria Miralles de la plaza Colón, estaven diumenge passat els falangistes amb les banderes de l’aguilucho, donant-me, i a la meva família, vergonya.