En el debat sobre els toros a Catalunya, també podem extreure un altre de molt interessant, i és justament, el futur ús que se li donen a les places de toros a Catalunya. Abans de la prohibició, era un fet que les places estaven començant en estar en desús, i aquestes, s’han de reconvertir a nous usos, i si es pot, tornar en forma d’equipaments a la ciutadania.
Alguns exemples d’antigues places de toros i el seu ús actual podria ser per exemple a Barcelona, on l’antiga plaça de toros el Torín, que va tancar al 1923 i va ser enderroca al 1944. Poc després, el seus terrenys els va comprar Catalana de Gas, que avui dia en té oficines.
El Cabanyal és un barri històric de la ciutat de València en el qual, un pla urbanístic, vol modificar-ho. De fet, el vol llençar a terra per construir de nou. Ja se sap, un tema d’urbanisme salvatge. El fet, és que el barri estava considerat com un bé d’interès cultural, o sigui, una zona realment digna de ser conservada. Aquest estatus, que el protegia contra la corrupció, va ser retirat, justament per poder construir en ell.
La resistència ha estat digne. Però els darrers dies s’han viscut moments terribles, quan policies amb molt mala llet han fotut veritables hòsties als veïns. No tinc masses paraules. Aquí més informació.
Veure com pegaven a fer mal, a veïns i veïnes de 50 o 60 anys m’ha fet pena, ràbia i indignació. Són dies molt tristos per a la democràcia, i molt més per a Espanya. Sembla que cada dia anem a pitjor.
Les imatges ho diuen tot, i al meu cap una sola idea: no vull ser part d’un Estat així. Un punt més de desafecció.
Si quelcom havia aixecat expectació entre els conciutadans de Sant Adrià els darrers mesos era justament com quedaria la nova Plaça de la Vila. Per bé o malament tothom hi parla i valora aquest nou espai públic, aquí el meu petit granet de sorra.
Penso que ningú posa en dubte la seva renovació, ja que els problemes en el pàrquing soterrani que hi ha just a sota eren constants, i realment podien ser un problema de seguretat important. Malgrat això, penso que tampoc ningú posava en dubta l’ordenació de l’antiga Plaça.
Personalment m’encantava, hi havia molt d’espai per asseure, arbres i gespa que feien que es veies verd i n’hi hagués ombra a l’estiu, així mateix, hi havia espai per a que els nens juguessin i la font així com el monument amb la sardana feien d’escut natural per a que algun nen despistat no caigués a la carretera.
La nova Plaça no m’agrada, sóc un dels que aplaudeix al Ajuntament pel seu bon parer en tot el relacionat amb els espai públics, perquè el bon gust i sobretot el verd i la funcionalitat regnen d’una forma poc habitual en l’entorn municipal. Si Sant Adrià està aconseguint marcar diferència amb els municipis dels voltants és justament per aquest bon criteri, de primer espais verds i funcionals i després el formigó, com si passa malauradament a Badalona per exemple, on han aconseguit batre records de metres quadrats sense un trist arbre ni herència de gespa.
No m’agrada la nova Plaça perquè és horripilant. Tot ciment, sense més, perdó, dos tristos trossets minúsculs de gespa, que queden com aïllats. Tampoc hi ha lloc suficient per seure, i si la gent ho volgués fer en els bancs que hi ha ara mateix, passaria el que aquest mateix matí estava succeint a la Plaça: els bancs desèrtics perquè el sol era inaguantable, només ocupat un al que li donava l’ombra.
Tampoc perdono que la font tant que hi havia ara sigui una cosa bastant diàfana, com són uns sortidors, l’antiga font no seria potser un exemple de la millor arquitectura, però era quelcom històric de la nostra ciutat. El monument amb la sardana era el que més m’agrada de la Plaça perquè li donava un toc molt tradicional i amable, no sé que ha estat d’ella.
En conclusió, penso que la reforma era necessària, a més, que era una de les promeses de les eleccions, però que l’estil funcional que s’ha escollit és un gran error, un espai tant emblemàtic com la Plaça de la Vila s’ha convertit en quelcom fred, i esperem als efectes que el hivern té sobre el formigó. No sé, potser caldrà deixar passar unes quantes dècades per a que em torni agradar, però el record de l’antiga estarà planant sempre pel meu cap, i suposo que sobre més gent.
