De fons sona: In your arms

Començo aquesta serie d’entrades sobre la campanya electoral al Congreso d’aquest 2011, una campanya que sorprèn a propis i estranys per la situació, pels protagonistes i per les tendències que en els darrers dies hem pogut comprovar en la premsa i en els diferents sondejos que van apareixent per la xarxa i en els principals diaris.

Si una idea planeja per sobre de tota la campanya és l’escepticisme d’una població que veu uns partits polítics tradicionals i uns actors polítics més preocupats per si mateixos que per la pròpia situació econòmica i política. Amb més de 5 milions d’aturats (segons l’EPA) i a saber quanta població que malviu a la desesperada, els partits i actors polítics són completament incapaços de donar respostes clares i creïbles a la majoria de població, que sembla que al final farà allò tant català d’escollir al menys dolent dels dolents.

Per una banda tenim dos partits nacionals, un el PSOE que sembla no recordar on ha portat la seva gestió econòmica, i que proposa reformes com si no hagués estat en el poder durant 8 anys per dur-les a terme. Quasi millor que això, es troba el Partido Popular, a punt d’aconseguir una de les majories més grans de la història de la democràcia espanyola (aconseguirà superar la de Gonzalez del 82?), però sense esgrimir ben bé cap mena de discurs ni proposta.

A casa, Catalunya, un PSC que sembla empecinat a no entendre la nova realitat nacional, i que tot i que conserva l’avantatge electoral, de nou no afronta un procés de reformulació del seu lideratge i del seu concepte de futur per a Catalunya. Propers a ells, a can CIU comencen als nervis al detectar un cert malestar electoral per les retallades i la gestió al capdavant de la Generalitat, tothom acceptava un sacrifici, però a canvi d’uns resultats que no arriben, ni sembla que arribaran. Al PP veuen com tot i començar a tocar el crostó a CIU, el seu sostre electoral continua ferm i sòlid, i no són capaços de superar-lo, ni tant sols en el pitjor moment del PSOE. Per la cua, ERC es frota les mans, veient com la seva renovació interna i prioritzar el seu eix nacional els poden donar un manteniment de resultats o fins i tot pujada, quelcom impensable fa només 6 mesos. Iniciativa no entén al món, ells que són els que tenen les propostes més properes al que creuen que demanda la societat, milloren resultats, però lluny dels seus germans (ideològics) alemanys. Queda un actor més, els indignats, que semblen més preocupats per entendre com sent la representació veritable del poble (aquell famós 99%), les urnes donen el seu recolçament a una opció ideològicament completament oposada com el Partit Popular.

Amb tot, una campanya força interessant, on sembla que de moment, més aviat com sempre, tothom està més pendent del seu mèlic, i els ciutadans i ciutadanes, sembla que a priori optaran masivament pel Partido Popular. Sense ficció.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• La participació electoral
• Vota a qui et roti
• Canvi de panorama a Sant Adrià de Besòs
• Victòria del PP a Badalona

Són moltes les persones que aquests dies m’estan parlant de progrés i futur. En efecte la majoria són part de la meva família, és un tema controvertit. Per més que analitzo el panorama, cada vegada que ho faig de forma seriosa se’m ve el món a sobre. Potser és que sóc molt negatiu i hauria de ser més positiu, però els motius no porten enlloc.

Veig les estadístiques d’atur juvenil, el de la meva edat, i simplement em quedo perplex de com de profunda és la paràlisi social que estem tenint en l’actualitat, i de com els temps que venen poden ser encara més inhòspits. Amb un 40% d’atur juvenil registrat, que vol dir que encara pot ser més alt, si comptabilitzem als ninis, estem davant d’una de les èpoques històriques del nostre Estat on més futura pobresa es pot generar.

Si el màxim al que podem aspirar els joves sense un pare o una mare ben posiciona és a feines malament retribuïdes i molt per sota del nostre nivell de preparació, fins a quin punt això representa progrés social per nosaltres mateixos.

Quan encara aquestes dinàmiques tendencioses es veuen més fortes és quan parles amb avis, són ells els que amb la calma que dóna la seva perspectiva històrica, et plantegen directament solucions i hàbits que tenien els seus propis pares, ja que la realitat els hi és semblant a la que els seus pares i fins i tot ells van viure. És cert que no estem patint els envits d’una guerra civil i una postguerra, però si una dictadura de la telebrutícia i venda de fum. Joves, i ja no tant joves, que encara vivim a casa dels pares perquè no hi ha forma de poder obtenir els recursos necessaris per poder independitzar-nos, feines on directament t’exploten i on estàs infrautilitzat.

Quan has de donar les gràcies per que encara tens feina, tot i que et paguin una misèria i t’explotin, és que quelcom no funciona bé.

Progrés? Almenys menjo tres cops cada dia. Ja puc equiparar-me a un jove de l’imperi romà. Hem evolucionat molt.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• La dificultat de governar i de ser un jove emprenedor
• El pitjor de nosaltres
• Alguna cosa està passant a Catalunya
• Estan jugant amb nosaltres

Estem de reformes a casa, bàsicament hem decidit que donat que la Gemma es queda a dormir quasi tots els caps de setmana. Llençar l’antic matalàs (i també el meu llit) i comprar-ne un de matrimoni. Això està molt bé, o no tant, ja que l’espai és el que és. Però bueno, toca reformar les dues habitacions, o més ben dit, reorganitzar, per a que càpiga el llit de matrimoni i l’exercit de llibres que abarroten les dues habitacions.

Però no és d’això del que vull parlar, és de quelcom diferent. Fent neteja, vaig decidir que moltes coses s’haurien de llençar i d’altres guardar. Per exemple, he emmagatzemat els apunts de la universitat en capses. No tenia sentit continuar amb tots els papers a les prestatgeries com si demà anés a revisar els apunts d’Economia d’Espanya. Però en el moment en que he començat a reformular les enciclopèdies m’he topat amb una emocional negativa de mons pares. Per molt que els hi he intentat explicat, i en el fons ho entenen, que les enciclopèdies en paper actualment tenen poc sentit a no ser que siguin  anuaris o temàtiques, ells es neguen en rotund a llençar-les. És un símbol dels seus temps.

De petit, una de les coses que feia que la teva família tingués estatus, era justament tenir en propietat una mega enciclopèdia, de fet, si era Salvat o Larousse, ja era el súmmum de la classe. Era, en el fons per ells, una demostració de progrés i d’ascens social. En el fons era molt semblant als temps de la revolució francesa. Aquella idea de tenir tot el saber a casa, i per tant, l’accés a la cultura que els seus pares no havien tingut, ni ells mateixos quan eren petits, amb aquells llibres bestials que ocupaven una posició ben vistosa en el menjador, demostraven que els seus fills si tindrien accés a la cultura, i per tant progrés i encara més ascens social.

És curiós doncs, que en el 2011, ara no tinguin cap sentit. L’accés a la cultura sembla que ha perdut tota la seva importància. “en internet encuentras todo”, i és cert, però no sé a quin preu social i personal. He decidit quedar-me amb les enciclopèdies, tot i que no serveix per res a nivell pràctic, penso que són el símbol d’una altra època, una època en que una generació, van creure que havien aconseguit ser classes mitges, i que els seus fills i filles serien persones importants.

Havien lluitat durant generacions (fins i tot amb una guerra per mig) per assolir aquest estatus, penso que la meva actitud és de respecte cap aquells somnis que avui dia veuen completament trencats, al comprovar que, amb tot, el màxim que aspirem és a comprar un llit de matrimoni perquè el seu fill ara per ara, ni pot pensar en marxar de casa i construir el seu propi futur. No t’ho diuen, però els temps actuals, les situacions, els hi recorden a les històries dels seus pares, quan els fills vivien també a casa, perquè no podien marxar a fer la seva per si mateixos.

Ara tenim internet i l’accés global a la cultura, però socialment estem tornant als temps dels nostres avis.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Cadascú a la seva bola
• Progrés
• La participació electoral
• La dificultat de governar i de ser un jove emprenedor

Són molts els estudis que estic repassant aquests dies arran d’un curs de màrqueting polític que estic fent al col·legi de politòlegs, i per això, ara mateix estic encuriosit.

Les variables que es mouen sempre quan parlem de participació són un bon grapat, però la majoria d’estudis les agrupen en variables socio-econòmiques, institucions i sistemes electorals.

Però la pregunta és si la desafecció latent dels ciutadans front els polítics es veurà traduïda en una afluència a votar per justament, optar per llistes fins ara no conegudes i que es presenten com una opció de regeneració política, o més aviat es traduirà en un descens de participació considerable.

A qui benefici tot plegat? Està clar que la participació beneficia als partits grans, i sobretot als partits que van al capdavant de tot, per exemple a CIU els aniria molt bé, i en menor forma al PSC.

Al contrari, la manca de participació beneficia als partits petits, la majoria d’ells amb un vot molt més “fidel” que els grans, i per tant en el marc actual beneficiaria a ERC, SI, Reagrupament i Ciudadanos.

També cal analitzar, el factor del vot de castic, en un país com el nostre on no hi ha molta cultura de realitzar vots de castic optant per llistes diferents i s’opta més per no anar a votar, el presumible vot de castic de molts socialistes que no es veuen amb cor de votar a CIU, podria fer també caure aquesta participació.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Som un preàmbul
• Cadascú a la seva bola
• El PSC votarà en contra de la seva pròpia moció
• El joc de l’Estatut

Una de les coses que més em sorprenen és la complicada situació moral en que et trobes quan gestiones. És curiós, però estem en una societat on no es premia per res a tots aquells i aquelles que agafen una responsabilitat i la treballen al màxim. Em crida l’atenció perquè es valora molt més al nini de torn per aconseguir sobreviure sense fotre ni brot que al jove emprenedor que lluita diàriament per continuar endavant.

En etapes fosques com en la que estem, es fa difícil entendre perquè no s’aposta per aquesta part del jovent que si vol continuar endavant i construir quelcom col·lectiu. Sembla que ara només val la pena allò instantània.

El més paradoxal, o més aviat hipòcrita, és que aquells que tenen en les seves mans el poder aconseguir que podem fer coses, són els que més pals a les rodes fiquen. Abans, una carrera era el resultat d’una bona tasca i tenies opcions laborals. Quan un nucli cada vegada més gran va arribar a l’educació superior, llavors es feia necessari un màster, quan les universitats han posat a disposició dels joves màsters a preus públics, llavors cal fer-ho a l’estranger.

Tot per continuar perpetuant una serie de coses. Mentre, els governs, especialment l’espanyol, s’apresura a premiar als bans i les constructores, aquelles que ens han portat a aquesta crisi, però la innovació, les noves tecnologies i la producció amb valor afegit queden sotmeses a l’eterna soledat, perquè no són importants.

Anem bé

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Progrés
• El pitjor de nosaltres
• I ara que polítics?
• Cadascú a la seva bola

La diversitat cultural és potser un dels fenòmens més comentats i sobre els més escrits en els darrers anys. De fet, la diversitat cultural entesa com el conjunt de persones diferents que formen una comunitat o societat, de fet, com a ciutadania.

La diversitat cultural l’entenc com quelcom positiu. En un temps en que els ordinadors, internet i la tecnologia ens uneixen a tots cada vegada a més velocitat és complicat aconseguir una societat cohesionada culturalment, que sigui única, que comparteixin completament les seves creences i que aquestes siguin úniques i estàtiques.

No vull dir que la ciutadania no hagi de compartir tot un seguit de creences culturals homeneges, ja que dir això significaria que cadascú campa per la seva banda, però si és cert, que cert nivell de diversitat és justament la que provoca que un conjunt de ciutadans puguin enriquir-se amb valors i creences diferents, a fi de poder conviure junts.

Per exemple, està demostrar que els nens i nenes a l’escola que tenen contacte amb altres nens i nenes forasteres, després entenen millor el propi valor de la seva cultura, però sense la necessitat d’anteposar-la ni imposar-la a ningú. Es tracta de demostrar que cadascú té la seva identitat, però que aquesta no és millor ni pitjor que la dels altres, sinó simplement diferent, i per tant, el conjunt de les diferencies ens comporta una riquesa.

D’igual forma, aquests nenes i nenes, de cop i volta, al no sentir-se agredits per d’altres cultures, no tenen una necessitat d’exercir una violència per afiançar-se i demostrar la seva pròpia identitat, així, les relacions es tornen més amables, i menys violentes, ningú intenta imposar, sinó més aviat entendre, comprendre i sobretot demostrar de forma sana que la cuina de cada casa és la millor del món. En el fons, els drets humans o els drets dels nens no deixen de ser uns mínims als que mundialment, més o menys, hem pogut posar-nos d’acord.

No és això en definitiva el que volem a les aules? De totes formes, tampoc estic parlant d’un xec en blanc a tota meva de cultura, és cert que els forasters han d’integrar-se, i que per molt que quelcom sigui respectable culturalment en una zona de la terra, no ha de perquè ser-ho també a l’altre punta. Cal acceptar que si vas a un altre país, aquests tindrà una serie de lleis, normes i tradicions que cal respectar, ja que en el fons, es tracta d’un convidat.

El que realment pot ser beneficiós, és veure com aquestes persones s’integren en aquesta ciutadania, impregnen el millor de la seva, i de tot plegat surt una evolució de la societat encara millor.

Foto: Gettyimages

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Aguirre y mi indignación ciudanana
• Cadascú a la seva bola
• Progrés
• L’enciclopèdia Larousse i els meus pares

Alguna cosa està passant a Catalunya perquè cada dia més gent estigui a favor de la independència. Però no ho dic com una afirmació de bandereta, ho dic, fins i tot, amb la sorpresa que aquest fet em fa, i justament, m’alegra, perquè en veritat veig que els “nous” independentistes no deixen de ser ciutadans no polititzats fins ara, que simplement, s’estan adonant de la seva baixada de qualitat de vida.

Alguna cosa està passant a Catalunya quan La Vanguardia, pública magnífics articles com aquest, on realment un s’adona del fet que hi ha cada dia un major percentatge de població que s’està preocupant de la seva qualitat de vida, de fet, del seu futur i el dels seus fills, i que justament, veuen en el projecte d’Espanya com a tal, presenta series dificultats per assolir benestar.

Per tant, alguna cosa està passant quan molta gent es planteja la independència com quelcom necessari per continuar millorant la seva vida, i m’encanta veure com ho parlen de forma oberta i sense embuts, amb calma i de forma democràtica, moltes vegades en castellà, i ho fan així perquè per molt que ens ho diguin des de fora Catalunya és sense cap mena de dubtes, un oasis de llibertat d’expressió i de democràcia.

De fet, justament per això, ens podem plantejar un debat tant seriós com aquest amb la calma i prudència, el seny, que es necessita.

És doncs, un motiu d’orgull, no com a país, sinó com a societat, cosa que fa que pensi que alguna cosa està passant a Catalunya.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Progrés
• I ara que polítics?
• I si fóssim una nació?
• El joc de l’Estatut

Una de les grans lliçons que ens ha de donar la manifestació del passat dissabte, és justament la constatació de quelcom que ja s’estava entreveient, i que és la separació casi astronòmica entre societat i polítics.

Tot i que durant la setmana, els mateixos polítics havien admès que la disputa sobre el lema de la manifestació del 10j els feia fer el ridícul, no van deixar el tema fins al moment final, en que els propis ciutadans van demostrar, posant-se per davant i per darrera, el poc que els arribava a importar l’opinió de la classe política sobre la manifestació.

Està clar que alguns partits no saben ben bé cap on tirar, ja que han demostrat proposar diverses formules durant els darrers mesos, o més aviat, han anat intentant quadrar els cercles impossibles, sense adonar-se que poc a poc s’està unint una majoria independentista al voltant del projecte d’Estat que les associacions i el món cultural està construint, paradoxalment, a part de la classe política.

Però com pot ser que els representants legítims del poble, escollit per la ciutadania en eleccions, estiguin ara mateix tant lluny del sentir i de la demanda unitària cap a la independència? Apunto diverses raons:

• Canvi generacional: En el fons, els nous catalans, són ciutadans i ciutadanes nascudes i que han crescut en democràcia, lluny dels franquisme, i que ja no deixen de dir coses per por o per no molestar. Per això, el debat entre la gent de 20 a 30 anys sobre la independència és tant obert i transparent. Els quadres dirigents dels partits, tot i que ho han intentat, encara no han fet el relleu generacional, al menys ideològicament, i continuen amb les idees i els conceptes de la transició, el anar a Madrid a demanar coses, quan la societat actualment està fent justament el contrari: demanar coses aquí i que Madrid s’adapti.
• El web 2.0. El canvi ha estat brutal, les idees es traslladen i es comparteixen d’una forma molt més ràpida. Això ha fet que el coneixement sigui més accessible. No cal anar a una manifestació per trobar-te ciutadans com tu, gent moderada i que opta per la independència, ja que al twitter o al facebook (les xarxes socials en general)els pots trobar. D’igual manera, la informació, les idees i sobre tot el no sentir-te sol han estat una arma del web 2.0, que tret d’alguns diputats i diputades que tenen aquestes eines i les utilitzen, no han sabut controlar la importància i el factor mobilitzador que tenen.
• No hi ha una renovació de líders: De nou, tot i que comença, no hi ha hagut una veritable renovació de quadres dirigents ni de líders en els partits. Continua el sentit d’Estat (espanyol) i els efectes de la transició, el haver de justificar eternament amb pedagogia perquè som catalans, sense entendre, que les noves generacions som catalans sense complexos, i que no entenem perquè hem de justificar-nos per res, és Espanya la que ha de donar motius per que ens quedem, no a l’inrevés.
• La classe política catalana: és curiós perquè a la majoria de països existeixen polítics, però no classe política. Aquest concepte de classe, tant marxista, dona per fet que els nostres polítics han de perdurar en el temps, passen d’una posició a l’altre, sense un relleu ni generacional ni en les formes, per tant, és normal que aquesta “classe” l’únic que vulgui sigui perpetuar-se en el poder, i no busca actualitzar-se ni noves fites. Quan veiem polítics que continuen legislatura rere legislatura amb les mateixes formes de fer i pensar que quan van començar, és normal que es vagi alimentant cada vegada més una distància entre electorat i polítics.

Hem quedo amb una reflexió i un desafiament. La reflexió vindria en que no només la sentència del Tribunal Constitucional ha fet disminuir la legitimitat en l’Estat espanyol per part de la ciutadania, sinó que les reaccions i actituds dels polítics actuals ara mateix també han fet que la seva pròpia legitimitat estigui en dubte.

El desafiament és simple, seran capaços els polítics catalans d’exercir de representants sobirans del poble i liderar el crit de independència que es va sentir de forma unitària en la manifestació, o perdran el crèdit i la confiança que encara tenen?

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Els polítics catalans en greu perill
• La manifestació del 10j sí condiciona les eleccions
• Una manifestació transversal que posa en evidència als polítics
• La dificultat de governar i de ser un jove emprenedor

Oxi van dir el 17 de novembre de 1973 els estudiants que estaven a la universitat politècnica als soldats dels dictadors, i Oxi (o sigui, no) criden ara també.

Oxi van dir els estudiants al Govern grec que volia rescatar bancs el 10 de desembre del 2008

I oxi (no) estan dient dient avui a una retallada espetactular de benestar i d’avenços socials. Oxi diuen a l’augment d’un 23% de l’IVA i del 10% dels carburants i de l’alcohol; la supressió de les pagues extres, la congelació del sou dels funcionaris durant els tres anys vinents i allargar l’edat de jubilació fins als seixanta-set anys

Sembla ser, que només els grecs tenen el que cal per sortir al carrer i liar-la…

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Conversant sobre la crisis de Grècia
• Haití no és Badalona
• ¿Que sucede en Grecia?
• Cadascú a la seva bola

Penso que ha estat un insult a la dignitat democràtica, al mateix nivell que el famós 3% de Maragall.

Realment són aquestes coses el que et demostren la qualitat democràtica d’un país. Cada vegada tinc menys ganes de ser part d’aquesta Espanya. Un altre punt de desafecció.

No us perdeu el video: aquí

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• La diversitat cultural avui dia
• Alguna cosa està passant a Catalunya
• Tinc por a España
• 10 tweets divertits sobre l’Espanya – Suïssa i la roja