De fons sona: In your arms
Començo aquesta serie d’entrades sobre la campanya electoral al Congreso d’aquest 2011, una campanya que sorprèn a propis i estranys per la situació, pels protagonistes i per les tendències que en els darrers dies hem pogut comprovar en la premsa i en els diferents sondejos que van apareixent per la xarxa i en els principals diaris.
Si una idea planeja per sobre de tota la campanya és l’escepticisme d’una població que veu uns partits polítics tradicionals i uns actors polítics més preocupats per si mateixos que per la pròpia situació econòmica i política. Amb més de 5 milions d’aturats (segons l’EPA) i a saber quanta població que malviu a la desesperada, els partits i actors polítics són completament incapaços de donar respostes clares i creïbles a la majoria de població, que sembla que al final farà allò tant català d’escollir al menys dolent dels dolents.
Per una banda tenim dos partits nacionals, un el PSOE que sembla no recordar on ha portat la seva gestió econòmica, i que proposa reformes com si no hagués estat en el poder durant 8 anys per dur-les a terme. Quasi millor que això, es troba el Partido Popular, a punt d’aconseguir una de les majories més grans de la història de la democràcia espanyola (aconseguirà superar la de Gonzalez del 82?), però sense esgrimir ben bé cap mena de discurs ni proposta.
A casa, Catalunya, un PSC que sembla empecinat a no entendre la nova realitat nacional, i que tot i que conserva l’avantatge electoral, de nou no afronta un procés de reformulació del seu lideratge i del seu concepte de futur per a Catalunya. Propers a ells, a can CIU comencen als nervis al detectar un cert malestar electoral per les retallades i la gestió al capdavant de la Generalitat, tothom acceptava un sacrifici, però a canvi d’uns resultats que no arriben, ni sembla que arribaran. Al PP veuen com tot i començar a tocar el crostó a CIU, el seu sostre electoral continua ferm i sòlid, i no són capaços de superar-lo, ni tant sols en el pitjor moment del PSOE. Per la cua, ERC es frota les mans, veient com la seva renovació interna i prioritzar el seu eix nacional els poden donar un manteniment de resultats o fins i tot pujada, quelcom impensable fa només 6 mesos. Iniciativa no entén al món, ells que són els que tenen les propostes més properes al que creuen que demanda la societat, milloren resultats, però lluny dels seus germans (ideològics) alemanys. Queda un actor més, els indignats, que semblen més preocupats per entendre com sent la representació veritable del poble (aquell famós 99%), les urnes donen el seu recolçament a una opció ideològicament completament oposada com el Partit Popular.
Amb tot, una campanya força interessant, on sembla que de moment, més aviat com sempre, tothom està més pendent del seu mèlic, i els ciutadans i ciutadanes, sembla que a priori optaran masivament pel Partido Popular. Sense ficció.
Són moltes les persones que aquests dies m’estan parlant de progrés i futur. En efecte la majoria són part de la meva família, és un tema controvertit. Per més que analitzo el panorama, cada vegada que ho faig de forma seriosa se’m ve el món a sobre. Potser és que sóc molt negatiu i hauria de ser més positiu, però els motius no porten enlloc.
Veig les estadístiques d’atur juvenil, el de la meva edat, i simplement em quedo perplex de com de profunda és la paràlisi social que estem tenint en l’actualitat, i de com els temps que venen poden ser encara més inhòspits. Amb un 40% d’atur juvenil registrat, que vol dir que encara pot ser més alt, si comptabilitzem als ninis, estem davant d’una de les èpoques històriques del nostre Estat on més futura pobresa es pot generar.
Si el màxim al que podem aspirar els joves sense un pare o una mare ben posiciona és a feines malament retribuïdes i molt per sota del nostre nivell de preparació, fins a quin punt això representa progrés social per nosaltres mateixos.
Continua llegint »
Estem de reformes a casa, bàsicament hem decidit que donat que la Gemma es queda a dormir quasi tots els caps de setmana. Llençar l’antic matalàs (i també el meu llit) i comprar-ne un de matrimoni. Això està molt bé, o no tant, ja que l’espai és el que és. Però bueno, toca reformar les dues habitacions, o més ben dit, reorganitzar, per a que càpiga el llit de matrimoni i l’exercit de llibres que abarroten les dues habitacions.
Però no és d’això del que vull parlar, és de quelcom diferent. Fent neteja, vaig decidir que moltes coses s’haurien de llençar i d’altres guardar. Per exemple, he emmagatzemat els apunts de la universitat en capses. No tenia sentit continuar amb tots els papers a les prestatgeries com si demà anés a revisar els apunts d’Economia d’Espanya. Però en el moment en que he començat a reformular les enciclopèdies m’he topat amb una emocional negativa de mons pares. Per molt que els hi he intentat explicat, i en el fons ho entenen, que les enciclopèdies en paper actualment tenen poc sentit a no ser que siguin anuaris o temàtiques, ells es neguen en rotund a llençar-les. És un símbol dels seus temps.
De petit, una de les coses que feia que la teva família tingués estatus, era justament tenir en propietat una mega enciclopèdia, de fet, si era Salvat o Larousse, ja era el súmmum de la classe. Era, en el fons per ells, una demostració de progrés i d’ascens social. En el fons era molt semblant als temps de la revolució francesa. Aquella idea de tenir tot el saber a casa, i per tant, l’accés a la cultura que els seus pares no havien tingut, ni ells mateixos quan eren petits, amb aquells llibres bestials que ocupaven una posició ben vistosa en el menjador, demostraven que els seus fills si tindrien accés a la cultura, i per tant progrés i encara més ascens social.
Continua llegint »
Uns dels interrogants dels que tinc més curiositat respecte aquestes properes eleccions al Parlament, és justament saber el nivell de participació electoral.
Són molts els estudis que estic repassant aquests dies arran d’un curs de màrqueting polític que estic fent al col·legi de politòlegs, i per això, ara mateix estic encuriosit.
Les variables que es mouen sempre quan parlem de participació són un bon grapat, però la majoria d’estudis les agrupen en variables socio-econòmiques, institucions i sistemes electorals.
Una de les coses que més em sorprenen és la complicada situació moral en que et trobes quan gestiones. És curiós, però estem en una societat on no es premia per res a tots aquells i aquelles que agafen una responsabilitat i la treballen al màxim. Em crida l’atenció perquè es valora molt més al nini de torn per aconseguir sobreviure sense fotre ni brot que al jove emprenedor que lluita diàriament per continuar endavant.
En etapes fosques com en la que estem, es fa difícil entendre perquè no s’aposta per aquesta part del jovent que si vol continuar endavant i construir quelcom col·lectiu. Sembla que ara només val la pena allò instantània.
La diversitat cultural és potser un dels fenòmens més comentats i sobre els més escrits en els darrers anys. De fet, la diversitat cultural entesa com el conjunt de persones diferents que formen una comunitat o societat, de fet, com a ciutadania.
La diversitat cultural l’entenc com quelcom positiu. En un temps en que els ordinadors, internet i la tecnologia ens uneixen a tots cada vegada a més velocitat és complicat aconseguir una societat cohesionada culturalment, que sigui única, que comparteixin completament les seves creences i que aquestes siguin úniques i estàtiques.
No vull dir que la ciutadania no hagi de compartir tot un seguit de creences culturals homeneges, ja que dir això significaria que cadascú campa per la seva banda, però si és cert, que cert nivell de diversitat és justament la que provoca que un conjunt de ciutadans puguin enriquir-se amb valors i creences diferents, a fi de poder conviure junts.
Alguna cosa està passant a Catalunya perquè cada dia més gent estigui a favor de la independència. Però no ho dic com una afirmació de bandereta, ho dic, fins i tot, amb la sorpresa que aquest fet em fa, i justament, m’alegra, perquè en veritat veig que els “nous” independentistes no deixen de ser ciutadans no polititzats fins ara, que simplement, s’estan adonant de la seva baixada de qualitat de vida.
Alguna cosa està passant a Catalunya quan La Vanguardia, pública magnífics articles com aquest, on realment un s’adona del fet que hi ha cada dia un major percentatge de població que s’està preocupant de la seva qualitat de vida, de fet, del seu futur i el dels seus fills, i que justament, veuen en el projecte d’Espanya com a tal, presenta series dificultats per assolir benestar.
Una de les grans lliçons que ens ha de donar la manifestació del passat dissabte, és justament la constatació de quelcom que ja s’estava entreveient, i que és la separació casi astronòmica entre societat i polítics.
Tot i que durant la setmana, els mateixos polítics havien admès que la disputa sobre el lema de la manifestació del 10j els feia fer el ridícul, no van deixar el tema fins al moment final, en que els propis ciutadans van demostrar, posant-se per davant i per darrera, el poc que els arribava a importar l’opinió de la classe política sobre la manifestació.
Oxi va dir el 28 d’octubre de 1940 el líder grec Ioannis Metaxas l’ultimàtum de Mussolini i Oxi (o sigui, no) criden ara els estudiants, professors i llicenciats en Grècia.
Oxi van dir el 17 de novembre de 1973 els estudiants que estaven a la universitat politècnica als soldats dels dictadors, i Oxi (o sigui, no) criden ara també.
Oxi van dir els estudiants al Govern grec que volia rescatar bancs el 10 de desembre del 2008
I oxi (no) estan dient dient avui a una retallada espetactular de benestar i d’avenços socials. Oxi diuen a l’augment d’un 23% de l’IVA i del 10% dels carburants i de l’alcohol; la supressió de les pagues extres, la congelació del sou dels funcionaris durant els tres anys vinents i allargar l’edat de jubilació fins als seixanta-set anys
Sembla ser, que només els grecs tenen el que cal per sortir al carrer i liar-la…
Molt poques vegades m’he sentit tant insultat com a ciutadà que avui. Quan he vist a l’Aguirre dient el que ha dit, a un Parlament democràtic, com si res, com si la corrupció fos el més habitual i com si ella mai haguès trencat un plat.
Penso que ha estat un insult a la dignitat democràtica, al mateix nivell que el famós 3% de Maragall.
Realment són aquestes coses el que et demostren la qualitat democràtica d’un país. Cada vegada tinc menys ganes de ser part d’aquesta Espanya. Un altre punt de desafecció.
No us perdeu el video: aquí
