Montilla, l’ultra heroi!
Curiosa la imatge de Montilla (no és la foto que he ficat per suposat...), sent el President que està fent mans i mànigues en el Senat per aconseguir fer moure el Tribunal Constitucional.
Realment, en els darrers mesos Montilla m’està sorprenent molt positivament, amb un gir cap a un catalanisme més “radical”, està exercint de veritable President, i si és un personatge extremadament criticable en moltes coses, està clar que vol (interessos a part) tirar endavant com sigui l’actual Estatut.
Suposo que en el fons ell si que ha vist, com l’Estatut és el darrer que li queda a Espanya per mantenir a Catalunya a dins, si fracassa l’Estatut, fracassarà l’autonomisme, i està clar que l’únic camí que quedarà serà la independència.
En el fons, ni ell mateix, després de quasi 4 anys en el Govern, ha de veure clar això de les autonomies, no hi ha res com viure en el propi cos les limitacions i les traves del govern espanyol com per tornar-se independentista.
Los Suplicatorios… esa historia olvidada…

Aprofitant que aquests dies hi ha cert moviment en les altes esferes jurídiques d’aquesta Estat nostre, he estat revisant el tema dels Suplicatorios. Més concretament he fet una petita recerca dels casos de suplicatoris que hi hagut a l’Estat espanyol.
Per suposat no és una recerca pormenoritzada ni tampoc gaire científica, però per fer-se una idea i aconseguir algunes fonts de referència no està gens malament.
Primer de tot indicar que un suplicatori és jurídicament l’acte d’un òrgan jurisdiccional, sol•licitant la col•laboració o auxili, d’un jutge o tribunal superior en grau, o sol•licitant al Congrès o al Senat autorització per processar a alguns dels seus membres. Més concretament, està definida i tractada a la CE 79.
Bàsicament, serveix per demanar al Congreso o Senado que aixequi la immunitat dels seus membres, i així poder-los investigar. De fet, a la Revista de la Facultad de Derecho de la Universidad Complutense, hi ha un “emocionant” article titulat “El suplicatorio como manifestación de la inmunidad parlamentaria”. El títol m’ha cridat l’atenció.
Però no obstant això, he trobat uns quants suplicatoris anteriors, per exemple al 1848, en que el Ministerio de Gracia y Justicia demanava un suplicatorio a la reina demanant que jutges i ministres acompleixin diverses lleis sobre “presidios y casas de correción de mujeres”.
De forma més “actual”, els suplicatoris que he aconseguit trobar a l’etapa democràtica de l’Estat espanyol han estat per exemple el cas de Francisco Letamendía y Antonio Ibarguren y del senador Miguel Castells. Que van ser investigats per ser representants d’Herri Batasuna i mostrar opinions en contra del Rei. Més informació aquí (enllaç altament recomanable).
També tenim algunes de més “polítiques” com per exemple el cas de denegació de suplicatori a Fernando Chueca, un diputat centrista, o a Andrés Pedro Calero, per problemes amb l’Audiencia de Jaén. Tot per presumptes delictes més “econòmics”
L’etapa daurada va arribar amb tot el casos Gal i demés de l’etapa socialista al Gobierno central. N’he trobat discussions i més discussions sobre els suplicatoris, la immunitat i demés que podríem dedicar-hi planes i planes. Sobretot a l’any 1995. Curiosament, el següent any amb més demandes de suplicatoris, i més debat públic sobre el tema és el 2009.
Al final, estarem vivint una etapa històrica jurídicament i tot.
Per més informació, us adreço a aquest índex que he trobat al (santo) google i que m’ha servit com a font principal.
I tu, que m’expliques?



