
Poques paraules queden ja disponibles per descriure la situació per la que passa la política catalana aquest dies. Sembla ser, que els polítics realment ni han entès el que està passant a Catalunya, ni tant sols fan un esforç de dignitat col•lectiva. La culpa ja és de tots, i cap d’ells es salva.
Primer ha estat el rebutjar la iniciativa popular per realitzar un referèndum. La mateixa setmana que tenien 1.5 milions de persones cridant independència al carrer ells mateixos, CiU i ERC per davant, tiren enrere una de les poques iniciatives que donen resposta al clamor popular al carrer. Podia ser una decisió normal i acceptable divendres passat, però ara, amb la manifestació pel mig, ja no hi ha cap mena de justificació. Ridícul.

La ressaca del 10j encara està vigent, els propis partits l’estant patint fins i tot a dimarts, i més la patiran encara a partir de dijous i divendres. Està clar que, alguna cosa han de fer per poder donar resposta al nou cicle polític, però estan més aviat perduts.
Les declaracions de Mas, de Duran i Lleida, de Puigcercós, variant el seu discurs habitual cap a un de més independentista, en consonància amb tot el que es va poder veure dissabte a la manifestació del 10j, han estat molt ben rebudes pel públic, però ràpidament, els seus gestos van per una via contraria.

Una de les grans lliçons que ens ha de donar la manifestació del passat dissabte, és justament la constatació de quelcom que ja s’estava entreveient, i que és la separació casi astronòmica entre societat i polítics.
Tot i que durant la setmana, els mateixos polítics havien admès que la disputa sobre el lema de la manifestació del 10j els feia fer el ridícul, no van deixar el tema fins al moment final, en que els propis ciutadans van demostrar, posant-se per davant i per darrera, el poc que els arribava a importar l’opinió de la classe política sobre la manifestació.

Ho acceptem o no, la manifestació som una nació sí que tindrà repercussions en les eleccions i sobretot en la evolució de d’independentisme a Catalunya.
No és una frase grandiloqüent llençada al aire, simplement, els polítics van tenir un bany de masses que els van portar a la realitat més crua: a la tardor hi ha unes eleccions i no pensem que estigueu a l’alçada, o ens feu cas, o votarem a un altre.

La manifestació que va viure Barcelona ahir va ser una de les més grans de la història, i fa que ens haguem de replantejar moltes qüestions. Amb més d’un milió i mig de persones al carrer, clamant per la independència, és hora de replantejar-se realment si aquest moviment fins ara minoritari que és la independència ja no ho és tant, i si realment, hem arribat al punt històric de no retorn en que les aspiracions de Catalunya ja no són un autogovern fort dins d’Espanya, si no la creació d’un estat propi.

Continuo amb el tema de la corrupció: si l’altre dia em vaig concentrar en les formes típiques d’escàndol polític que es podem trobar en el panorama actual, avui, després de llegir un gran article d’Antonio Cabrales sobre la corrupció, reflexiono en veu alta sobre els recursos de les nostres administracions.
Explica l’article, que tenir més recursos és sinònim de més corrupció i de menys qualitat democràtica, realment és una idea interessant i està clar que, quan tenim recursos suficients gastem de forma més alegre, i quan ens manquen, ens estrenyem el cinturó.
No crec tampoc que siguin només els polítics, de fet l’actual crisi, en part, també ve provocada per una despesa extrema per part dels ciutadans, que al tenir la sensació (real o irreal) de que tot anava bé, es van deixar portar i van gastar per sobre de les seves possibilitats reals, fins que al final, evidentment, va acabar petant tot.
Penso, no obstant, que aquesta crisis ens ha de donar diverses lliçons, i una d’elles, molt pràctica per cert, és justament sobre establir prioritats d’una manera més seriosa i responsable.
En el moment en que en uns anys, ens trobem amb recursos a les mans, tant en política com en la nostra vida diària, haurem de fer un esforç molt gran per pensar que això no serà per sempre, i que cal gastar de forma estratègia i responsable, en aquelles coses realment necessàries, o que ens aportaran beneficis a mitjà-llarg termini.
Fue oír a José Luis y a punto estuvo la cabeza de empezar a darle vueltas como si se tratara de la niña de El exorcista escupiendo pure de guisante: mira lo que ha dicho la guarra de esta española.
David Gistau. El Mundo