Portem uns dies en que sembla que el problema més gran que tenim a Catalunya sigui justament el límit dels 80 km/h a les entrades de Barcelona. Iniciativa de l’antic Govern publicitada a bombo i platillo com l’arma definitiva front la contaminació i les cues. També va ser un cavall de batalla en les eleccions, quan CIU va prometre eliminar el límit.
Però han arribat al Govern i de cop i volta es troben amb que realment el límit havia aconseguir reduir, si més no, la sinistralitat a les carreteres, i que de fet, tampoc es pot treure i tornar a posar a 120 la majoria de les carreteres, ja que els propis estàndards de la via no ho permeten.
Curiós el sí ho treure’m tot i que encara no, o el no ho treure’m però sí que ho farem. Molt divertit tot plegat. La reflexió global és que tothom està d’acord en la velocitat variable, tant d’uns partits com dels altres, ja que realment és un bon sistema, però la velocitat variable no és limitar a 80 i prou, sinó que a partir del volum de cotxes i de l’hora és pugui córrer més o menys.
La pregunta llavors és perquè els hi costa tant admetre que en això estan d’acord, i que és molt fàcil construir quelcom entre tots els partits que pugui perdurar en el temps, i no això de a rei puesto rei depuesto. Al cap i a la fi, ja hi ha desenes de temes en els que realment no es poden posar mai d’acord, perquè en un en que ciutadans, partits i en general tothom està d’acord, costa tant admetre-ho i realitzar quelcom en conjunt.
Sembla que els polítics, continuen sense entendre la nova realitat catalana.
Una de les coses que més em sorprenen és la complicada situació moral en que et trobes quan gestiones. És curiós, però estem en una societat on no es premia per res a tots aquells i aquelles que agafen una responsabilitat i la treballen al màxim. Em crida l’atenció perquè es valora molt més al nini de torn per aconseguir sobreviure sense fotre ni brot que al jove emprenedor que lluita diàriament per continuar endavant.
En etapes fosques com en la que estem, es fa difícil entendre perquè no s’aposta per aquesta part del jovent que si vol continuar endavant i construir quelcom col·lectiu. Sembla que ara només val la pena allò instantània.
Amb la que estava caient era normal que acabes passant abans o després, i ha estat aquesta vaga la que ha aconseguit treure el pitjor de nosaltres mateixos.
Aquesta vaga ens ha demostrat que aquesta societat s’ha convertit poc a poc en una simple individualització. És cert que en etapes de crisis cadascú va per la seva banda, ja que intentem sobreviure com podem, i la manca fa que ens tornem mes supervivents en els aspectes quotidians, malgrat això, no cal oblidar que poc a poc, la desafecció amb la política i els polítics ens ha portat de forma general a una mena de manca de creença en un futur millor.
Poques paraules queden ja disponibles per descriure la situació per la que passa la política catalana aquest dies. Sembla ser, que els polítics realment ni han entès el que està passant a Catalunya, ni tant sols fan un esforç de dignitat col•lectiva. La culpa ja és de tots, i cap d’ells es salva.
Primer ha estat el rebutjar la iniciativa popular per realitzar un referèndum. La mateixa setmana que tenien 1.5 milions de persones cridant independència al carrer ells mateixos, CiU i ERC per davant, tiren enrere una de les poques iniciatives que donen resposta al clamor popular al carrer. Podia ser una decisió normal i acceptable divendres passat, però ara, amb la manifestació pel mig, ja no hi ha cap mena de justificació. Ridícul.
La ressaca del 10j encara està vigent, els propis partits l’estant patint fins i tot a dimarts, i més la patiran encara a partir de dijous i divendres. Està clar que, alguna cosa han de fer per poder donar resposta al nou cicle polític, però estan més aviat perduts.
Les declaracions de Mas, de Duran i Lleida, de Puigcercós, variant el seu discurs habitual cap a un de més independentista, en consonància amb tot el que es va poder veure dissabte a la manifestació del 10j, han estat molt ben rebudes pel públic, però ràpidament, els seus gestos van per una via contraria.
Una de les grans lliçons que ens ha de donar la manifestació del passat dissabte, és justament la constatació de quelcom que ja s’estava entreveient, i que és la separació casi astronòmica entre societat i polítics.
Tot i que durant la setmana, els mateixos polítics havien admès que la disputa sobre el lema de la manifestació del 10j els feia fer el ridícul, no van deixar el tema fins al moment final, en que els propis ciutadans van demostrar, posant-se per davant i per darrera, el poc que els arribava a importar l’opinió de la classe política sobre la manifestació.
Ho acceptem o no, la manifestació som una nació sí que tindrà repercussions en les eleccions i sobretot en la evolució de d’independentisme a Catalunya.
No és una frase grandiloqüent llençada al aire, simplement, els polítics van tenir un bany de masses que els van portar a la realitat més crua: a la tardor hi ha unes eleccions i no pensem que estigueu a l’alçada, o ens feu cas, o votarem a un altre.
La manifestació que va viure Barcelona ahir va ser una de les més grans de la història, i fa que ens haguem de replantejar moltes qüestions. Amb més d’un milió i mig de persones al carrer, clamant per la independència, és hora de replantejar-se realment si aquest moviment fins ara minoritari que és la independència ja no ho és tant, i si realment, hem arribat al punt històric de no retorn en que les aspiracions de Catalunya ja no són un autogovern fort dins d’Espanya, si no la creació d’un estat propi.
Continuo amb el tema de la corrupció: si l’altre dia em vaig concentrar en les formes típiques d’escàndol polític que es podem trobar en el panorama actual, avui, després de llegir un gran article d’Antonio Cabrales sobre la corrupció, reflexiono en veu alta sobre els recursos de les nostres administracions.
Explica l’article, que tenir més recursos és sinònim de més corrupció i de menys qualitat democràtica, realment és una idea interessant i està clar que, quan tenim recursos suficients gastem de forma més alegre, i quan ens manquen, ens estrenyem el cinturó.
No crec tampoc que siguin només els polítics, de fet l’actual crisi, en part, també ve provocada per una despesa extrema per part dels ciutadans, que al tenir la sensació (real o irreal) de que tot anava bé, es van deixar portar i van gastar per sobre de les seves possibilitats reals, fins que al final, evidentment, va acabar petant tot.
Penso, no obstant, que aquesta crisis ens ha de donar diverses lliçons, i una d’elles, molt pràctica per cert, és justament sobre establir prioritats d’una manera més seriosa i responsable.
En el moment en que en uns anys, ens trobem amb recursos a les mans, tant en política com en la nostra vida diària, haurem de fer un esforç molt gran per pensar que això no serà per sempre, i que cal gastar de forma estratègia i responsable, en aquelles coses realment necessàries, o que ens aportaran beneficis a mitjà-llarg termini.
Fue oír a José Luis y a punto estuvo la cabeza de empezar a darle vueltas como si se tratara de la niña de El exorcista escupiendo pure de guisante: mira lo que ha dicho la guarra de esta española.
David Gistau. El Mundo
