Són moltes els anys que porto dient que a Badalona vivien una bona colla de peperos, però mai m’hagués arribat a pensar que serien la gran majoria de la població. Però penso que les eleccions a Badalona han estat un laboratori molt més important del que sembla a simple vista, i que al cap i a la fi, la victòria del PP no ha estat tant per mèrits propis, sinó més aviat per un conjunt d’elements a tenir molt en compte, i que dibuixen una sèrie de dinàmiques molt interessants, que no es donen en cap ciutat més de la nostra dretana Catalunya
Badalona no és una ciutat: en són unes quantes. La gent de Llefià no té un sentiment molt arrelat de ser badaloní, quan necessita serveis baixa a Sant Adrià o a Santa Coloma, fins i tot a Barcelona. La distància emocional amb el centre de Badalona és molt alta, i té una dinàmica pràcticament diferent. Fins als darrers anys, eren continues les lluites veïnes per l’abandonament de l’administració municipal en el propi municipi. La situació és idèntica a Sant Roc, és aquell barri quan surts de l’autopista, però té una personalitat pròpia particular, i tampoc té un sentiment massa gran d’unitat. Així, podríem anar per moltes altres barris, que per separació física o fins i tot pel simple fet demogràfic, no es senten part d’una ciutat més global com Badalona. Així, cal parlar també de Pomar, Montigalà, Mas Ram, etc. Així, el PSC no ha sabut articular una resposta global de ciutat, i les receptes no han estat les més adequades.
Badalona no té tants immigrants: lluny de les taxes d’immigració que tenen ciutats de l’interior de Catalunya, el que Badalona si que té, són uns ghetos de proporcions considerables, barris sencers han estat literalment envaïts per població forastera, i lluny de que l’ajuntament portés a terme polítiques d’integració i dispersió, ha estat simplement inactiu sobre això. Artigues, Sant Roc, són barris que l’ajuntament ha tingut molts anys abandonats, i això s’ha notat.
Badalona castiga als corruptes: a part els propis problemes de la ciutat, també tenim el tema dels anteriors dos alcaldes, tant Blanch com Arqué, s’han vist dins de processos de corrupció. En especial Maite Arqué, amb el monument abandonat que suposa un canal i un port que s’ha deixat a mitges (llençant a terra barris sencers per a la seva construcció), i la construcció il·legal del centre comercial Màgic. Tampoc va agradar gens, que a mitja legislatura, fugís literalment al Senat, no com ascens, sinó com fórmula per tenir aforament i no poder ser investigada. Ja en aquelles eleccions, el PP va guanyar a Badalona, i Arqué, va ser menys votada a Badalona que al conjunt de la província de Barcelona (no volíem vot preferencial, doncs aquí ho tenim). Per tant, a Badalona ha existit un gran volum de vot de càstig.
Badalona tenia ganes de que algú parlés clar: És cruel, però la campanya d’Albiol, ha estat directa i simple. Que ha tingut un caràcter racista és evident, però els problemes amb els immigrants han estat constants en els darrers anys, i de nou, l’Ajuntament no havia fet res. Penso que més enllà de que els ciutadans estiguessin més o menys d’acord amb el PP, si que estaven cansats de que el PSC no fes absolutament res. Un candidat molt més pròxim, més creïble, i sobretot molt més conegut, ha fet meravelles. A part, la campanya estava molt ben dissenyada.
Badalona no tenia alcalde: A Serra no el coneixia massa gent, tot i que s’ha esforçat a construir i renovar places, a millorar el servei de neteja (els dos problemes principals de la ciutat) no ha entès que no es podia fer tot depresa i malament al final de la legislatura. Els carrers continuaran bruts perquè la ciutadania no té consciència de ciutat i no dóna valor a la netedat. Badalona és una ciutat incívica per naturalesa, perquè no se sent un conjunt emocional, la gent no respecta, i d’això té gran part de culpa l’ajuntament socialista, que ha tingut 32 anys per reformes, construir i solucionar problemes, que tres dècades són massa temps per engegar polítiques socials de transformació real. A Sant Adrià, sense anar molt lluny, aquestes polítiques ben dissenyades i aplicades han funcionat, la recepta estava clara, i a més, també beneficia electoralment, com s’ha vist a la ciutat veïna.
El gran repte de Badalona ara serà saber si aquesta nova administració serà capaç de sol·lucionar els greus problemes de la ciutat. El PP no ha governat cap ciutat gran a Catalunya mai, i per això, serà interessants veure si les seves receptes, que semblen tan bones a Madrid i València, també poden funcionar a Catalunya. De moment, el PSC deixa una ciutat fragmentada, desestructurada, bruta, amb greus problemes de convivència, socials i econòmics. Serà tot un repte per Albiol, que ha de passar de “dir el que ningú s’atreveix a dir” a “fer allò que ningú ha fet”.
Amb la que estava caient era normal que acabes passant abans o després, i ha estat aquesta vaga la que ha aconseguit treure el pitjor de nosaltres mateixos.
Aquesta vaga ens ha demostrat que aquesta societat s’ha convertit poc a poc en una simple individualització. És cert que en etapes de crisis cadascú va per la seva banda, ja que intentem sobreviure com podem, i la manca fa que ens tornem mes supervivents en els aspectes quotidians, malgrat això, no cal oblidar que poc a poc, la desafecció amb la política i els polítics ens ha portat de forma general a una mena de manca de creença en un futur millor.
Avui, simplement, em venia de gusta publicar el llistat de drets humans. Perquè? Doncs simplement pel goig que fa l’evolució dels humans, que poc a poc anem vencent a l’animal que portem dins, i convertint-nos en éssers més civilitzats.
Encara hi ha molt de camí per fer, sobretot en alguns països amb escassos drets humans i dictadures fratricides, però penso que la valoració de com estava el món quan es va iniciar el debat dels drets naturals de l’home, a l’actualitat, hem avançat considerablement.
Gràcies a les noves tecnologies i les xarxes socials, ahir vam poder gaudir d’una bona tarda de futbol i de comentaris. Lluny dels comentaris habituals de les cadenes de ràdio, amb el twitter vaig tenir l’oportunitat de llegir i enviar alguns missatges d’allò més entretinguts.
En el fons, a part de les vuvuzelas (que terrible que són!), tots sabem que Espanya i la roja acabaran guanyant i arriban a quarts, al cap i a la fi, tenen jugadors considerats dels millors del món, i amb una qualitat contrastada.
Tot i això, ningú em treurà els riures i la felicitat d’ahir a la tarda! Alguns dels que em van cridar més l’atenció van ser:
Els escàndols polítics existeixen des de que… en efecte… hi ha polítics! La majoria, els ciutadans i ciutadanes els mirem amb escepticisme, en els països més civilitzats hi ha dimissions, cessaments, en els menys civilitzats solen haver-hi comissions d’investigacions que no arriben enlloc o “estudis detallats” que no detallen res.
Sigui com sigui, i sense més preàmbul, 5 maneres d’involucrar-te en escàndols polítics:
- Tinc la bragueta fluixa: En països com Estats Units, el docoro i l’educació, el ser moralment superior, és una demanda clara dels ciutadans als representants d’aquests. No obstant això, és evident que trobem més d’un i de dos (i de tres) braguetaçus considerables. Com no, el de la tímida becaria Monica Lewinsky i el President Clinton, va ser del més sonat.
- Consum alcohol: Una tradició pràctica molt estesa en les nostres contrades, sobretot per aguantar el dia a dia, en tot cas, s’ho poden explicar a tots aquells alcaldes i regidors que van haver de dimitir, diguem, per problemetes de beguda, o més aviat, els problemes amb rotondes, fanals i arbres derivats de la ingesta d’alcohol.
- Corrupció: La més típica i tòpica de totes. Com els sous dels polítics, en molts casos no són prou elevats, han de buscar finançaments externs d’alguna manera, i construir una urbanització per aquí, o uns trajus per allà, tampoc està del tot malament. Aquesta mena de casos, no entén ni de colors ni de partits, com poden veure en aquesta llista.
- El cotxe oficial: Un altre clàssic, ja se sap, per anar d’un costat a un altre és evident que un polític necessita d’un cotxe oficial, però, en el cas que vagis a una ciutat a veure el futbol, també necessites cotxe oficial? És més, si ets de Sevilla i vas en avió a Barcelona, necessites enviar el teu cotxe oficial? Aquí ens ho expliquen millor.
- Dietes: Ohhhh les dietes, aquesta manera de fer quadrar les despeses i d’aconseguir una vida més planera. Que s’ho diguin als britànics, quan van veure als diaris que els seus parlamentaris tenien segones residencies a costa dels contribuents, o tot una tira de despeses injustificables a càrrec del ciutadà, no cal ni enllaç, tots ho vam poder comprovar.
En fins, entrada en to d’humor, per trencar una mica les entrades tant serioses que estava fent darrerament. Tot i així, no cal treure el dit de la nafra, i denunciar i controlar als nostres representants públics, no crec que ens ho mereixem.
D’igual forma cal vigilar, no cal caure en el topic que tots són “lladres”, perquè no és així, en el nostre propi país tenim a diputats i regidors que s’ho curren dia a dia, i lluiten pels seus ideals, moltes vegades sacrificant la seva pròpia vida personal i econòmica, és aquesta gent a la que hem de detectar, recolzar, i premiar, per a que continuïn així.
A ells, els hi dedico l’entrada: no perdeu el nord!
Molt poques vegades m’he sentit tant insultat com a ciutadà que avui. Quan he vist a l’Aguirre dient el que ha dit, a un Parlament democràtic, com si res, com si la corrupció fos el més habitual i com si ella mai haguès trencat un plat.
Penso que ha estat un insult a la dignitat democràtica, al mateix nivell que el famós 3% de Maragall.
Realment són aquestes coses el que et demostren la qualitat democràtica d’un país. Cada vegada tinc menys ganes de ser part d’aquesta Espanya. Un altre punt de desafecció.
No us perdeu el video: aquí
Interessant pas endavant de Castells, no per la idea en sí, que ja tots ens fem càrrec, sinó per la simbologia que sigui un membre del govern (i de pes) qui la faci. Castells sempre m’ha semblat representar aquell sector mig mort de Ciutadans pel Canvi que va portar a Maragall i l’ala més catalanista del PSC al poder, i que va ser dinamitada pel sector espanyolista de Montilla.
Ara les rodes van canviant, i tots els polítics, detecten cap on van els nous vents. Està clar que l’ independentisme creix com mai, i que iniciatives com el referèndum no són només actes folklòrics, sinó que tenen un sentiment darrera important.
Una dita sempre ha corregut pels passadissos de la Generalitat, i és que res millor que arribar a la presidència, per tornar-se independentista veient el que des del govern central et fan dia a dia.
Molt em sembla que el camí de no retorn ha començat. Hi ha desafecció, però no contra els polítics i la política, sinó contra els polítics i la política que no atén a les veritables realitat i demandes de la ciutadania, i resulta que ara una de les demanes principals és una nova relació amb Espanya, i més concretament la independència.
Com es pot saber si això és un moviment majoritari o no? Doncs simplement detectant com els polítics més gestos comencen a canviar de camisa. No heu notat que darrerament hi ha més polítics replantejant “relacions” que mai?
Castells aboga por replantear las relaciones con España sea cual sea la sentencia del Constitucional
Interessant pas endavant de Castells, no per la idea en sí, que ja tots ens fem càrrec, sinó per la simbologia que sigui un membre del govern (i de pes) qui la faci. Castells sempre ha representat aquell sector mig mort de Ciutadans pel Canvi que va portar a Maragall i l’ala més catalanista del PSC al poder, i que va ser dinamitada pel sector espanyolista de Montilla.
Ara les rodes van canviant, i tots els polítics, detecten cap on van els nous vents. Està clar que l’ independentisme creix com mai, i que iniciatives com el referèndum no són només actes folklòrics, sinó que tenen un sentiment darrera important.
Una dita sempre ha corregut pels passadissos de la Generalitat, i és que res millor que arribar a la presidència, per tornar-se independentista veient el que des del govern central et fan dia a dia.
Molt em sembla que el camí de no retorn ha començat. Hi ha desafecció, però no contra els polítics i la política, sinó contra els polítics i la política que no atén a les veritables realitat i demandes de la ciutadania, i resulta que ara una de les demanes principals és una nova relació amb Espanya, i més concretament la independència.
Com es pot saber si això és un moviment majoritari o no? Doncs simplement detectant com els polítics més gestos comencen a canviar de camisa. No heu notat que darrerament hi ha més polítics replantejant “relacions” que mai?
He d’admetre que uns dels factors que menys m’agradaven de Zapatero, o més aviat el trobava més limitat i dèbil era en l’apartat internacional. En aquesta línia, destacar però, que partir d’un punt en que has retirat les tropes de l’aventura encetada per la major potència mundial també condiciona considerablement el teu marge de maniobra diplomàtica en el futur. Suposo que ha hagut de passar la sorpresa inicial de que un país que no sabia ni on estava (recordem aquell capítol sobre la República de Espanya) no fes cas a la potència.
Referent a la cimera del G20, tots sabem que no servirà de gran cosa, però si serà una cimera simbòlica d’alt nivell, on Zapatero, amb molt d’esforç i treball per part de la maquinària diplomàtica de l’Estat, ha assolit un dels premis més importants de la seva legislatura a nivell internacional, que és l’entrada d’Espanya entre les 20 primeres potencies mundials.
Es diu ràpid, però és un èxit enorme que no va assolir el PP, de fet, l’estratègia del PP en aquest sentit (guerra d’Iraq, peus a la Casa Blanca, etc) no va assolir un èxit tant rotund com aquest.
El meu rebesavi portava a Pablo Iglesias en burro pels pobles perquè parlés als jornalers
Al meu besavi el van afusellar per ser el germà del primer alcalde republicà del poble
El meu avi va ser capità de l’exercit republicà a la guerra, i va estar 2 anys en un camp de treballs forçatas
El meu pare va correr davant dels grisos, i mai ha fallat a cap elecció, fos del que fos
He volgut ser polític tota la vida perquè ho porto a la sang, perquè de petit enlloc de cantar-me una nana, em cantaven l’himne de riego!
