La ressaca del 10j encara està vigent, els propis partits l’estant patint fins i tot a dimarts, i més la patiran encara a partir de dijous i divendres. Està clar que, alguna cosa han de fer per poder donar resposta al nou cicle polític, però estan més aviat perduts.
Les declaracions de Mas, de Duran i Lleida, de Puigcercós, variant el seu discurs habitual cap a un de més independentista, en consonància amb tot el que es va poder veure dissabte a la manifestació del 10j, han estat molt ben rebudes pel públic, però ràpidament, els seus gestos van per una via contraria.
Una de les grans lliçons que ens ha de donar la manifestació del passat dissabte, és justament la constatació de quelcom que ja s’estava entreveient, i que és la separació casi astronòmica entre societat i polítics.
Tot i que durant la setmana, els mateixos polítics havien admès que la disputa sobre el lema de la manifestació del 10j els feia fer el ridícul, no van deixar el tema fins al moment final, en que els propis ciutadans van demostrar, posant-se per davant i per darrera, el poc que els arribava a importar l’opinió de la classe política sobre la manifestació.
Ho acceptem o no, la manifestació som una nació sí que tindrà repercussions en les eleccions i sobretot en la evolució de d’independentisme a Catalunya.
No és una frase grandiloqüent llençada al aire, simplement, els polítics van tenir un bany de masses que els van portar a la realitat més crua: a la tardor hi ha unes eleccions i no pensem que estigueu a l’alçada, o ens feu cas, o votarem a un altre.
Aquesta mena de trompeta gegant està sent la gran “mosca cojonera” del Mundial. Només cal veure un partit per la televisió per acabar dels nervis. Aquest sorollet constant durant tot el partit, sembla com si un munt d’abelles assassines estiguessin fent d’espectadores del partit. Per més inri, els comentaristes criden més de l’habitual, el que fa que moltes vegades calgui treure el so de la televisió per poder veure el partit amb tranquil•litat. Insoportable.
De fet, molts jugadors ja s’han començat a queixar, argumentant que és complicat concentrar-se i que acaben després dels partits amb mal de caps considerables.
Alguns, fins i tot, estan argumentant que les cagades sonores que estan cometent els porters, són fruït d’aquest estat d’histèria en que els porters acaben per culpa de les trompetes màgiques de Sud-àfrica.
Sigui com sigui, només insinuar la seva prohibició, ha aixecat tota una onada de protestes dels sud-africans, diuen que, sense elles, perden tota la seva essència animant.
Que ens agafin confessats, que dintre de poc haurem de soportar a la roja
Han passat alguns dies i continuen les reaccions referents a la consulta popular. Penso que un 20% de participació encara continua sent molt elevat, i el fet que s’arribi a mig milió de ciutadans a favor de la independència no deixa de ser significatiu.
Treure el mèrit a les consultes és d’una falta de visió política considerable, molt més a prop de consideracions ideològiques personals que no pas de voler analitzar la realitat de la nostra política diària amb objectivitat i seny.
Que mig milió de persones estiguin a favor de la independència és una mostra clara de que alguna cosa està passant amb la relació amb Espanya, és més, penso que gràcies a aquest referèndum està quedant clar que existeix una gran massa de població que lluny de la “desafecció” i de l’abstenció política té ganes d’expressar-se i dir el que vol, però simplement, ara mateix cap partit acaba de recollir aquest sentiment global.
Una de les grans victòries de les consultes ha estat el aconseguir introduïr el tema de la independència en l’agenda política, fent posicionar-se a partits i polítics davant d’això. De fet, també ens ha donat com a resultat, en la meva opinió, el saber de forma certa que l’Estatut i la via estatutària està més que esgotat, i que la única possibilitat que tenim, o més aviat, el camí que reclama la societat és justament la independència.
Gràcies a les consultes, cada dia hi ha menys dubtes sobre això… per molt que no els hi agradi.
Qui diu que la política catalana no ens dóna exemples pràctics de bona governança? En el cas de les negociacions de la nova llei electoral catalana, els exemples i els ensenyaments estan sent diversos i variats.
Catalunya no té llei electoral, encara ens estem regint per ves a saber quin sistema dels anys de la transició. El fet diferencial aquí és evident, la resta d’autonomies ja en tenen una pròpia. Perquè nosaltres no?
Podria fer el discurset sobre que depenen el sistema beneficies a uns o altres, i és cert, i que el sistema electoral realment predisposa el concepte nacional, però això són bajanades. El que realment importa és la gran lliçó democràtica que els nostres governants ens han donat. És de manual.
- Si un tema no vull tractar-ho encomano una comissió d’experts, que després de molt enraonar i analitzar em donen una proposta de 50 punts.
- Com cap dels 50 punts m’acaben de fer el pes munto una comissió parlamentaria que discuteixi els punts
- Al cap de tres mesos s’han posat d’acord sobre uns 5 punts, alguns d’ells vitals, com per exemple que cal destinar un dia a votar, que ha d’haver una campanya electoral, i que s’han de presentar partits.
- Després d’un mes més, s’adonen que les eleccions estan ja a sobre, i que millor deixar-ho tot per després d’aquestes, ara no caldria trasbalsar-ho tot
I així és com(no) es redacta una llei electoral, i es deixa tot igual, sense canvis, més que res, perquè arribat el cas algun partit podria arribar a mirar pel país i no pels seus propis interessos, i tampoc cal ara trencar amb aquesta bonica tradició catalana de fotre el que cadascú vol sense pensar en els demés.
Amb tot, avui he anat a comprar la T10 i ja he notat la pujada de preus… de moment, només em queda visitar aquesta web, i tenir una micona d’esperança, la idea d’una llei electoral com a regenrador de la vida política del nostre país és súbtim, llastima que no siguin bons temps per als sommiadors…
