Seguint amb la meva particular obsessió per la netedat dels nostres carrers, reflexionava en l’entrada anterior sobre la Badalona plena de merda i pensava si això era un fet puntual, una casualitat de veure cada dia brossa llençada pel terra, o quelcom més profund.
Si era així, que ho crec, pensava en quines són les raons que podrien portar a això, i més concretament a si és per un factor de que passa la gent i ho deixa fora, si els que remenen en la brossa són els culpables o més aviat la responsabilitat és directament de l’administració de la ciutat.
Per això, he fet un petit experiment.
Fent el meu passeig diari amb el gos, he trobat una situació que s’està repetint contínuament a Badalona, i és la de trobar contenidors en l’estat de la foto, que està presa el passat 2 d’octubre. La situació és bastant general, i la brutícia, les deixalles en general, s’acumulen al voltant dels contenidors, no només d’aquests, fent un espectacle grotesc.
Com a resultat, és cert que he notat un augment de cuques i de rates pel barri de Llefià (qüestió de la que al 2007 ja em queixava), que fa bastant fàstic, si això ho adjuntem a l’olor terrible a pixum, ja que no es renten mai els carrers, i a l’olor escandalosament dolenta que fa el clavegueram quan està a punt de ploure, la gestió de l’Ajuntament (que és com l’esperit sant) és ben bé pèssima.
Un dia de camí a la uni vaig escoltar un terme molt interessant a la ràdio, per desgràcia només recordo que ho vaig escoltar a RAC1, però no m’enrecordo del tertulià que la va esgrimir.
Es tracta del terme “militància de la tradició”.
Sóc dels que pensen que les nostres tradicions ens fan grans com a poble i societat, que ens fan ser diferents i per tant únics, i que per sobre de tot ens comporten uns valors i actituts increïblement màgiques per crèixer com a persones.
Aquest tertulià estava tan o més cansat de que a cada data assenyalada diguem que cada vegada menys gent sent les tradicions, que any rere any perdem embrencida i que acabaran desapareixent front unes noves tradicions globalitzades, normalment americanitzades. El meu emprenyament bé a més per assumir que les coses són com són.
Desperta!
Estic fart d’aquestes situacions, ni el que ve de fora és millor ni el que tenim aquí és la panacea, però simplement és allò nostre que ens identifica i ens fa “diferents”, i ser diferent és el més gran tresor en un món globalitzat.
Realment vols ser com tota la resta? Jo no.
El concepte de militància de la tradició és simple, com m’agraden les tradicions, participaré en elles i gaudiré d’elles. En aquest cas la Setmana Santa. No es tracta de tornar-me costalero o pujar de genolls a Montserrat des de la Plaça Catalunya, simplement de participar i gaudir amb els meus conciutadans d’una tradició realment maca i esplendorosa. Com?
Aquí una foto presa a la baixada pel carrer Pérez Galdos de Llefià de l’imatge de la Verge en la processó del meu barri. Un acte tan simple com baixar-me una hora del meu increïble i preuat temps al carrer, a compartir uns riures amb la gent que hi per allà, simple i clar. Fer sentir a la gent que s’ho curra de fa mesos preparant tot allò que ens importa, que estem amb ells, i que l’any vinent volem més i millor! Ja ha complert com a persona i ciutadà!.
Que només hi han vells? Doncs serà a les vostres, al meu barri hi havia de tot, fins i tot algunes mosses amb poca roba, suposo que després de la processó s’anirian directament de gresca, justament com vaig fer jo, i és que la tradició no condiciona la nostra vida, simplement ens dóna una dimensió més àmplia d’ella mateixa, ens aporta una raó. A més, quan us he dit fer uns riures no els vaig fer precisament amb los viejos del lugar, sinó més aviat amb dues noies que sempre em trobo quan passejo el gos i mai ens havíem saludat. Tots tres crearem caliu de barri.
Més tradicions que ens fan especials i no costen res? Endavant, comenteu!
