Pocs segons després d’acabar el partit de futbol que donava accés a les semifinals del mundial a Espanya, desenes de crits i de coets omplien els cels de les principals ciutats catalanes.
És cert, en algunes ciutats i barris més que d’altres, però era una realitat que molta gent estava al voltant de la pantalla i ha viscut amb una emoció molt forta el partit i la selecció.
Gràcies a les noves tecnologies i les xarxes socials, ahir vam poder gaudir d’una bona tarda de futbol i de comentaris. Lluny dels comentaris habituals de les cadenes de ràdio, amb el twitter vaig tenir l’oportunitat de llegir i enviar alguns missatges d’allò més entretinguts.
En el fons, a part de les vuvuzelas (que terrible que són!), tots sabem que Espanya i la roja acabaran guanyant i arriban a quarts, al cap i a la fi, tenen jugadors considerats dels millors del món, i amb una qualitat contrastada.
Tot i això, ningú em treurà els riures i la felicitat d’ahir a la tarda! Alguns dels que em van cridar més l’atenció van ser:
Penso que la selecció espanyola de futbol és de les millors coses que podem trobar avui dia. Dic això perquè no hi ha res millor que comprovar com d’un dia per un altre aquest equip de futbol passa de ser un complet desastre, que no estimula a la afició i que no deixa de ser dirigida per una vella glòria que havia d’haver dimitit, a el millor equip de la història de la selecció i amb grans possibilitats de guanyar l’Eurocopa.
Penso que aquesta operació de canvi de samarreta que els mitjans de comunicació han aconseguit en poc més de dos dies és digne d’anàlisi política profunda. Com pot ser que els mateixos que fa dos dies criticaven obertament, avui estiguin parlant de gols històrics?
Penso que la roja no deixa de ser una clara demostració, una foto si se’m permet el símil, del tarannà espanyol i més concretament del seu propi nacionalisme. Si hi penseu una estona us adonareu ràpidament de les similituds.
Estranya la forma de pensar del país veí…
