Ha estat simplement brutal. Ens hem de treure el barret amb la TV3, aquesta nit han aconseguit tornar a ser “la nostra”.
El documental ha fugit clarament de tot el relacionat amb els factors més emocionals i identitaris, i ha profunditzat en els aspectes econòmics i legals d’una possible secessió, sempre comparant amb altres casos similars.
El debat sobre la independència de Catalunya ha deixat de ser una discussió de bandereta basada en la llengua i la història, per esdevenir discussió real de viabilitat econòmica, a més de com s’ha de dur el procés i si és possible legalment. El salt en el debat és qualitativament molt considerable.
Queda clar, que cada vegada avancem més decididament cap a aquest camí, i que cada vegada hi ha més gent a favor, per motius identitaris, per motius econòmica, poden ser molt diversos, però tot indica a que és un procés sense marxa enrere.
Ara però, cal esperar la reacció dels espanyols, i comprovar si seran capaços de pair de forma democràtica i civilitzada l’estat real i actual de la situació política catalana.
De moment, tornem al documental, amb una presentació, música i fotografia increïble. Terribas ha fet donar a TV3 un salt en qualitat espectacular.
Cinquena tanda de consultes, però aquesta vegada, només una protagonista: Sabadell. Unes 39 taules preparades per a que els ciudatans i ciudatanes de la considerada segona ciutat de Catalunya puguin dir la seva sobre la independència de Catalunya. De moment, un 7% dels votants ja ho ha fet de forma anticipada.
Que s’hagi pogut realitzar la consulta a Sabadell penso que és una demostració més de que es pot avançar cap a la independència en ciutats on es considera un tema tabú. Per això, cal seguir amb bastant d’interès el que està passant avui a Sabadell, ja que tot i que no és el mateix, pot dir-nos pautes sobre com serien les consultes en ciutats del cinturó industrial de Barcelona on tradicionalment el fet independentista s’ha vist com quelcom folklòric però no un moviment real i majoritari.
També ens podem trobar amb un alt percentatge del no, el que seria de fet un èxit de la consulta, ja que demostraria que aquesta tema també mobilitza a aquelles persones que no volen modificar l’actual status quo de Catalunya amb Espanya, i tindríem una radiografia encara més pròxima.
Fet i fet, i a l’espera dels resultats per poder analitzar-ho més profundament, el que està fora de dubte, és el creixement exponencial que en els darrers anys està tenint el independentista a Catalunya. Les consultes independentistes, el Tribunal Constitucional, l’espoli fiscal i les mateixes polítiques del govern centrals versus Catalunya, són motius de pes per explicar aquest augment, però també podria ser donar pel cansament general amb la política i els polítics.
La independència no ho solucionaria tot, però el ciutadà mig, en tota aquesta crisis i veient de prop les eleccions, entén que corruptes per corruptes, la democràcia catalana està un punt per sobre en qualitat que l’espanyola, i això, quan les notes són tan baixes, és or.
Han passat alguns dies i continuen les reaccions referents a la consulta popular. Penso que un 20% de participació encara continua sent molt elevat, i el fet que s’arribi a mig milió de ciutadans a favor de la independència no deixa de ser significatiu.
Treure el mèrit a les consultes és d’una falta de visió política considerable, molt més a prop de consideracions ideològiques personals que no pas de voler analitzar la realitat de la nostra política diària amb objectivitat i seny.
Que mig milió de persones estiguin a favor de la independència és una mostra clara de que alguna cosa està passant amb la relació amb Espanya, és més, penso que gràcies a aquest referèndum està quedant clar que existeix una gran massa de població que lluny de la “desafecció” i de l’abstenció política té ganes d’expressar-se i dir el que vol, però simplement, ara mateix cap partit acaba de recollir aquest sentiment global.
Una de les grans victòries de les consultes ha estat el aconseguir introduïr el tema de la independència en l’agenda política, fent posicionar-se a partits i polítics davant d’això. De fet, també ens ha donat com a resultat, en la meva opinió, el saber de forma certa que l’Estatut i la via estatutària està més que esgotat, i que la única possibilitat que tenim, o més aviat, el camí que reclama la societat és justament la independència.
Gràcies a les consultes, cada dia hi ha menys dubtes sobre això… per molt que no els hi agradi.
Interessant pas endavant de Castells, no per la idea en sí, que ja tots ens fem càrrec, sinó per la simbologia que sigui un membre del govern (i de pes) qui la faci. Castells sempre m’ha semblat representar aquell sector mig mort de Ciutadans pel Canvi que va portar a Maragall i l’ala més catalanista del PSC al poder, i que va ser dinamitada pel sector espanyolista de Montilla.
Ara les rodes van canviant, i tots els polítics, detecten cap on van els nous vents. Està clar que l’ independentisme creix com mai, i que iniciatives com el referèndum no són només actes folklòrics, sinó que tenen un sentiment darrera important.
Una dita sempre ha corregut pels passadissos de la Generalitat, i és que res millor que arribar a la presidència, per tornar-se independentista veient el que des del govern central et fan dia a dia.
Molt em sembla que el camí de no retorn ha començat. Hi ha desafecció, però no contra els polítics i la política, sinó contra els polítics i la política que no atén a les veritables realitat i demandes de la ciutadania, i resulta que ara una de les demanes principals és una nova relació amb Espanya, i més concretament la independència.
Com es pot saber si això és un moviment majoritari o no? Doncs simplement detectant com els polítics més gestos comencen a canviar de camisa. No heu notat que darrerament hi ha més polítics replantejant “relacions” que mai?
Castells aboga por replantear las relaciones con España sea cual sea la sentencia del Constitucional
Interessant pas endavant de Castells, no per la idea en sí, que ja tots ens fem càrrec, sinó per la simbologia que sigui un membre del govern (i de pes) qui la faci. Castells sempre ha representat aquell sector mig mort de Ciutadans pel Canvi que va portar a Maragall i l’ala més catalanista del PSC al poder, i que va ser dinamitada pel sector espanyolista de Montilla.
Ara les rodes van canviant, i tots els polítics, detecten cap on van els nous vents. Està clar que l’ independentisme creix com mai, i que iniciatives com el referèndum no són només actes folklòrics, sinó que tenen un sentiment darrera important.
Una dita sempre ha corregut pels passadissos de la Generalitat, i és que res millor que arribar a la presidència, per tornar-se independentista veient el que des del govern central et fan dia a dia.
Molt em sembla que el camí de no retorn ha començat. Hi ha desafecció, però no contra els polítics i la política, sinó contra els polítics i la política que no atén a les veritables realitat i demandes de la ciutadania, i resulta que ara una de les demanes principals és una nova relació amb Espanya, i més concretament la independència.
Com es pot saber si això és un moviment majoritari o no? Doncs simplement detectant com els polítics més gestos comencen a canviar de camisa. No heu notat que darrerament hi ha més polítics replantejant “relacions” que mai?
