Sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional
Una mirada ràpida al nou estatut retallat, gràcies a l'Alex:
- No hi ha desecentralització de la justícia. Desapareix el Consell Català de Justícia.
- Menys blindatge competencial.
- S'elimina la igualtat en l'esforç fiscal en el moment d'equiparar les CCAA.
- La Generalitat no pot regular els tributs locals.
Castells quiere replantear las relaciones con España sea cual sea la sentencia del Constitucional

Interessant pas endavant de Castells, no per la idea en sí, que ja tots ens fem càrrec, sinó per la simbologia que sigui un membre del govern (i de pes) qui la faci. Castells sempre m'ha semblat representar aquell sector mig mort de Ciutadans pel Canvi que va portar a Maragall i l’ala més catalanista del PSC al poder, i que va ser dinamitada pel sector espanyolista de Montilla.
Ara les rodes van canviant, i tots els polítics, detecten cap on van els nous vents. Està clar que l’ independentisme creix com mai, i que iniciatives com el referèndum no són només actes folklòrics, sinó que tenen un sentiment darrera important.
Una dita sempre ha corregut pels passadissos de la Generalitat, i és que res millor que arribar a la presidència, per tornar-se independentista veient el que des del govern central et fan dia a dia.
Molt em sembla que el camí de no retorn ha començat. Hi ha desafecció, però no contra els polítics i la política, sinó contra els polítics i la política que no atén a les veritables realitat i demandes de la ciutadania, i resulta que ara una de les demanes principals és una nova relació amb Espanya, i més concretament la independència.
Com es pot saber si això és un moviment majoritari o no? Doncs simplement detectant com els polítics més gestos comencen a canviar de camisa. No heu notat que darrerament hi ha més polítics replantejant “relacions” que mai?
Castells aboga por replantear las relaciones con España sea cual sea la sentencia del Constitucional
Interessant pas endavant de Castells, no per la idea en sí, que ja tots ens fem càrrec, sinó per la simbologia que sigui un membre del govern (i de pes) qui la faci. Castells sempre ha representat aquell sector mig mort de Ciutadans pel Canvi que va portar a Maragall i l’ala més catalanista del PSC al poder, i que va ser dinamitada pel sector espanyolista de Montilla.
Ara les rodes van canviant, i tots els polítics, detecten cap on van els nous vents. Està clar que l’ independentisme creix com mai, i que iniciatives com el referèndum no són només actes folklòrics, sinó que tenen un sentiment darrera important.
Una dita sempre ha corregut pels passadissos de la Generalitat, i és que res millor que arribar a la presidència, per tornar-se independentista veient el que des del govern central et fan dia a dia.
Molt em sembla que el camí de no retorn ha començat. Hi ha desafecció, però no contra els polítics i la política, sinó contra els polítics i la política que no atén a les veritables realitat i demandes de la ciutadania, i resulta que ara una de les demanes principals és una nova relació amb Espanya, i més concretament la independència.
Com es pot saber si això és un moviment majoritari o no? Doncs simplement detectant com els polítics més gestos comencen a canviar de camisa. No heu notat que darrerament hi ha més polítics replantejant “relacions” que mai?
Rodalias ya es Rodalies

Montilla estava trist, i això que era el seu gran dia, després de tantes batalles i negociacions, per fi havia aconseguit el traspas de Rodalies RENFE a la Generalitat. Sense diners ni inversions darrera, però ara la responsabilitat (el poder!) de dir a quina hora surt un tren i canviar els noms de les estacions ja estava a Catalunya, una gran victòria en l’autogovern sense dreceres!
Poder estava trist per diverses coses, primer de tot, la cara circumstancies de Montilla y sus muchachos validant en l’estació de Sants un bitllet mentre de fons s’escolten uns xiulets considerables de la bona gent de l’estació. En que pensava Montilla quan baixava les escales mecàniques? Si realment tot allò era un dels passos més importants en l’autogovern (sense dreceres) de Catalunya, perquè no mostrava més eufòria, perquè se’l veia més desanimat que de costum?
Jo m’aventuro a pensar que no és tan fàcil tot plegat. Quan el bo de Montilla mirava a l’andana, i pensava que la titularitat de les vies, les estacions i fins i tot dels combois continua sent de l’Estat, i que per a més inri, segurament hauran de pagar-hi lloguer, se’t ve el món a sobre.
Suposo que pensava en si realment havia valgut la pena tanta història amb el traspàs, perquè de fet, també arriba sense les inversions necessàries com per millorar la xarxa de forma real i perceptible, almenys en els pròxims 10 anys, segons aquells informes infumables que experts i tècnics han realitzat sobre l’estat de la xarxa ferroviària.
Estava trist, segur, perquè en el fons pensava que ara la Generalitat tindria un problemon a sobre considerable, un bitxo d’infraestructura totalment arcaica, desfasada, amb mala reputació, impuntual i que ara ja és “responsabilitat” de la Generalitat, responsabilitat però sense marge de maniobra: mans lligades.
Però també va haver temps per a l’esperança, vaig notar com somreia, quan va veure l’únic canvi real que havia tingut el traspàs: en un cartell posava “Rodalies” amb e, i no l’a de tota la vida.
El canvi ha arribat a Rodalies, almenys, lingüísticament parlant.


