Ja se sap que el partit de Nadal de la selecció no aixeca massa polseguera entre els mitjans propis, però val a dir, que amb els rivals amb els quals ens enfrontem sí, ja que òndia, són la seva selecció, i tot i que no ho sembli, fotre-li 4 a Hondures és important perquè aconseguim rendiment mediàtic en aquells països.
És una pena que no tinguem a la selecció participant en competicions internacionals, sense anar massa lluny, podríem estar parlant d’una selecció d’élit i amb possibilitats de fer uns grans papers, només cal veure que amb un bon entrenador els resultats positius estan arribant, i també que al cap i a la fi, la selecció espanyola va guanyar el mundial en gran part gràcies als jugadors catalans, per tant, seria una sorpresa increïblement agradable poder veure-la.
Malgrat això, tot i les complicitats en aquest sentit de l’anterior Govern, que va propulsar totes les seleccions que va poder, la Federació Catalana de Futbol està més per les seves lluites intestines internes que per una altra cosa. Avui mateix, s’anuncia que han dimitit 15 directius i forçaran les eleccions. Porten uns quants anys que no saben ni que foten. Mentre, les nostres seleccions continuen allà.
Aquí un petit recull de captures dels diaris digitals d’Hondures, i una extra de El Mundo, que simplement em sembla detestable, però que cal donar constància. Gaudiu!
Aquest article sona millor amb aquesta cançó
Nota: Aquest article va ser escrit el 21 de Gener del 2008, i guardat en el fons d’alguna carpeta oblidada del meu ordinador. El vaig publicar el 28 de desembre del 2008. Ara, amb motiu del mundial, penso que es força interessant “rescatar-ho” del fons del bloc.
Cada vegada que visito el Camp Nou, suposo que per la seva grandiositat, o potser pels sentiments que tota aquella gent cridant i xalant em transmeten, començo a pensar coses rares, i és que entre corner i corner, emocions i records retrobats se’m venen al cap. Més concretament, al fer un gol, i veure com un jugador alçava la seva samarreta per celebrar-ho, em va venir al cap una de ben gran.
Gràcies a les noves tecnologies i les xarxes socials, ahir vam poder gaudir d’una bona tarda de futbol i de comentaris. Lluny dels comentaris habituals de les cadenes de ràdio, amb el twitter vaig tenir l’oportunitat de llegir i enviar alguns missatges d’allò més entretinguts.
En el fons, a part de les vuvuzelas (que terrible que són!), tots sabem que Espanya i la roja acabaran guanyant i arriban a quarts, al cap i a la fi, tenen jugadors considerats dels millors del món, i amb una qualitat contrastada.
Tot i això, ningú em treurà els riures i la felicitat d’ahir a la tarda! Alguns dels que em van cridar més l’atenció van ser:
Aquesta mena de trompeta gegant està sent la gran “mosca cojonera” del Mundial. Només cal veure un partit per la televisió per acabar dels nervis. Aquest sorollet constant durant tot el partit, sembla com si un munt d’abelles assassines estiguessin fent d’espectadores del partit. Per més inri, els comentaristes criden més de l’habitual, el que fa que moltes vegades calgui treure el so de la televisió per poder veure el partit amb tranquil•litat. Insoportable.
De fet, molts jugadors ja s’han començat a queixar, argumentant que és complicat concentrar-se i que acaben després dels partits amb mal de caps considerables.
Alguns, fins i tot, estan argumentant que les cagades sonores que estan cometent els porters, són fruït d’aquest estat d’histèria en que els porters acaben per culpa de les trompetes màgiques de Sud-àfrica.
Sigui com sigui, només insinuar la seva prohibició, ha aixecat tota una onada de protestes dels sud-africans, diuen que, sense elles, perden tota la seva essència animant.
Que ens agafin confessats, que dintre de poc haurem de soportar a la roja
Sí, obro una categoria per a Javier Clemente, perquè s’ho mereix, és el meu ídol com entrenador. Jo el vull pel barça! Després d’aquella gran frase definitoria del seu estil de joc “patapum i pa’ rriba!” ha marcat un abans i un després en mi.
Després de la seva aventura per Sèrbia i Iran, ara que està al Múrcia, i el teníem aprop, li han fet una oferta per portar a la selecció de Costa d’Ivori. No vull que marxi, el volem amb nosaltres!!
La notícia completa la teniu aquí
Penso que la selecció espanyola de futbol és de les millors coses que podem trobar avui dia. Dic això perquè no hi ha res millor que comprovar com d’un dia per un altre aquest equip de futbol passa de ser un complet desastre, que no estimula a la afició i que no deixa de ser dirigida per una vella glòria que havia d’haver dimitit, a el millor equip de la història de la selecció i amb grans possibilitats de guanyar l’Eurocopa.
Penso que aquesta operació de canvi de samarreta que els mitjans de comunicació han aconseguit en poc més de dos dies és digne d’anàlisi política profunda. Com pot ser que els mateixos que fa dos dies criticaven obertament, avui estiguin parlant de gols històrics?
Penso que la roja no deixa de ser una clara demostració, una foto si se’m permet el símil, del tarannà espanyol i més concretament del seu propi nacionalisme. Si hi penseu una estona us adonareu ràpidament de les similituds.
Estranya la forma de pensar del país veí…
