.:. Vélez.Cat .:. A ras de figa » federalisme

PSC: Un partit sense ideologia

Velecito — Mon, 26 Jul 2010 13:57:25 +0000

La política, i més la catalana, té aquesta mena de coses, i és que les circumstancies a vegades superen la ficció. Amb les eleccions tant pròximes, és cert que qualsevol cosa pot passar, però els canvis que està patint internament el PSC són d’un interès considerable, i no només perquè sigui el partit en el Govern.

Amb la retallada de l’Estatut pel Tribunal Constitucional, i les paraules tant de Zapatero com de diferents líders socialistes, inclosa la diputada per Barcelona Carmen Chachón, sembla ser que Espanya ha arribat al seu límit en el camí del autonomisme, i per tant, del federalisme.

El PSC basa la seva ideologia i la seva idiosincràsia en la defensa d’un federalisme asimètric. Aquell famós concepte defensat per Maragall i que va portar al PSC a la Generalitat fa dues legislatures. Amb aquestes declaracions, ara mateix, el PSC és un partit sense discurs i encara més important, sense ideologia.

Durant aquests dies hem vist una desfilada d’importants homes del partit intentant vendre la idea de que tot el que s’ha perdut en el Tribunal s’aconseguiria per lleis i per pactes amb l’Estat.

Aquesta curiosa estratègia posa de manifest diferents coses, la primera, i més important, que cerciora que el PSC ha perdut l’objectiu final, ja que ara mateix, admetent això, renuncia totalment al federalisme per simplement, intentar aconseguit quotes minses d’autogovern d’un Estatut ja retallat. És simplement, impensable.

Segona, que per tant no té una visió o idea de Catalunya de futur, ja que seguint aquest fil argumentatiu, el futur de Catalunya per al PSC seria l’Estatut actual més un parell més de competències.

Per tant, ara mateix el PSC té un problema real, que és el no saber cap on anar ni que fer, quelcom normal, ja que la ciutadania, amb la manifestació i tot el xup xup que s’està formant, està demanant als seus polítics quelcom que no poden assumir al PSOE: un procés de independència.

En el futur, haurem de veure com el PSC organitza i rearticula el seu projecte de país (si en té) i com el ven a una ciutadania cansada del seu Govern i que opta clarament i cada vegada de forma més majoritària per la independència.

Montilla va passar de ser el defensor del sector ultra-espanyolista del PSC (que ara ostenta Carmen Chachon) a ser el President de la Generalitat que més independentistes ha fomentat.

No descartem nous camins insòlits de Montilla, al cap i a la fi, s’estan jugant les garrofes, i el PSC, una altra cosa no, però saber cap on va el vent si que ho sap, i si cal canviar, canviaran.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

La manifestació del 10j sí condiciona les eleccions

Velecito — Sun, 11 Jul 2010 15:30:22 +0000

Ho acceptem o no, la manifestació som una nació sí que tindrà repercussions en les eleccions i sobretot en la evolució de d’independentisme a Catalunya.

No és una frase grandiloqüent llençada al aire, simplement, els polítics van tenir un bany de masses que els van portar a la realitat més crua: a la tardor hi ha unes eleccions i no pensem que estigueu a l’alçada, o ens feu cas, o votarem a un altre.

Els polítics van poder observar i tastar l’emprenyament general de la població, i del seu radicalisme (en el bon sentit) que està tenint. Van poder observar com ja no hi ha espai per discursos federalistes ni per estatuts miraculosos. El crit durant tota la marxa era únic i contundent: independència.

Això ha de tenir unes conseqüències reals a les eleccions, en els programes electorals i a les estratègies de partits. No podem tenir molta esperança, però mai s’havia posat tant en dubte com en aquesta manifestació, la llunyania dels legítims representants del poble amb el poble, i això, segur que s’ho han apuntat.

Per tant, serà entretingut observar les opcions que es plantegen a la tardor. En un país normal, les eleccions haurien de servir com un petit Parlament constituent, on cada partit proposes la seva opció de futur, i els ciutadans poguéssim escollir lliurement per quin camí volem optar.

El problema està en la aritmètica electoral i els pactes. Estan més preocupats en mantenir càrrecs o aconseguir-los, que realment en la marxa del país.

Malgrat això, queda de manifest, que de cara a les eleccions 2010 molts ciutadans es repensaran el seu vot, i optaran per les opcions que sí que representin el seu malestar i la seva opció de futur per Catalunya: la independència.

La llei de l’evolució farà la resta, els defensors d’experiments amb gasosa com el federalisme o el concert econòmic, projectes legítims però que la sentència del Tribunal Constitucional ha donat completament per finalitzats, farà que els seus propis defensors acabin passin a la història.

Seran capaços els polítics, per tant, de representar la voluntat real del poble?

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

I si fóssim una nació?

Velecito — Wed, 30 Jun 2010 09:30:28 +0000

És evident que les eleccions Catalunya marquen i molt la resposta dels partits polítics catalans, malgrat això, em crida l’atenció la resposta d’alguns d’ells.

El problema de debò és l’encaix de Catalunya amb Espanya. Ha estat així de forma històrica. A Espanya, és usual pensar que la transició va saber encabir-ho tot en un gran pacte, i que les autonomies és la màxima aspiració de Catalunya. Aquesta visió, queda completament descatalogada, al veure com el mateix PSC aposta per un altre model.

El següent pas va ser el federalisme, Maragall, i ara Montilla, defensen una Espanya plural i federal, on una hipotètica nació catalana tindria cabuda, una Espanya que respectés les singularitats catalanes, i que aquesta fos part i motor de l’Estat.Tot plegat sona molt bé, però Espanya ha demostrat que no pensa acceptar això.

Per altre banda, tenim CiU, que ara, sembla el paladí del concert econòmic, per tant, el tope que els catalans volem, és poder administrar els nostres propis recursos. Amb el concert econòmic, el problema de Catalunya estaria solucionat.

Però, i si en el fons, som una nació? Vull dir, si realment l’Espanya federal no ens sedueix i no és possible, i l’estat de les autonomies tampoc és suficient, i tampoc ens sedueix el concert econòmic, voldrà dir que el independentisme no és quelcom sorgit per art de màgia?

Potser, és que simplement, hem arribat a un moment en la història, en que l’Estat espanyol com a projecte ja no és suficient. Que necessitem altres horitzons, i aquests horitzons són justament un Estat propi, i per tant, la independència.

En el fons, al final serem una nació i tot…

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo