La política,  i més la catalana, té aquesta mena de coses, i és que les circumstancies a vegades superen la ficció. Amb les eleccions tant pròximes, és cert que qualsevol cosa pot passar, però els canvis que està patint internament el PSC són d’un interès considerable, i no només perquè sigui el partit en el Govern.

Amb la retallada de l’Estatut pel Tribunal Constitucional, i les paraules tant de Zapatero com de diferents líders socialistes, inclosa la diputada per Barcelona Carmen Chachón, sembla ser que Espanya ha arribat al seu límit en el camí del autonomisme, i per tant, del federalisme.

El PSC basa la seva ideologia i la seva idiosincràsia en la defensa d’un federalisme asimètric. Aquell famós concepte defensat per Maragall i que va portar al PSC a la Generalitat fa dues legislatures. Amb aquestes declaracions, ara mateix, el PSC és un partit sense discurs i encara més important, sense ideologia.

Durant aquests dies hem vist una desfilada d’importants homes del partit intentant vendre la idea de que tot el que s’ha perdut en el Tribunal s’aconseguiria per lleis i per pactes amb l’Estat.

Aquesta curiosa estratègia posa de manifest diferents coses, la primera, i més important, que cerciora que el PSC ha perdut l’objectiu final, ja que ara mateix, admetent això, renuncia totalment al federalisme per simplement, intentar aconseguit quotes minses d’autogovern d’un Estatut ja retallat. És simplement, impensable.

Segona, que per tant no té una visió o idea de Catalunya de futur, ja que seguint aquest fil argumentatiu, el futur de Catalunya per al PSC seria l’Estatut actual més un parell més de competències.

Per tant, ara mateix el PSC té un problema real, que és el no saber cap on anar ni que fer, quelcom normal, ja que la ciutadania, amb la manifestació i tot el xup xup que s’està formant, està demanant als seus polítics quelcom que no poden assumir al PSOE: un procés de independència.

En el futur, haurem de veure com el PSC organitza i rearticula el seu projecte de país (si en té) i com el ven a una ciutadania cansada del seu Govern i que opta clarament i cada vegada de forma més majoritària per la independència.

Montilla va passar de ser el defensor del sector ultra-espanyolista del PSC (que ara ostenta Carmen Chachon) a ser el President de la Generalitat que més independentistes ha fomentat.

No descartem nous camins insòlits de Montilla, al cap i a la fi, s’estan jugant les garrofes, i el PSC, una altra cosa no, però saber cap on va el vent si que ho sap, i si cal canviar, canviaran.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• El PSC votarà en contra de la seva pròpia moció
• La manifestació del 10j sí condiciona les eleccions
• Canvi de panorama a Sant Adrià de Besòs
• La diversitat cultural avui dia

Ahir, al Parlament, els polítics catalans de nou van demostrar la seva perícia, recolzant una moció en que significaven que Catalunya és un preàmbul.

Un preàmbul, aquella part en un llibre que ningú es llegeix, aquella part d’una llei que no cap mena de valor jurídic. Per tant, els polítics catalans ens han dit que Catalunya no ha de ser escoltada, i que Catalunya és aquella part de les coses que ningú mira ni té valor.

És un gran missatge per enviar a Madrid, per demostrar la nostra fermesa davant les injustícies. Però per sobre de tot, és una demostració de la inoperància de l’actual Parlament.

Està clar, que calen unes eleccions el més aviat possible. No perquè l’actual Parlament tingui una disposició de forces que no permeti tirar endavant lleis. Perquè, algú recorda que CIU i ERC fan majoria al Parlament? Perquè no van mobilitzar-se i pactar entre ells un comunicat unitari més fort i contundent?

Penso, que el gran problema de Catalunya no és el Tribunal Constitucional, sinó l’odi entre ERC i CIU, em sembla que fins que aquests dos partits superin les seves diferències i comencin a treballar plegats no farem res de bo.

Ara toca, quan tant uns com els altres es llencen els ganivets, i diuen, l’un de l’altre, que no són capaços de treballar perquè bla bla bla bla.

A vegades, cal deixar les pors i les manies de banda, per treballar per un bé comú, i més, quan tot el teu país t’ho està demanant.

Que prenguin nota, després el dia de les eleccions que no es sorprenguin dels resultats.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• La participació electoral
• El joc de l’Estatut
• Canvi de panorama a Sant Adrià de Besòs
• El canvi i el canvi real

Ho acceptem o no, la manifestació som una nació sí que tindrà repercussions en les eleccions i sobretot en la evolució de d’independentisme a Catalunya.

No és una frase grandiloqüent llençada al aire, simplement, els polítics van tenir un bany de masses que els van portar a la realitat més crua: a la tardor hi ha unes eleccions i no pensem que estigueu a l’alçada, o ens feu cas, o votarem a un altre.

Els polítics van poder observar i tastar l’emprenyament general de la població, i del seu radicalisme (en el bon sentit) que està tenint. Van poder observar com ja no hi ha espai per discursos federalistes ni per estatuts miraculosos. El crit durant tota la marxa era únic i contundent: independència.

Això ha de tenir unes conseqüències reals a les eleccions, en els programes electorals i a les estratègies de partits. No podem tenir molta esperança, però mai s’havia posat tant en dubte com en aquesta manifestació, la llunyania dels legítims representants del poble amb el poble, i això, segur que s’ho han apuntat.

Per tant, serà entretingut observar les opcions que es plantegen a la tardor. En un país normal, les eleccions haurien de servir com un petit Parlament constituent, on cada partit proposes la seva opció de futur, i els ciutadans poguéssim escollir lliurement per quin camí volem optar.

El problema està en la aritmètica electoral i els pactes. Estan més preocupats en mantenir càrrecs o aconseguir-los, que realment en la marxa del país.

Malgrat això, queda de manifest, que de cara a les eleccions 2010 molts ciutadans es repensaran el seu vot, i optaran per les opcions que sí que representin el seu malestar i la seva opció de futur per Catalunya: la independència.

La llei de l’evolució farà la resta, els defensors d’experiments amb gasosa com el federalisme o el concert econòmic, projectes legítims però que la sentència del Tribunal Constitucional ha donat completament per finalitzats, farà que els seus propis defensors acabin passin a la història.

Seran capaços els polítics, per tant, de representar la voluntat real del poble?

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Els polítics catalans en greu perill
• I ara que polítics?
• Una manifestació transversal que posa en evidència als polítics
• El joc de l’Estatut

Aquest enfrontament, era del tot irreal, no hi havia una massa de catalans independentistes, i de fet, no hi havia realment cap risc d’un trencament de la legalitat vigent, de fet, la revindicació més gran per part dels catalans era justament millorar l’autogovern, i potenciar l’Espanya plural, simplement volien encaixar i prou, amb un Estat on s’acceptés la particularitat catalana ja n’hi havia prou, que érem una nació, clar, que teníem llengua pròpia, evident, però en cap moment es parlava de la independència com quelcom generalitzat, era una veritable minoria.

Així va anar jugant el PP, i així va continuar el joc, i sense voler, van prémer el botó vermell, aquell que iniciava tot el procés d’una independència irreal, però jugant jugant el ban prémer, i ara, 4 anys després, veiem els efectes, un Tribunal Constitucional espantat, perquè sabien, que una vegada aixequessin el dit del botó pres, es desencadenaria el principi del fi.

És simple, mai hi havia hagut tants independentistes, i quan veiem enquestes, reaccions, o manifestacions, és simplement sorprenent, la independència ha passat de ser un somni irreal, a una opció real, fins el punt de veure com persones que fins ara no eren susceptibles de voler-la, la volen amb tota la seva força.

Evident que el PP, ni tant sols el Constitucional, han estat els culpables, es sumen d’altres factors, com la frustació o la falta de credibilitat, però la realitat és aquesta, que per les reaccions de la gent, una vegada aixecat el dit del botó comença el compte enrere, la transició cap a la independència.

No sorprèn per tant, que el PP ara calli, i molt, sabent el que han aconseguit amb tot el procés, i tampoc sorprèn com el propi Tribunal Constitucional, ha retallat molt poca cosa, en comparació amb el que podia fer, és evident que no voleïn enfurismar encara més als catalans.

La realitat supera la ficció, adéu estatut, adéu espanya!


Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional
• Perquè el Constitucional amb el Estatut ha deixat de tenir credibilitat
• Som un preàmbul
• La manifestació del 10j sí condiciona les eleccions

Una mirada ràpida al nou estatut retallat, gràcies a l’Alex:

- No hi ha desecentralització de la justícia. Desapareix el Consell Català de Justícia.
- Menys blindatge competencial.
- S’elimina la igualtat en l’esforç fiscal en el moment d’equiparar les CCAA.
- La Generalitat no pot regular els tributs locals.

Ara falta mirar la interpretació dels altres articles. No se com afecta, però afecta entre d’altres:

- Toca la llengua.
- Toca les administracions locals de Catalunya (Tema Vegueries i Diputacions)
- Consultes populars
- Competències exclusives
- El bilateralisme
- La participació en els tributs estatals i els mecanismes de nivellament (dèficit fiscal) i la bilateralitat fiscal (la comissió Mixta Estat-Generalitat d’afers econòmics).

I això només acaba de començar….

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• El joc de l’Estatut
• Rodalias ya es Rodalies
• Els pobres ja us ho fotreu
• Perquè el Constitucional amb el Estatut ha deixat de tenir credibilitat

Definitivament, anem pel camó que el Tribunal Constitucional  deixi de tenir credibilitat per la gran majoria de ciutadans catalans, de fet, fins i tot alguns polítics catalans no identificats amb els corrents independentistes opten per replantejar les relacions entre Espanya i Catalunya.

És quelcom molt simple, després de mesos i mesos, anys, de deliberacions, no són capaços d’emetre un dictamen sobre, al cap i a la fi, una llei que ja està funcionant.

Aquest tribunal, és de fet un dels òrgans més importants de tot l’Estat Espanyol, i és altament perillós, que la ciutadania no li tingui credibilitat ni l’atorgui la legitimitat que cal.

A continuació alguns elements pels que penso que està en aquest camí d’erosió:

Els seus membres són escollits per mèrits ideològics

Fins i tot a estats units passa, no penso que sigui un problema en sí, però el dilema existeix en el moment en que en un Estat, hi ha tensions constants entre diferents nacionalitats, i la majoritària, és qui ostenta ara mateix el domini ideològic dels membres.

El fet que les majories depenguin de quin partit els ha ficat en el seient no hauria de ser un problema real, si aconseguissin arribar a algun acord, però com és impossible, acaba sent un descrèdit.

Són incapaços de dictaminar

Ho són, en part perquè no poden, intenten dir a uns ciutadans que han votat àmpliament a favor en referèndum, que el que han votat no és constitucional, i que després de 4 anys d’estar en vigor, s’ha de tornar enrere.

De fet, la paradoxa està, en que quan s’entra en el ball de recusacions i majories, ens trobem davant d’un joc que és massa vil per ser entès per la ciutadania, perquè respon a interessos particulars, partidistes i de posicions ideològiques.

La seva decisió serà absurda

Així de simple. En el moment en que diguin que l’Estatut no és constitucional, que farem? Caldrà tornar, després de 4 anys de desplegament i de funcionament, a refer tot el que s’ha fet? És tant hilarant, que simplement és absurd.

Frustacions

El Constitucional, l’únic que està aconseguint és augmentar el nivell de frustració del poble català, tant amb l’Estat com amb els seus polítics. Són ja quasi 6 anys parlant de l’Estatut, i els problemes continuen sobre la taula, i de fet, la crisi ha fet que tot vagi a pitjor. Per tant, el procès estatutari només ha creat la frustració suficient per aconseguir que:

Facin el que facin, tindran l’estrany honor de trencar Espanya

Sona fort, però jo ho veig molt clar. Decideixin el que decideixin, el botó vermell per la independència ja està premut, de fet, penso que ho van prémer ells mateixos el dia que van començar a discutir el sexe dels àngels,  i ara, ningú vol alçar el dit, perquè són conscients que l’Estatut català és l’últim oxigen que li queda a l’estat de les autonomies.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• El joc de l’Estatut
• I si fóssim una nació?
• Sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional
• Montilla, l’ultra heroi!

Curiosa la imatge de Montilla (no és la foto que he ficat per suposat…), sent el President que està fent mans i mànigues en el Senat per aconseguir fer moure el Tribunal Constitucional.

Realment, en els darrers mesos Montilla m’està sorprenent molt positivament, amb un gir cap a un catalanisme més “radical”, està exercint de veritable President, i si és un personatge extremadament criticable en moltes coses, està clar que vol (interessos a part) tirar endavant com sigui l’actual Estatut.

Suposo que en el fons ell si que ha vist, com l’Estatut és el darrer que li queda a Espanya per mantenir a Catalunya a dins, si fracassa l’Estatut, fracassarà l’autonomisme, i està clar que l’únic camí que quedarà serà la independència.

En el fons, ni ell mateix, després de quasi 4 anys en el Govern, ha de veure clar això de les autonomies, no hi ha res com viure en el propi cos les limitacions i les traves del govern espanyol com per tornar-se independentista.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• I si fóssim una nació?
• El joc de l’Estatut
• Sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional
• Perquè el Constitucional amb el Estatut ha deixat de tenir credibilitat

Han passat alguns dies i continuen les reaccions referents a la consulta popular. Penso que un 20% de participació encara continua sent molt elevat, i el fet que s’arribi a mig milió de ciutadans a favor de la independència no deixa de ser significatiu.

Treure el mèrit a les consultes és d’una falta de visió política considerable, molt més a prop de consideracions ideològiques personals que no pas de voler analitzar la realitat de la nostra política diària amb objectivitat i seny.

Que mig milió de persones estiguin a favor de la independència és una mostra clara de que alguna cosa està passant amb la relació amb Espanya, és més, penso que gràcies a aquest referèndum està quedant clar que existeix una gran massa de població que lluny de la “desafecció” i de l’abstenció política té ganes d’expressar-se i dir el que vol, però simplement, ara mateix cap partit acaba de recollir aquest sentiment global.

Una de les grans victòries de les consultes ha estat el aconseguir introduïr el tema de la independència en l’agenda política, fent posicionar-se a partits i polítics davant d’això. De fet, també ens ha donat com a resultat, en la meva opinió, el saber de forma certa que l’Estatut i la via estatutària està més que esgotat, i que la única possibilitat que tenim, o més aviat, el camí que reclama la societat és justament la independència.

Gràcies a les consultes, cada dia hi ha menys dubtes sobre això… per molt que no els hi agradi.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• És ara quan hi ha més independentistas?
• Consulta independentista a Sabadell
• La manifestació del 10j sí condiciona les eleccions
• Reflexiones sobre las Consultas 25A

Montilla estava trist, i això que era el seu gran dia, després de tantes batalles i negociacions, per fi havia aconseguit el traspas de Rodalies RENFE a la Generalitat. Sense diners ni inversions darrera, però ara la responsabilitat (el poder!) de dir a quina hora surt un tren  i canviar els noms de les estacions ja estava a Catalunya, una gran victòria en l’autogovern sense dreceres!

Poder estava trist per diverses coses, primer de tot, la cara circumstancies de Montilla y sus muchachos validant en l’estació de Sants un bitllet mentre de fons s’escolten uns xiulets considerables de la bona gent de l’estació. En que pensava Montilla quan baixava les escales mecàniques? Si realment tot allò era un dels passos més importants en l’autogovern (sense dreceres) de Catalunya, perquè no mostrava més eufòria, perquè se’l veia més desanimat que de costum?

Jo m’aventuro a pensar que no és tan fàcil tot plegat. Quan el bo de Montilla mirava a l’andana, i pensava que la titularitat de les vies, les estacions i fins i tot dels combois continua sent de l’Estat, i que per a més inri, segurament hauran de pagar-hi lloguer, se’t ve el món a sobre.

Suposo que pensava en si realment havia valgut la pena tanta història amb el traspàs, perquè de fet, també arriba sense les inversions necessàries com per millorar la xarxa de forma real i perceptible, almenys en els pròxims 10 anys, segons aquells informes infumables que experts i tècnics han realitzat sobre l’estat de la xarxa ferroviària.

Estava trist, segur, perquè en el fons pensava que ara la Generalitat tindria un problemon a sobre considerable, un bitxo d’infraestructura totalment arcaica, desfasada, amb mala reputació, impuntual i que ara ja és “responsabilitat” de la Generalitat, responsabilitat però sense marge de maniobra: mans lligades.

Però també va haver temps per a l’esperança, vaig notar com somreia, quan va veure l’únic canvi real que havia tingut el traspàs: en un cartell posava “Rodalies” amb e, i no l’a de tota la vida.

El canvi ha arribat a Rodalies, almenys, lingüísticament parlant.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional
• Montilla, l’ultra heroi!
• Els pobres ja us ho fotreu
• Som un preàmbul