La política, i més la catalana, té aquesta mena de coses, i és que les circumstancies a vegades superen la ficció. Amb les eleccions tant pròximes, és cert que qualsevol cosa pot passar, però els canvis que està patint internament el PSC són d’un interès considerable, i no només perquè sigui el partit en el Govern.
Amb la retallada de l’Estatut pel Tribunal Constitucional, i les paraules tant de Zapatero com de diferents líders socialistes, inclosa la diputada per Barcelona Carmen Chachón, sembla ser que Espanya ha arribat al seu límit en el camí del autonomisme, i per tant, del federalisme.
Ahir, al Parlament, els polítics catalans de nou van demostrar la seva perícia, recolzant una moció en que significaven que Catalunya és un preàmbul.
Un preàmbul, aquella part en un llibre que ningú es llegeix, aquella part d’una llei que no cap mena de valor jurídic. Per tant, els polítics catalans ens han dit que Catalunya no ha de ser escoltada, i que Catalunya és aquella part de les coses que ningú mira ni té valor.
Ho acceptem o no, la manifestació som una nació sí que tindrà repercussions en les eleccions i sobretot en la evolució de d’independentisme a Catalunya.
No és una frase grandiloqüent llençada al aire, simplement, els polítics van tenir un bany de masses que els van portar a la realitat més crua: a la tardor hi ha unes eleccions i no pensem que estigueu a l’alçada, o ens feu cas, o votarem a un altre.
Penso que als diaris i als blocs ja s’ha dit tot el que calia dir sobre l’Estatut, però en una visió més àmplia, sembla que ningú recorda aquells remots temps, en que el PP va interposar el recurs al Constitucional. Eren els temps en que continuaven pensant que l’11M havia estat obra d’ETA, la famosa teoria de la conspiració, eren els temps en que bramaven diàriament en contra de Catalunya per guanyar eleccions, i en el que demanaven dimissions dia sí i dia també en el Govern. Aquell PP completament desfermat, radical, va ser el que va ficar la por al cos del “españa se rompe” entre els espanyols, i va iniciar l’enfrontament dels catalans amb Espanya.
Una mirada ràpida al nou estatut retallat, gràcies a l’Alex:
- No hi ha desecentralització de la justícia. Desapareix el Consell Català de Justícia.
- Menys blindatge competencial.
- S’elimina la igualtat en l’esforç fiscal en el moment d’equiparar les CCAA.
- La Generalitat no pot regular els tributs locals.
Definitivament, anem pel camó que el Tribunal Constitucional deixi de tenir credibilitat per la gran majoria de ciutadans catalans, de fet, fins i tot alguns polítics catalans no identificats amb els corrents independentistes opten per replantejar les relacions entre Espanya i Catalunya.
És quelcom molt simple, després de mesos i mesos, anys, de deliberacions, no són capaços d’emetre un dictamen sobre, al cap i a la fi, una llei que ja està funcionant.
Curiosa la imatge de Montilla (no és la foto que he ficat per suposat…), sent el President que està fent mans i mànigues en el Senat per aconseguir fer moure el Tribunal Constitucional.
Realment, en els darrers mesos Montilla m’està sorprenent molt positivament, amb un gir cap a un catalanisme més “radical”, està exercint de veritable President, i si és un personatge extremadament criticable en moltes coses, està clar que vol (interessos a part) tirar endavant com sigui l’actual Estatut.
Suposo que en el fons ell si que ha vist, com l’Estatut és el darrer que li queda a Espanya per mantenir a Catalunya a dins, si fracassa l’Estatut, fracassarà l’autonomisme, i està clar que l’únic camí que quedarà serà la independència.
En el fons, ni ell mateix, després de quasi 4 anys en el Govern, ha de veure clar això de les autonomies, no hi ha res com viure en el propi cos les limitacions i les traves del govern espanyol com per tornar-se independentista.
Han passat alguns dies i continuen les reaccions referents a la consulta popular. Penso que un 20% de participació encara continua sent molt elevat, i el fet que s’arribi a mig milió de ciutadans a favor de la independència no deixa de ser significatiu.
Treure el mèrit a les consultes és d’una falta de visió política considerable, molt més a prop de consideracions ideològiques personals que no pas de voler analitzar la realitat de la nostra política diària amb objectivitat i seny.
Que mig milió de persones estiguin a favor de la independència és una mostra clara de que alguna cosa està passant amb la relació amb Espanya, és més, penso que gràcies a aquest referèndum està quedant clar que existeix una gran massa de població que lluny de la “desafecció” i de l’abstenció política té ganes d’expressar-se i dir el que vol, però simplement, ara mateix cap partit acaba de recollir aquest sentiment global.
Una de les grans victòries de les consultes ha estat el aconseguir introduïr el tema de la independència en l’agenda política, fent posicionar-se a partits i polítics davant d’això. De fet, també ens ha donat com a resultat, en la meva opinió, el saber de forma certa que l’Estatut i la via estatutària està més que esgotat, i que la única possibilitat que tenim, o més aviat, el camí que reclama la societat és justament la independència.
Gràcies a les consultes, cada dia hi ha menys dubtes sobre això… per molt que no els hi agradi.
Montilla estava trist, i això que era el seu gran dia, després de tantes batalles i negociacions, per fi havia aconseguit el traspas de Rodalies RENFE a la Generalitat. Sense diners ni inversions darrera, però ara la responsabilitat (el poder!) de dir a quina hora surt un tren i canviar els noms de les estacions ja estava a Catalunya, una gran victòria en l’autogovern sense dreceres!
Poder estava trist per diverses coses, primer de tot, la cara circumstancies de Montilla y sus muchachos validant en l’estació de Sants un bitllet mentre de fons s’escolten uns xiulets considerables de la bona gent de l’estació. En que pensava Montilla quan baixava les escales mecàniques? Si realment tot allò era un dels passos més importants en l’autogovern (sense dreceres) de Catalunya, perquè no mostrava més eufòria, perquè se’l veia més desanimat que de costum?
Jo m’aventuro a pensar que no és tan fàcil tot plegat. Quan el bo de Montilla mirava a l’andana, i pensava que la titularitat de les vies, les estacions i fins i tot dels combois continua sent de l’Estat, i que per a més inri, segurament hauran de pagar-hi lloguer, se’t ve el món a sobre.
Suposo que pensava en si realment havia valgut la pena tanta història amb el traspàs, perquè de fet, també arriba sense les inversions necessàries com per millorar la xarxa de forma real i perceptible, almenys en els pròxims 10 anys, segons aquells informes infumables que experts i tècnics han realitzat sobre l’estat de la xarxa ferroviària.
Estava trist, segur, perquè en el fons pensava que ara la Generalitat tindria un problemon a sobre considerable, un bitxo d’infraestructura totalment arcaica, desfasada, amb mala reputació, impuntual i que ara ja és “responsabilitat” de la Generalitat, responsabilitat però sense marge de maniobra: mans lligades.
Però també va haver temps per a l’esperança, vaig notar com somreia, quan va veure l’únic canvi real que havia tingut el traspàs: en un cartell posava “Rodalies” amb e, i no l’a de tota la vida.
El canvi ha arribat a Rodalies, almenys, lingüísticament parlant.
