Definitivament, anem pel camó que el Tribunal Constitucional  deixi de tenir credibilitat per la gran majoria de ciutadans catalans, de fet, fins i tot alguns polítics catalans no identificats amb els corrents independentistes opten per replantejar les relacions entre Espanya i Catalunya.

És quelcom molt simple, després de mesos i mesos, anys, de deliberacions, no són capaços d’emetre un dictamen sobre, al cap i a la fi, una llei que ja està funcionant.

Aquest tribunal, és de fet un dels òrgans més importants de tot l’Estat Espanyol, i és altament perillós, que la ciutadania no li tingui credibilitat ni l’atorgui la legitimitat que cal.

A continuació alguns elements pels que penso que està en aquest camí d’erosió:

Els seus membres són escollits per mèrits ideològics

Fins i tot a estats units passa, no penso que sigui un problema en sí, però el dilema existeix en el moment en que en un Estat, hi ha tensions constants entre diferents nacionalitats, i la majoritària, és qui ostenta ara mateix el domini ideològic dels membres.

El fet que les majories depenguin de quin partit els ha ficat en el seient no hauria de ser un problema real, si aconseguissin arribar a algun acord, però com és impossible, acaba sent un descrèdit.

Són incapaços de dictaminar

Ho són, en part perquè no poden, intenten dir a uns ciutadans que han votat àmpliament a favor en referèndum, que el que han votat no és constitucional, i que després de 4 anys d’estar en vigor, s’ha de tornar enrere.

De fet, la paradoxa està, en que quan s’entra en el ball de recusacions i majories, ens trobem davant d’un joc que és massa vil per ser entès per la ciutadania, perquè respon a interessos particulars, partidistes i de posicions ideològiques.

La seva decisió serà absurda

Així de simple. En el moment en que diguin que l’Estatut no és constitucional, que farem? Caldrà tornar, després de 4 anys de desplegament i de funcionament, a refer tot el que s’ha fet? És tant hilarant, que simplement és absurd.

Frustacions

El Constitucional, l’únic que està aconseguint és augmentar el nivell de frustració del poble català, tant amb l’Estat com amb els seus polítics. Són ja quasi 6 anys parlant de l’Estatut, i els problemes continuen sobre la taula, i de fet, la crisi ha fet que tot vagi a pitjor. Per tant, el procès estatutari només ha creat la frustració suficient per aconseguir que:

Facin el que facin, tindran l’estrany honor de trencar Espanya

Sona fort, però jo ho veig molt clar. Decideixin el que decideixin, el botó vermell per la independència ja està premut, de fet, penso que ho van prémer ells mateixos el dia que van començar a discutir el sexe dels àngels,  i ara, ningú vol alçar el dit, perquè són conscients que l’Estatut català és l’últim oxigen que li queda a l’estat de les autonomies.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• El joc de l’Estatut
• I si fóssim una nació?
• Sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional
• Montilla, l’ultra heroi!

Set dies van intentar els cascos blaus de la ONU organitzar punts claus al territori per distribuïr alimebnts i aigua, sense èxit. En menys de 24 hores els Marines americans no només ho han aconseguit, sinó que ja llegia a la Vanguardia que comença a arribar benzina, i que alguns cotxes ja comencen a funcionar, algunes botigues comencen a obrir les seves portes i el Govern haitià comença a funcionar (no sé on llegia que només queden en peu el Ministeri d’Interior i de la Dona, i que tant un com altre han coordinat amb molt d’èxit l’arribada d’ajut a punts claus). Un èxit de d’USA, fins i tot, han aconseguit que l’aeroport comenci a funcionar amb molta més eficiència (curiosament quan van fer fora als periodistes d’allà).

Com ja deia a l’anterior entrada sobre Haití, està clar, que el que necessitaven eren soldats, i no galetes. Al igual que he criticat durament a USA en la majoria de les seves actuacions exteriors, de moment cal felicitar-los. Lluny de les crítiques d’usurpació, o els temors d’alguns països del voltant, l’ajuda comença a arribar i la normalitat torna. No era l’objectiu?

Per acabar, destacar declaracions, per exemple, les d’un un soldat al periodista de The Guardian Ed Pilkington (“I don’t plan on firing a single shot while I’m here. I’ve been in Iraq three times and I’ve done enough of that.”) o un portaveu de l’ambaixada (“We want the people of Haiti to understand that we are here to help. We are not here to invade or occupy.”).

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Perquè el Constitucional amb el Estatut ha deixat de tenir credibilitat
• Haití: Réne Préval toma la palabra
• Haití no és Badalona
• El Papa transmite a Abas su apoyo a la creación de un estado palestino

La situació que viuen els cristians a Terra Santa és encara pitjor que israelians o palestins, ells, sense un Estat o Autoritat que els recolzi, són realment una minoria en un territori en constant conflicte. El viatge de Benet XVI ha estat molt ben rebut per tots ells, de fet, després de les fotos amb el President palestí ha oficiat una missa per prop de 5.000 cristians prop de l’Església de la Nativitat. Un gest que ha comportat a l’Estat israelita obrir les fronteres temporalment per a que poguessin anar cristians a aquest esdeveniment.

Més enllà del seu posicionament, m’està agradant i molt la política diplomàtica en el sentit de viatges que està realitzant el Sant Pare, primer al continent africà, i ara a palestina. Sense cap mena de dubtes dos indrets on cal molta ajuda i molt de protagonisme d’actors exteriors. Per una banda fer-te amic dels països africans sempre és quelcom bo, costa molt poc i és molt gratificant, per altra banda, fer l’ullet als països musulmans tampoc està gens malament.

Conclusió: si molts teníem que amb Joan Pau II s’havien acabat les imatges d’un Papa viatger, aquí en tenim un que de nou no para d’anar d’un costat a l’altre, de moment portant un missatge d’esperança i fe. Pot ser un primer pas. De fet, l’estratègia de la Unió Europea d’agafar el lideratge en alguns “terrenys” poc explotats diplomàticament com ara els drets humans i l’ecologia va ser una molt bona aposta amb bons resultats, potser estem assistint als primers passos d’una nova estratègia diplomàtica pontifícia, on la lluita contra la pobresa i la mediació internacional són els principals fet distintius. Sense cap mena de dubtes, seria una opció molt interessant, tant per implicats com per a la pròpia Església en sí, així com quelcom molt positiu per als catòlics que desitgem que l’Església es modernitzi i comenci a interactuar globalment fent servir la seva molt gran influència, creant cada dia més partidaris. El primer pas, penso, ja s’està donant.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• 60 años de Israel
• La sentència del Tribunal Internacional de Justícia obre les portes a la independència de Catalunya
• Tinc por a España
• Catalunya vista per Espanya