Gràcies a les noves tecnologies i les xarxes socials, ahir vam poder gaudir d’una bona tarda de futbol i de comentaris. Lluny dels comentaris habituals de les cadenes de ràdio, amb el twitter vaig tenir l’oportunitat de llegir i enviar alguns missatges d’allò més entretinguts.
En el fons, a part de les vuvuzelas (que terrible que són!), tots sabem que Espanya i la roja acabaran guanyant i arriban a quarts, al cap i a la fi, tenen jugadors considerats dels millors del món, i amb una qualitat contrastada.
Tot i això, ningú em treurà els riures i la felicitat d’ahir a la tarda! Alguns dels que em van cridar més l’atenció van ser:
Ha estat simplement brutal. Ens hem de treure el barret amb la TV3, aquesta nit han aconseguit tornar a ser “la nostra”.
El documental ha fugit clarament de tot el relacionat amb els factors més emocionals i identitaris, i ha profunditzat en els aspectes econòmics i legals d’una possible secessió, sempre comparant amb altres casos similars.
El debat sobre la independència de Catalunya ha deixat de ser una discussió de bandereta basada en la llengua i la història, per esdevenir discussió real de viabilitat econòmica, a més de com s’ha de dur el procés i si és possible legalment. El salt en el debat és qualitativament molt considerable.
Queda clar, que cada vegada avancem més decididament cap a aquest camí, i que cada vegada hi ha més gent a favor, per motius identitaris, per motius econòmica, poden ser molt diversos, però tot indica a que és un procés sense marxa enrere.
Ara però, cal esperar la reacció dels espanyols, i comprovar si seran capaços de pair de forma democràtica i civilitzada l’estat real i actual de la situació política catalana.
De moment, tornem al documental, amb una presentació, música i fotografia increïble. Terribas ha fet donar a TV3 un salt en qualitat espectacular.
Curiosa la imatge de Montilla (no és la foto que he ficat per suposat…), sent el President que està fent mans i mànigues en el Senat per aconseguir fer moure el Tribunal Constitucional.
Realment, en els darrers mesos Montilla m’està sorprenent molt positivament, amb un gir cap a un catalanisme més “radical”, està exercint de veritable President, i si és un personatge extremadament criticable en moltes coses, està clar que vol (interessos a part) tirar endavant com sigui l’actual Estatut.
Suposo que en el fons ell si que ha vist, com l’Estatut és el darrer que li queda a Espanya per mantenir a Catalunya a dins, si fracassa l’Estatut, fracassarà l’autonomisme, i està clar que l’únic camí que quedarà serà la independència.
En el fons, ni ell mateix, després de quasi 4 anys en el Govern, ha de veure clar això de les autonomies, no hi ha res com viure en el propi cos les limitacions i les traves del govern espanyol com per tornar-se independentista.
El Cabanyal és un barri històric de la ciutat de València en el qual, un pla urbanístic, vol modificar-ho. De fet, el vol llençar a terra per construir de nou. Ja se sap, un tema d’urbanisme salvatge. El fet, és que el barri estava considerat com un bé d’interès cultural, o sigui, una zona realment digna de ser conservada. Aquest estatus, que el protegia contra la corrupció, va ser retirat, justament per poder construir en ell.
La resistència ha estat digne. Però els darrers dies s’han viscut moments terribles, quan policies amb molt mala llet han fotut veritables hòsties als veïns. No tinc masses paraules. Aquí més informació.
Veure com pegaven a fer mal, a veïns i veïnes de 50 o 60 anys m’ha fet pena, ràbia i indignació. Són dies molt tristos per a la democràcia, i molt més per a Espanya. Sembla que cada dia anem a pitjor.
Les imatges ho diuen tot, i al meu cap una sola idea: no vull ser part d’un Estat així. Un punt més de desafecció.
Molt poques vegades m’he sentit tant insultat com a ciutadà que avui. Quan he vist a l’Aguirre dient el que ha dit, a un Parlament democràtic, com si res, com si la corrupció fos el més habitual i com si ella mai haguès trencat un plat.
Penso que ha estat un insult a la dignitat democràtica, al mateix nivell que el famós 3% de Maragall.
Realment són aquestes coses el que et demostren la qualitat democràtica d’un país. Cada vegada tinc menys ganes de ser part d’aquesta Espanya. Un altre punt de desafecció.
No us perdeu el video: aquí
Interessant pas endavant de Castells, no per la idea en sí, que ja tots ens fem càrrec, sinó per la simbologia que sigui un membre del govern (i de pes) qui la faci. Castells sempre m’ha semblat representar aquell sector mig mort de Ciutadans pel Canvi que va portar a Maragall i l’ala més catalanista del PSC al poder, i que va ser dinamitada pel sector espanyolista de Montilla.
Ara les rodes van canviant, i tots els polítics, detecten cap on van els nous vents. Està clar que l’ independentisme creix com mai, i que iniciatives com el referèndum no són només actes folklòrics, sinó que tenen un sentiment darrera important.
Una dita sempre ha corregut pels passadissos de la Generalitat, i és que res millor que arribar a la presidència, per tornar-se independentista veient el que des del govern central et fan dia a dia.
Molt em sembla que el camí de no retorn ha començat. Hi ha desafecció, però no contra els polítics i la política, sinó contra els polítics i la política que no atén a les veritables realitat i demandes de la ciutadania, i resulta que ara una de les demanes principals és una nova relació amb Espanya, i més concretament la independència.
Com es pot saber si això és un moviment majoritari o no? Doncs simplement detectant com els polítics més gestos comencen a canviar de camisa. No heu notat que darrerament hi ha més polítics replantejant “relacions” que mai?
Castells aboga por replantear las relaciones con España sea cual sea la sentencia del Constitucional
Interessant pas endavant de Castells, no per la idea en sí, que ja tots ens fem càrrec, sinó per la simbologia que sigui un membre del govern (i de pes) qui la faci. Castells sempre ha representat aquell sector mig mort de Ciutadans pel Canvi que va portar a Maragall i l’ala més catalanista del PSC al poder, i que va ser dinamitada pel sector espanyolista de Montilla.
Ara les rodes van canviant, i tots els polítics, detecten cap on van els nous vents. Està clar que l’ independentisme creix com mai, i que iniciatives com el referèndum no són només actes folklòrics, sinó que tenen un sentiment darrera important.
Una dita sempre ha corregut pels passadissos de la Generalitat, i és que res millor que arribar a la presidència, per tornar-se independentista veient el que des del govern central et fan dia a dia.
Molt em sembla que el camí de no retorn ha començat. Hi ha desafecció, però no contra els polítics i la política, sinó contra els polítics i la política que no atén a les veritables realitat i demandes de la ciutadania, i resulta que ara una de les demanes principals és una nova relació amb Espanya, i més concretament la independència.
Com es pot saber si això és un moviment majoritari o no? Doncs simplement detectant com els polítics més gestos comencen a canviar de camisa. No heu notat que darrerament hi ha més polítics replantejant “relacions” que mai?
Penso que la selecció espanyola de futbol és de les millors coses que podem trobar avui dia. Dic això perquè no hi ha res millor que comprovar com d’un dia per un altre aquest equip de futbol passa de ser un complet desastre, que no estimula a la afició i que no deixa de ser dirigida per una vella glòria que havia d’haver dimitit, a el millor equip de la història de la selecció i amb grans possibilitats de guanyar l’Eurocopa.
Penso que aquesta operació de canvi de samarreta que els mitjans de comunicació han aconseguit en poc més de dos dies és digne d’anàlisi política profunda. Com pot ser que els mateixos que fa dos dies criticaven obertament, avui estiguin parlant de gols històrics?
Penso que la roja no deixa de ser una clara demostració, una foto si se’m permet el símil, del tarannà espanyol i més concretament del seu propi nacionalisme. Si hi penseu una estona us adonareu ràpidament de les similituds.
Estranya la forma de pensar del país veí…
