Ja se sap que el partit de Nadal de la selecció no aixeca massa polseguera entre els mitjans propis, però val a dir, que amb els rivals amb els quals ens enfrontem sí, ja que òndia, són la seva selecció, i tot i que no ho sembli, fotre-li 4 a Hondures és important perquè aconseguim rendiment mediàtic en aquells països.
És una pena que no tinguem a la selecció participant en competicions internacionals, sense anar massa lluny, podríem estar parlant d’una selecció d’élit i amb possibilitats de fer uns grans papers, només cal veure que amb un bon entrenador els resultats positius estan arribant, i també que al cap i a la fi, la selecció espanyola va guanyar el mundial en gran part gràcies als jugadors catalans, per tant, seria una sorpresa increïblement agradable poder veure-la.
Malgrat això, tot i les complicitats en aquest sentit de l’anterior Govern, que va propulsar totes les seleccions que va poder, la Federació Catalana de Futbol està més per les seves lluites intestines internes que per una altra cosa. Avui mateix, s’anuncia que han dimitit 15 directius i forçaran les eleccions. Porten uns quants anys que no saben ni que foten. Mentre, les nostres seleccions continuen allà.
Aquí un petit recull de captures dels diaris digitals d’Hondures, i una extra de El Mundo, que simplement em sembla detestable, però que cal donar constància. Gaudiu!
Alguna cosa està passant a Catalunya perquè cada dia més gent estigui a favor de la independència. Però no ho dic com una afirmació de bandereta, ho dic, fins i tot, amb la sorpresa que aquest fet em fa, i justament, m’alegra, perquè en veritat veig que els “nous” independentistes no deixen de ser ciutadans no polititzats fins ara, que simplement, s’estan adonant de la seva baixada de qualitat de vida.
Alguna cosa està passant a Catalunya quan La Vanguardia, pública magnífics articles com aquest, on realment un s’adona del fet que hi ha cada dia un major percentatge de població que s’està preocupant de la seva qualitat de vida, de fet, del seu futur i el dels seus fills, i que justament, veuen en el projecte d’Espanya com a tal, presenta series dificultats per assolir benestar.
En aquests dies (setmanes) que parlem de la sentència del Tribunal Constitucional i observem amb cert enuig i preocupació la manca d’independència judicial que van mostrar els membres del tribunal així com els mandataris que no van renovar a aquests, m’ha arribat a les mans, un petit estudi el·laborat pel World Economic Forum (Fòrum Mundial Econòmic) sobre la independència judicial dels països al món.
Aquesta mena de classificacions són molt interessants d’observar, tant pel seu contingut com per les tendències que s’observen, d’aquesta manera, podrem veure que Espanya ocupa una grandíssima 60a posició, molt lluny dels primers països, i per sota d’alguns Estats dignes de menció, com per exemple Qatar, Gambia, Oman, Nigèria, o Botswana… el que dona una dimensió del món judicial espanyol, que fa simplement pena.
Continua llegint »
Rotundament no! No cal tenir cap mena de por a Espanya. Ni tan sols aquells que defensen la independència de Catalunya han de tenir-la. Siguem clars, Espanya tot i les tonteries diverses de l’imaginari català que afirmen que oprimeixen al poble català, és un estat modern i democràtic, amb les seves lleis, drets i garanties.
A més, cal recordar que Espanya no és un estat solitari en el món, és part de la Unió Europea, que es basa en el drets democràtics i les llibertats individuals. Així que tret de casos fortuïts en que es pugui acusar algú d’ofensa a la pàtria, no patirem una persecució policial ni ningú acabarà en la presó per expressar lliurement les pròpies opinions, sempre amb respecte i tolerància.
Pocs segons després d’acabar el partit de futbol que donava accés a les semifinals del mundial a Espanya, desenes de crits i de coets omplien els cels de les principals ciutats catalanes.
És cert, en algunes ciutats i barris més que d’altres, però era una realitat que molta gent estava al voltant de la pantalla i ha viscut amb una emoció molt forta el partit i la selecció.
Res millor per enterart-te de les notícies del barri com anar al mercat o a la perruqueria, i res millor per enterar-te que pensen els veïns de tu que el santo google.
A continuació algunes definicions interessants. Accepto apostes…
“Los catalanes son…”
“Catalunya és…”
“La libertad es…”
És evident que les eleccions Catalunya marquen i molt la resposta dels partits polítics catalans, malgrat això, em crida l’atenció la resposta d’alguns d’ells.
El problema de debò és l’encaix de Catalunya amb Espanya. Ha estat així de forma històrica. A Espanya, és usual pensar que la transició va saber encabir-ho tot en un gran pacte, i que les autonomies és la màxima aspiració de Catalunya. Aquesta visió, queda completament descatalogada, al veure com el mateix PSC aposta per un altre model.
Penso que als diaris i als blocs ja s’ha dit tot el que calia dir sobre l’Estatut, però en una visió més àmplia, sembla que ningú recorda aquells remots temps, en que el PP va interposar el recurs al Constitucional. Eren els temps en que continuaven pensant que l’11M havia estat obra d’ETA, la famosa teoria de la conspiració, eren els temps en que bramaven diàriament en contra de Catalunya per guanyar eleccions, i en el que demanaven dimissions dia sí i dia també en el Govern. Aquell PP completament desfermat, radical, va ser el que va ficar la por al cos del “españa se rompe” entre els espanyols, i va iniciar l’enfrontament dels catalans amb Espanya.
Una mirada ràpida al nou estatut retallat, gràcies a l’Alex:
- No hi ha desecentralització de la justícia. Desapareix el Consell Català de Justícia.
- Menys blindatge competencial.
- S’elimina la igualtat en l’esforç fiscal en el moment d’equiparar les CCAA.
- La Generalitat no pot regular els tributs locals.
Definitivament, anem pel camó que el Tribunal Constitucional deixi de tenir credibilitat per la gran majoria de ciutadans catalans, de fet, fins i tot alguns polítics catalans no identificats amb els corrents independentistes opten per replantejar les relacions entre Espanya i Catalunya.
És quelcom molt simple, després de mesos i mesos, anys, de deliberacions, no són capaços d’emetre un dictamen sobre, al cap i a la fi, una llei que ja està funcionant.
