Les contradiccions de Catalunya han quedat de nou paleses avui, quan el PSC ha anunciat que no donaria recolzament parlamentari en Madrid a la resolució que el seu propi suposat líder Montilla va proposar i recolzar al Parlament català.
Entenc que les eleccions estiguin pròximes, però trobo molt incoherent demanar que et segueixin com a líder en el Parlament per després no fer absolutament res amb el recolzament que has aconseguit. Per fer això, hagués estat millor un pacte entre la resta de partit, guanyant al mateix Parlament i deixant en evidència la manca de lideratge de Montilla.
Ahir, al Parlament, els polítics catalans de nou van demostrar la seva perícia, recolzant una moció en que significaven que Catalunya és un preàmbul.
Un preàmbul, aquella part en un llibre que ningú es llegeix, aquella part d’una llei que no cap mena de valor jurídic. Per tant, els polítics catalans ens han dit que Catalunya no ha de ser escoltada, i que Catalunya és aquella part de les coses que ningú mira ni té valor.
Ho acceptem o no, la manifestació som una nació sí que tindrà repercussions en les eleccions i sobretot en la evolució de d’independentisme a Catalunya.
No és una frase grandiloqüent llençada al aire, simplement, els polítics van tenir un bany de masses que els van portar a la realitat més crua: a la tardor hi ha unes eleccions i no pensem que estigueu a l’alçada, o ens feu cas, o votarem a un altre.
Penso que als diaris i als blocs ja s’ha dit tot el que calia dir sobre l’Estatut, però en una visió més àmplia, sembla que ningú recorda aquells remots temps, en que el PP va interposar el recurs al Constitucional. Eren els temps en que continuaven pensant que l’11M havia estat obra d’ETA, la famosa teoria de la conspiració, eren els temps en que bramaven diàriament en contra de Catalunya per guanyar eleccions, i en el que demanaven dimissions dia sí i dia també en el Govern. Aquell PP completament desfermat, radical, va ser el que va ficar la por al cos del “españa se rompe” entre els espanyols, i va iniciar l’enfrontament dels catalans amb Espanya.
Ens continuem apropant a les eleccions parlament poc a poc, i avui, m’agradaria parlar sobre que són els programes electorals i donar alguns exemples interessants que s’han anat fent. Comencem.
El programa electoral és, o hauria de ser, la fulla de ruta d’un partit, són aquelles promeses i projectes que si guanyessin voldrien portar a terme, i que si no guanyen intentaran igualment influir per adaptar les lleis que sorgir.
Enquesta de La Vanguardia que fa bones les prediccions de pujada de CiU i descens del PSC. Tot i que l’enquesta es va fer entre el 24 i el 27 de maig, les tendències es veuen clares.
Molt interessant sobretot pel fet de que ERC no em queda clar que apostés per un Govern tripartit, de fet Portavella va sortir-ne d’ell, per tant, a Barcelona podríem tenir un govern CiU-ERC, aquell tant demanat des de les eleccions del 2003.
No cal que esmenti els problemes que té Barcelona, ni tant sols la gran consulta de la Diagonal… penso que s’explica per si sol tot plegat.
Podrà CiU trencar l’alcaldia ininterrompuda del PSC des del 1979?
Cinquena tanda de consultes, però aquesta vegada, només una protagonista: Sabadell. Unes 39 taules preparades per a que els ciudatans i ciudatanes de la considerada segona ciutat de Catalunya puguin dir la seva sobre la independència de Catalunya. De moment, un 7% dels votants ja ho ha fet de forma anticipada.
Que s’hagi pogut realitzar la consulta a Sabadell penso que és una demostració més de que es pot avançar cap a la independència en ciutats on es considera un tema tabú. Per això, cal seguir amb bastant d’interès el que està passant avui a Sabadell, ja que tot i que no és el mateix, pot dir-nos pautes sobre com serien les consultes en ciutats del cinturó industrial de Barcelona on tradicionalment el fet independentista s’ha vist com quelcom folklòric però no un moviment real i majoritari.
També ens podem trobar amb un alt percentatge del no, el que seria de fet un èxit de la consulta, ja que demostraria que aquesta tema també mobilitza a aquelles persones que no volen modificar l’actual status quo de Catalunya amb Espanya, i tindríem una radiografia encara més pròxima.
Fet i fet, i a l’espera dels resultats per poder analitzar-ho més profundament, el que està fora de dubte, és el creixement exponencial que en els darrers anys està tenint el independentista a Catalunya. Les consultes independentistes, el Tribunal Constitucional, l’espoli fiscal i les mateixes polítiques del govern centrals versus Catalunya, són motius de pes per explicar aquest augment, però també podria ser donar pel cansament general amb la política i els polítics.
La independència no ho solucionaria tot, però el ciutadà mig, en tota aquesta crisis i veient de prop les eleccions, entén que corruptes per corruptes, la democràcia catalana està un punt per sobre en qualitat que l’espanyola, i això, quan les notes són tan baixes, és or.
Mesures de Zapatero front la crisis (al vol):
- Retallada del 5% els salaris dels funcionaris (15% als membres del Gobierno)
- Congelació de les pensions al 2011 (no afecta a les mínimes i les no contributives)
- Canvis parcials a la jubilació (No es podran jubilar anticipadament)
- A la merda el xec nadó de 2.500 euros
- Canvis en els medicaments de la sanitat (modificació en els embassos)
- La Llei de dependència ja no serà retroactiva
- 600 milions menys en desenvolupament
- 6.045 milions menys d’inversió en infraestructures
- 1.200 milions de reducció dels Ajuntaments i Comunitats
- Pujada d’impostos a les rendes altes
Les meves mesures (al vol):
- Retorn dels 50.000 milions d’euros als bancs
- Retorn dels bonus i extres als banquers despatxats
- Retorn dels guanys milionaris a la borsa fruït de l’especulació de la setmana passada
- Retorn dels 5.000 milions per fer voreres del famós Plan E(stafa)
Conclusions (al vol):
- Si ja porto dos anys en borses com interí, ara si que ho tinc cru per treballar per al que he estudiar, preparat i vull ser.
- Mon avia que té una pensió de merda, li hauran de continuar ajudant per sobreviure dignament
- Ma mare, que vol prejubilar-se, s’haurà d’esperar fins al dia del judici final per fer-ho
- Els meus cosins, que tindran un fill al juliol, hauran de fer (més) hores extres
- Mon pare, que té problemes al cor i és malalt crònic, haurà de pagar-se els seus medicaments
- El dia que hagi de cuidar dels meus avis, hauré de buscar tres feines per pagar-ho
- Però el Rey amb el somriure quan surt d’un hospital pagat per mi
- Perfecte, la meva novia continuarà tardant segles en arribar de Sabadell a Barcelona, i jo gastant benzina i peatges per desplaçar-me
- Perfecte, ja em puc oblidar de la subvenció per seguiment escolar i promoció de l’esport per a tothom
- N’hi queden d’això? I si queden, que més dóna, si ja els infleu per un altre banda
Les meves conclusions (al vol):
1. Al PSOE el votarà sa mare a les pròximes eleccions
2. Gràcies per carregar-vos l’Estat del benestar
3. Gràcies per frotem la meva vida immediata, de forma directa encara més
Gemma: l’Anna m’està explicant un pique amb un noi que li sembla bé el que ha passat a Grècia, amb els tres morts inclosos, i la seva indignació de pacifista em fa molta gracia
Toni: xD Si visqués el que viuen els grecs…
Gemma: tot i així crec que té raó, és a dir, no és lícit cremar un banc amb gent a dins
Toni: no clar
Gemma: a mi ja poden cremar bancs i parlaments… però coi, no amb ciutadans dins
Toni: cremar el banc sí, la gent dins no… el problema està en que arriba un moment en que quan la gent no té res ni en tindrà li comença a importar poc o res la resta de la gent, i és quelcom que no serà la darrera vegada que passi, la culpa no és dels manifestants sinó de la situació on els han fet arribar ja que ningú té ganes de cremar gent dins de bancs, així que hi ha uns responsables clars, que són una classe política i uns bancs que han estat burlant-se de la gent durant tants de temps que al final la gent acaba explotant. El que m’estranya és que no cremin avui el parlament
Gemma: xD
Toni: i ja que està posada, m’agradaria que m’expliqués on estaven els socialistes espanyols durant els pelotazos immobiliaris o on estaven quan Zapatero es va baixar els pantalons amb la banca donant els meus diners a lladres. Si vol analitzar culpes, que comenci amb les responsabilitats dels d’aquí.
Gemma: però parlem de moral, en el moment que deixes de banda la moral deixes de esser persona, no? no és “lo moral” el que ens crea com individus?
Toni: la moral no té res a veure amb el que passa a Grècia. En el moment en que estàs desesperat…
Gemma: però si en cremar gent a bancs
Toni: la moral deixa de tenir importància, tampoc tenim tota la informació
Gemma: Gandhi
Toni: i no sabem en quines circumstancies va passar… sí, Gandhi és un exemple únic el 99.9% de la resta de la història de la humanitat ha funcionat d’una altra manera… et recordo que el nostre món actual és l’herència directa d’una tal revolució francesa que va ser de tot menys moral… així que el pacifisme i la moralitat està molt bé i m’agrada que ho intentis defensar però quan la gent no té per menjar….penses que jo em sento còmode moralment treballant del que treballo?
Gemma: si ja ho sé, sols dic que no em sembla bé, igual que no em sembla bé la guerra, ni matar en la guerra tot i que dins una guerra mates o et maten. Sols dic que en el instant que t’importa tot tan poc com a per cremar gent, és que hi ha alguna cosa que falla
Toni: en el moment en que cremes alguna cosa és que quelcom no funciona, cert. Que cremin bancs està clar que saben qui és el responsable…
Gemma: val, dons crema a consciència
Toni: de totes formes, la situació és molt fotuda, perquè pensa que a Grècia van fer el que cívicament s’esperava d’ells: vagues, protestes i…. votar als altres. Van votar un canvi de govern i ha estat just el nou govern, socialista, el que està acabant amb el poc que els hi queda. Suposo que deixes de creure en la democràcia també.
Gemma: no estic defensant el govern en cap moment, sé que és dur, ho sé perquè puc entendre el que és no tenir per menjar, quan es converteix amb quelcom social és normal que aquest malestar es converteixi amb el que justament es va convertir ahir.
Cada vegada m’estic trempant més amb les eleccions a Regne Unit, i és que la campanya dels british està donant molt de sí.
Durant el debat, va aparèixer la figura del líder dels liberals, que amb un missatge molt divertit, va aconseguir guanyar-se a l’electoral. Bàsicament, va dir allò famós de “mentre els dos és barallen, jo sóc el veritable canvi”. Ja sabeu, que al Regne Unit, conservadors i laboristes s’estan barallant per veure qui dels dos representa més el canvi.
Fet i fet, les enquestes donen un empat tècnic entre laboristes i liberals, per primera vegada des dels temps de…. de…. la reina Victoria?…. els liberals tenen opcions a governar. Tot i que clar, amb el seu sistema electoral de majories, tenir un 30% dels vots no vol dir res, i els conservadors, a poc que puguin ficar la cinquena en els pocs dies que queden de campanya, poden assolir els 300 diputats que atorguen la majoria.
Tot i això, algun canvi si que s’està veient, per exemple, tots tres partits proposen un canvi en el sistema electoral. Això ja és un primer pas, de fet, estem parlant de tres partits, així que si per una cosa ha servit aquesta campanya és per trencar el sistema bipartidista.
Per suposat, tot són quimeres, ja que fins que es tanquin les urnes i es recomptin els vots tot és ficció, però de moment, aquí un que ja està xalant amb la campanya, i que seguirà amb més interès de l’habitual el procés electoral.
