Portem uns dies en que sembla que el problema més gran que tenim a Catalunya sigui justament el límit dels 80 km/h a les entrades de Barcelona. Iniciativa de l’antic Govern publicitada a bombo i platillo com l’arma definitiva front la contaminació i les cues. També va ser un cavall de batalla en les eleccions, quan CIU va prometre eliminar el límit.

Però han arribat al Govern i de cop i volta es troben amb que realment el límit havia aconseguir reduir, si més no, la sinistralitat a les carreteres, i que de fet, tampoc es pot treure i tornar a posar a 120 la majoria de les carreteres, ja que els propis estàndards de la via no ho permeten.

Curiós el sí ho treure’m tot i que encara no, o el no ho treure’m però sí que ho farem. Molt divertit tot plegat. La reflexió global és que tothom està d’acord en la velocitat variable, tant d’uns partits com dels altres, ja que realment és un bon sistema, però la velocitat variable no és limitar a 80 i prou, sinó que a partir del volum de cotxes i de l’hora és pugui córrer més o menys.

La pregunta llavors és perquè els hi costa tant admetre que en això estan d’acord, i que és molt fàcil construir quelcom entre tots els partits que pugui perdurar en el temps, i no això de a rei puesto rei depuesto. Al cap i a la fi, ja hi ha desenes de temes en els que realment no es poden posar mai d’acord, perquè en un en que ciutadans, partits i en general tothom està d’acord, costa tant admetre-ho i realitzar quelcom en conjunt.

Sembla que els polítics, continuen sense entendre la nova realitat catalana.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Cansat de les retallades
• El pitjor de nosaltres
• Conversant sobre la crisis de Grècia
• Els pobres ja us ho fotreu

Amb la que estava caient era normal que acabes passant abans o després, i ha estat aquesta vaga la que ha aconseguit treure el pitjor de nosaltres mateixos.

Aquesta vaga ens ha demostrat que aquesta societat s’ha convertit poc a poc en una simple individualització. És cert que en etapes de crisis cadascú va per la seva banda, ja que intentem sobreviure com podem, i la manca fa que ens tornem mes supervivents en els aspectes quotidians, malgrat això, no cal oblidar que poc a poc, la desafecció amb la política i els polítics ens ha portat de forma general a una mena de manca de creença en un futur millor.

Tots aquells que som joves llicenciats, veiem com la nostra taxa d’atur puja i a no tenim ni una sola oportunitat per desenvolupar-nos, que ens tracten com a merdetes en les feines mal pagades i per sota del nostre nivell o ens menyspreen aquells que sense estudis tenen el mateix que nosaltres.

Veient els comentaris d’aquesta vaga es denota el cansament general amb tot, la manca d’engrescament social i sobretot la distancia increïble entre els polítics i la ciutadania. Uns (els polítics) que han estat més preocupats del seu hortet que de l’interes general, i altres (els ciutadans) que per primera vegada estan pitjor que la generació anterior, i que no han aturat, o no saben com fer-ho, aquesta davallada de futur i drets socials.

Si els canals tradicionals de lluita per millorar la nostra realitat i futur a no funcionen i tampoc engresquen a la majoria de la població, potser ha arribat l’hora de plantejar altres mecanismes per donar resposta i cohesionar la societat, sinó, acabarem en la famosa societat liquida on cadascú té la seva opinió particular tant peculiar que ja no hi ha veritats comunes ni sacrifici comú, nomes cadascú de forma aïllada lluitant en solitari per no res, en una jungla anàrquica.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Progrés
• A resultes del límit dels 80km/h
• La dificultat de governar i de ser un jove emprenedor
• Castells quiere replantear las relaciones con España sea cual sea la sentencia del Constitucional

Aquest enfrontament, era del tot irreal, no hi havia una massa de catalans independentistes, i de fet, no hi havia realment cap risc d’un trencament de la legalitat vigent, de fet, la revindicació més gran per part dels catalans era justament millorar l’autogovern, i potenciar l’Espanya plural, simplement volien encaixar i prou, amb un Estat on s’acceptés la particularitat catalana ja n’hi havia prou, que érem una nació, clar, que teníem llengua pròpia, evident, però en cap moment es parlava de la independència com quelcom generalitzat, era una veritable minoria.

Així va anar jugant el PP, i així va continuar el joc, i sense voler, van prémer el botó vermell, aquell que iniciava tot el procés d’una independència irreal, però jugant jugant el ban prémer, i ara, 4 anys després, veiem els efectes, un Tribunal Constitucional espantat, perquè sabien, que una vegada aixequessin el dit del botó pres, es desencadenaria el principi del fi.

És simple, mai hi havia hagut tants independentistes, i quan veiem enquestes, reaccions, o manifestacions, és simplement sorprenent, la independència ha passat de ser un somni irreal, a una opció real, fins el punt de veure com persones que fins ara no eren susceptibles de voler-la, la volen amb tota la seva força.

Evident que el PP, ni tant sols el Constitucional, han estat els culpables, es sumen d’altres factors, com la frustació o la falta de credibilitat, però la realitat és aquesta, que per les reaccions de la gent, una vegada aixecat el dit del botó comença el compte enrere, la transició cap a la independència.

No sorprèn per tant, que el PP ara calli, i molt, sabent el que han aconseguit amb tot el procés, i tampoc sorprèn com el propi Tribunal Constitucional, ha retallat molt poca cosa, en comparació amb el que podia fer, és evident que no voleïn enfurismar encara més als catalans.

La realitat supera la ficció, adéu estatut, adéu espanya!


Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional
• Perquè el Constitucional amb el Estatut ha deixat de tenir credibilitat
• Som un preàmbul
• La manifestació del 10j sí condiciona les eleccions

Gemma: l’Anna m’està explicant un pique amb un noi que li sembla bé el que ha passat a Grècia, amb els tres morts inclosos, i la seva indignació de pacifista em fa molta gracia

Toni:  xD Si visqués el que viuen els grecs…

Gemma: tot i així crec que té raó, és a dir, no és lícit cremar un banc amb gent a dins

Toni: no clar

Gemma: a mi ja poden cremar bancs i parlaments… però coi, no amb ciutadans dins

Toni: cremar el banc sí, la gent dins no… el problema està en que arriba un moment en que quan la gent no té res ni en tindrà li comença a importar poc o res la resta de la gent, i és quelcom que no serà la darrera vegada que passi, la culpa no és dels manifestants sinó de la situació on els han fet arribar ja que ningú té ganes de cremar gent dins de bancs, així que hi ha uns responsables clars, que són una classe política i uns bancs que han estat burlant-se de la gent durant tants de temps que al final la gent acaba explotant. El que m’estranya és que no cremin avui el parlament

Gemma: xD

Toni: i ja que està posada, m’agradaria que m’expliqués on estaven els socialistes espanyols durant els pelotazos immobiliaris o on estaven quan Zapatero es va baixar els pantalons amb la banca donant els meus diners a lladres. Si vol analitzar culpes, que comenci amb les responsabilitats dels d’aquí.

Gemma: però parlem de moral, en el moment que deixes de banda la moral deixes de esser persona, no? no és “lo moral” el que ens crea com individus?

Toni: la moral no té res a veure amb el que passa a Grècia. En el moment en que estàs desesperat…

Gemma: però si en cremar gent a bancs

Toni: la moral deixa de tenir importància, tampoc tenim tota la informació

Gemma: Gandhi

Toni: i no sabem en quines circumstancies va passar… sí, Gandhi és un exemple únic el 99.9% de la resta de la història de la humanitat ha funcionat d’una altra manera… et recordo que el nostre món actual és l’herència directa d’una tal revolució francesa que va ser de tot menys moral… així que el pacifisme i la moralitat està molt bé i m’agrada que ho intentis defensar però quan la gent no té per menjar….penses que jo em sento còmode moralment treballant del que treballo?

Gemma: si ja ho sé, sols dic que no em sembla bé, igual que no em sembla bé la guerra, ni matar en la guerra tot i que dins una guerra mates o et maten. Sols dic que en el instant que t’importa tot tan poc com a per cremar gent, és que hi ha alguna cosa que falla

Toni: en el moment en que cremes alguna cosa és que quelcom no funciona, cert. Que cremin bancs està clar que saben qui és el responsable…

Gemma: val, dons crema a consciència

Toni: de totes formes, la situació és molt fotuda, perquè pensa que a Grècia van fer el que cívicament s’esperava d’ells: vagues, protestes i…. votar als altres. Van votar un canvi de govern i ha estat just el nou govern, socialista, el que està acabant amb el poc que els hi queda. Suposo que deixes de creure en la democràcia també.

Gemma: no estic defensant el govern en cap moment, sé que és dur, ho sé perquè puc entendre el que és no tenir per menjar, quan es converteix amb quelcom social és normal que aquest malestar es converteixi amb el que justament es va convertir ahir.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• 10 mesures anti crisis de Zapatero
• El cuento de la vieja
• La crisis grega explicada de forma simple
• Oxi!

El Cabanyal és un barri històric de la ciutat de València en el qual, un pla urbanístic, vol modificar-ho. De fet, el vol llençar a terra per construir de nou. Ja se sap, un tema d’urbanisme salvatge. El fet, és que el barri estava considerat com un bé d’interès cultural, o sigui, una zona realment digna de ser conservada. Aquest estatus, que el protegia contra la corrupció, va ser retirat, justament per poder construir en ell.

La resistència ha estat digne. Però els darrers dies s’han viscut moments terribles, quan policies amb molt mala llet han fotut veritables hòsties als veïns. No tinc masses paraules. Aquí més informació.

Veure com pegaven a fer mal, a veïns i veïnes de 50 o 60 anys m’ha fet pena, ràbia i indignació. Són dies molt tristos per a la democràcia, i molt més per a Espanya. Sembla que cada dia anem a pitjor.

Les imatges ho diuen tot, i al meu cap una sola idea: no vull ser part d’un Estat així. Un punt més de desafecció.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• El joc de l’Estatut
• Castells quiere replantear las relaciones con España sea cual sea la sentencia del Constitucional
• A resultes del límit dels 80km/h
• Que diuen de la selecció catalana fora?

Aquest era el lema o crit, que unes 500 persones lluïen en la manifestació espontània que dijous es va formar davant de la seu del PP a Madrid en defensa del jutge Garzon.

Pots estar a favor o en contra d’aquest jutge, però realment, fins quin límits hem arribat, en el moment en que grups com Manos Limpias o la Falange, aconsegueixen que un jutge s’assegui en la banqueta dels acusats per investigar els crims del franquisme.

La reflexió és de nou com l’anterior entrada: un nou element per tenir en compte a l’hora de mesurar la qualitat democràtica que tenim en aquest Estat.

La meva indignació està creixent per moments, ha estat un dia dur, molt dur. Mentre veia les notícies poc a poc a la feina m’he sentit encara més decebut. Al migdia, la meva avia (era dijous i com cada dijous he anat a dinar a sa casa) estava alarmada al veurem tant nerviós. Ella estava encara més indignada, recordava amb temor i pena el franquisme, la guerra civil, i em deia, que ella ja assumia que aniria a la tomba sense que jutgessin als veritables criminals, i que si ella i alguns més parlessin de veritat, ens podrien explicar mil i una barbaritats que van passar.

La premsa internacional està encara sorpresa per tot plegat, el jutge que va intentar jutjar a Pinochet i que va fer avançar a nivell internacional tot allò relacionat contra els crims contra la humanitat, ara jutjat per voler investigar sobre els seus propis morts.

Avui un altre punt de desafecció, tant a la política com a Espanya. Jo no vull ser part d’un país així, no puc ser-ho, va en contra de tot el que penso, crec i sento.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Conversant sobre la crisis de Grècia
• A resultes del límit dels 80km/h
• El pitjor de nosaltres
• Espanya ocupa la 60a posició en el classificació mundial d’independència judicial

Un ciutadà meticulós i assenyat com jo estava sense gaudint del seu temps lliure (o sigui no fotre res) quan de cop, sona el telèfon mòbil, i com era de bon matí i estava atent no vaig fixar-me en el número.

-    Hola buenos días, llamo del Centro de Estudios Avanzados para realizar una encuenta (amb un accent clarament andalús)
-    Ajà
-    Le podria pregunta a que província estamos llamando?
-    Está llamando a Barcelona
-    Disculpe entonces la equivocación, estamos buscando gente de las provincias de Andalucia.
-    Pues si, se han equivocado de pais
-    (Sonrisita floja) si… uhmm… esto es la desafección no?….
-    Perdone?
-    Nada, que buenos días (penja)

No si al final, amb la tonteria serà real que ni ells ni nosaltres ens creiem això d’estar units…

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• A resultes del límit dels 80km/h
• Conèixer Catalunya
• El pitjor de nosaltres
• Les multes de l’Ajuntament de Barcelona

Ara les rodes van canviant, i tots els polítics, detecten cap on van els nous vents. Està clar que l’ independentisme creix com mai, i que iniciatives com el referèndum no són només actes folklòrics, sinó que tenen un sentiment darrera important.

Una dita sempre ha corregut pels passadissos de la Generalitat, i és que res millor que arribar a la presidència, per tornar-se independentista veient el que des del govern central et fan dia a dia.

Molt em sembla que el camí de no retorn ha començat. Hi ha desafecció, però no contra els polítics i la política, sinó contra els polítics i la política que no atén a les veritables realitat i demandes de la ciutadania, i resulta que ara una de les demanes principals és una nova relació amb Espanya, i més concretament la independència.

Com es pot saber si això és un moviment majoritari o no? Doncs simplement detectant com els polítics més gestos comencen a canviar de camisa. No heu notat que darrerament hi ha més polítics replantejant “relacions” que mai?

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• El pitjor de nosaltres
• I si fóssim una nació?
• El joc de l’Estatut
• Sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional