El joc de l’Estatut

Penso que als diaris i als blocs ja s’ha dit tot el que calia dir sobre l’Estatut, però en una visió més àmplia, sembla que ningú recorda aquells remots temps, en que el PP va interposar el recurs al Constitucional. Eren els temps en que continuaven pensant que l’11M havia estat obra d’ETA, la famosa teoria de la conspiració, eren els temps en que bramaven diàriament en contra de Catalunya per guanyar eleccions, i en el que demanaven dimissions dia sí i dia també en el Govern. Aquell PP completament desfermat, radical, va ser el que va ficar la por al cos del “españa se rompe” entre els espanyols, i va iniciar l’enfrontament dels catalans amb Espanya.
Conversant sobre la crisis de Grècia
Gemma: l'Anna m'està explicant un pique amb un noi que li sembla bé el que ha passat a Grècia, amb els tres morts inclosos, i la seva indignació de pacifista em fa molta gracia
Toni: xD Si visqués el que viuen els grecs...
Gemma: tot i així crec que té raó, és a dir, no és lícit cremar un banc amb gent a dins
Toni: no clar
Gemma: a mi ja poden cremar bancs i parlaments... però coi, no amb ciutadans dins
Toni: cremar el banc sí, la gent dins no... el problema està en que arriba un moment en que quan la gent no té res ni en tindrà li comença a importar poc o res la resta de la gent, i és quelcom que no serà la darrera vegada que passi, la culpa no és dels manifestants sinó de la situació on els han fet arribar ja que ningú té ganes de cremar gent dins de bancs, així que hi ha uns responsables clars, que són una classe política i uns bancs que han estat burlant-se de la gent durant tants de temps que al final la gent acaba explotant. El que m’estranya és que no cremin avui el parlament
Gemma: xD
Toni: i ja que està posada, m'agradaria que m'expliqués on estaven els socialistes espanyols durant els pelotazos immobiliaris o on estaven quan Zapatero es va baixar els pantalons amb la banca donant els meus diners a lladres. Si vol analitzar culpes, que comenci amb les responsabilitats dels d'aquí.
Gemma: però parlem de moral, en el moment que deixes de banda la moral deixes de esser persona, no? no és "lo moral" el que ens crea com individus?
Toni: la moral no té res a veure amb el que passa a Grècia. En el moment en que estàs desesperat...
Gemma: però si en cremar gent a bancs
Toni: la moral deixa de tenir importància, tampoc tenim tota la informació
Gemma: Gandhi
Toni: i no sabem en quines circumstancies va passar... sí, Gandhi és un exemple únic el 99.9% de la resta de la història de la humanitat ha funcionat d'una altra manera... et recordo que el nostre món actual és l'herència directa d'una tal revolució francesa que va ser de tot menys moral... així que el pacifisme i la moralitat està molt bé i m'agrada que ho intentis defensar però quan la gent no té per menjar....penses que jo em sento còmode moralment treballant del que treballo?
Gemma: si ja ho sé, sols dic que no em sembla bé, igual que no em sembla bé la guerra, ni matar en la guerra tot i que dins una guerra mates o et maten. Sols dic que en el instant que t’importa tot tan poc com a per cremar gent, és que hi ha alguna cosa que falla
Toni: en el moment en que cremes alguna cosa és que quelcom no funciona, cert. Que cremin bancs està clar que saben qui és el responsable...
Gemma: val, dons crema a consciència
Toni: de totes formes, la situació és molt fotuda, perquè pensa que a Grècia van fer el que cívicament s'esperava d'ells: vagues, protestes i.... votar als altres. Van votar un canvi de govern i ha estat just el nou govern, socialista, el que està acabant amb el poc que els hi queda. Suposo que deixes de creure en la democràcia també.
Gemma: no estic defensant el govern en cap moment, sé que és dur, ho sé perquè puc entendre el que és no tenir per menjar, quan es converteix amb quelcom social és normal que aquest malestar es converteixi amb el que justament es va convertir ahir.
La democracia se rompe en el Cabanyal
El Cabanyal és un barri històric de la ciutat de València en el qual, un pla urbanístic, vol modificar-ho. De fet, el vol llençar a terra per construir de nou. Ja se sap, un tema d’urbanisme salvatge. El fet, és que el barri estava considerat com un bé d’interès cultural, o sigui, una zona realment digna de ser conservada. Aquest estatus, que el protegia contra la corrupció, va ser retirat, justament per poder construir en ell.
La resistència ha estat digne. Però els darrers dies s’han viscut moments terribles, quan policies amb molt mala llet han fotut veritables hòsties als veïns. No tinc masses paraules. Aquí més informació.
Veure com pegaven a fer mal, a veïns i veïnes de 50 o 60 anys m’ha fet pena, ràbia i indignació. Són dies molt tristos per a la democràcia, i molt més per a Espanya. Sembla que cada dia anem a pitjor.
Les imatges ho diuen tot, i al meu cap una sola idea: no vull ser part d’un Estat així. Un punt més de desafecció.
España al revés: corruptos y fascistas juzgan al juez
Aquest era el lema o crit, que unes 500 persones lluïen en la manifestació espontània que dijous es va formar davant de la seu del PP a Madrid en defensa del jutge Garzon.
Pots estar a favor o en contra d’aquest jutge, però realment, fins quin límits hem arribat, en el moment en que grups com Manos Limpias o la Falange, aconsegueixen que un jutge s’assegui en la banqueta dels acusats per investigar els crims del franquisme.
La reflexió és de nou com l’anterior entrada: un nou element per tenir en compte a l’hora de mesurar la qualitat democràtica que tenim en aquest Estat.
La meva indignació està creixent per moments, ha estat un dia dur, molt dur. Mentre veia les notícies poc a poc a la feina m’he sentit encara més decebut. Al migdia, la meva avia (era dijous i com cada dijous he anat a dinar a sa casa) estava alarmada al veurem tant nerviós. Ella estava encara més indignada, recordava amb temor i pena el franquisme, la guerra civil, i em deia, que ella ja assumia que aniria a la tomba sense que jutgessin als veritables criminals, i que si ella i alguns més parlessin de veritat, ens podrien explicar mil i una barbaritats que van passar.
La premsa internacional està encara sorpresa per tot plegat, el jutge que va intentar jutjar a Pinochet i que va fer avançar a nivell internacional tot allò relacionat contra els crims contra la humanitat, ara jutjat per voler investigar sobre els seus propis morts.
Avui un altre punt de desafecció, tant a la política com a Espanya. Jo no vull ser part d’un país així, no puc ser-ho, va en contra de tot el que penso, crec i sento.
Castells quiere replantear las relaciones con España sea cual sea la sentencia del Constitucional

Interessant pas endavant de Castells, no per la idea en sí, que ja tots ens fem càrrec, sinó per la simbologia que sigui un membre del govern (i de pes) qui la faci. Castells sempre m'ha semblat representar aquell sector mig mort de Ciutadans pel Canvi que va portar a Maragall i l’ala més catalanista del PSC al poder, i que va ser dinamitada pel sector espanyolista de Montilla.
Ara les rodes van canviant, i tots els polítics, detecten cap on van els nous vents. Està clar que l’ independentisme creix com mai, i que iniciatives com el referèndum no són només actes folklòrics, sinó que tenen un sentiment darrera important.
Una dita sempre ha corregut pels passadissos de la Generalitat, i és que res millor que arribar a la presidència, per tornar-se independentista veient el que des del govern central et fan dia a dia.
Molt em sembla que el camí de no retorn ha començat. Hi ha desafecció, però no contra els polítics i la política, sinó contra els polítics i la política que no atén a les veritables realitat i demandes de la ciutadania, i resulta que ara una de les demanes principals és una nova relació amb Espanya, i més concretament la independència.
Com es pot saber si això és un moviment majoritari o no? Doncs simplement detectant com els polítics més gestos comencen a canviar de camisa. No heu notat que darrerament hi ha més polítics replantejant “relacions” que mai?
Castells aboga por replantear las relaciones con España sea cual sea la sentencia del Constitucional
Interessant pas endavant de Castells, no per la idea en sí, que ja tots ens fem càrrec, sinó per la simbologia que sigui un membre del govern (i de pes) qui la faci. Castells sempre ha representat aquell sector mig mort de Ciutadans pel Canvi que va portar a Maragall i l’ala més catalanista del PSC al poder, i que va ser dinamitada pel sector espanyolista de Montilla.
Ara les rodes van canviant, i tots els polítics, detecten cap on van els nous vents. Està clar que l’ independentisme creix com mai, i que iniciatives com el referèndum no són només actes folklòrics, sinó que tenen un sentiment darrera important.
Una dita sempre ha corregut pels passadissos de la Generalitat, i és que res millor que arribar a la presidència, per tornar-se independentista veient el que des del govern central et fan dia a dia.
Molt em sembla que el camí de no retorn ha començat. Hi ha desafecció, però no contra els polítics i la política, sinó contra els polítics i la política que no atén a les veritables realitat i demandes de la ciutadania, i resulta que ara una de les demanes principals és una nova relació amb Espanya, i més concretament la independència.
Com es pot saber si això és un moviment majoritari o no? Doncs simplement detectant com els polítics més gestos comencen a canviar de camisa. No heu notat que darrerament hi ha més polítics replantejant “relacions” que mai?




