L’altre dia estava mirant el telenotícies, quan vaig veure unes declaracions del President Mas a l’entrega dels premis a la cultura catalana d’aquest any. Els guardonats van fer crítica de les retallades del Govern, però em va sobtar en especial una frase que va dir el President Mas:
“On no arribi la Generalitat, ha d’arribar el país”
Hem va sobtar molt, perquè realment, incrèdul de mi, pensava que la Generalitat era el meu Govern, i també el de tot el país, independentment si l’hagués votat o no, i a més, penso que la seva missió és justament garantir unes condicions socials optimes al conjunt de la població. És evident, que l’Artur Mas, volia dir una altra cosa, per això em va sobtar, ja que fins ara no ho havia dit tant clarament, volia dir que ara si no m’agrada esperar dos anys per una operació, que hem faci una mútua privada, i d’igual forma, si tampoc m’agrada que el meu fill vagi a un aula amb 40 alumnes més i on no tenen aigua ni calefacció, doncs que el porti a una concertada. En d’altres paraules:
Continua llegint »
Són moltes les persones que aquests dies m’estan parlant de progrés i futur. En efecte la majoria són part de la meva família, és un tema controvertit. Per més que analitzo el panorama, cada vegada que ho faig de forma seriosa se’m ve el món a sobre. Potser és que sóc molt negatiu i hauria de ser més positiu, però els motius no porten enlloc.
Veig les estadístiques d’atur juvenil, el de la meva edat, i simplement em quedo perplex de com de profunda és la paràlisi social que estem tenint en l’actualitat, i de com els temps que venen poden ser encara més inhòspits. Amb un 40% d’atur juvenil registrat, que vol dir que encara pot ser més alt, si comptabilitzem als ninis, estem davant d’una de les èpoques històriques del nostre Estat on més futura pobresa es pot generar.
Si el màxim al que podem aspirar els joves sense un pare o una mare ben posiciona és a feines malament retribuïdes i molt per sota del nostre nivell de preparació, fins a quin punt això representa progrés social per nosaltres mateixos.
Continua llegint »
Continuo amb el tema de la corrupció: si l’altre dia em vaig concentrar en les formes típiques d’escàndol polític que es podem trobar en el panorama actual, avui, després de llegir un gran article d’Antonio Cabrales sobre la corrupció, reflexiono en veu alta sobre els recursos de les nostres administracions.
Explica l’article, que tenir més recursos és sinònim de més corrupció i de menys qualitat democràtica, realment és una idea interessant i està clar que, quan tenim recursos suficients gastem de forma més alegre, i quan ens manquen, ens estrenyem el cinturó.
No crec tampoc que siguin només els polítics, de fet l’actual crisi, en part, també ve provocada per una despesa extrema per part dels ciutadans, que al tenir la sensació (real o irreal) de que tot anava bé, es van deixar portar i van gastar per sobre de les seves possibilitats reals, fins que al final, evidentment, va acabar petant tot.
Penso, no obstant, que aquesta crisis ens ha de donar diverses lliçons, i una d’elles, molt pràctica per cert, és justament sobre establir prioritats d’una manera més seriosa i responsable.
En el moment en que en uns anys, ens trobem amb recursos a les mans, tant en política com en la nostra vida diària, haurem de fer un esforç molt gran per pensar que això no serà per sempre, i que cal gastar de forma estratègia i responsable, en aquelles coses realment necessàries, o que ens aportaran beneficis a mitjà-llarg termini.
Cinquena tanda de consultes, però aquesta vegada, només una protagonista: Sabadell. Unes 39 taules preparades per a que els ciudatans i ciudatanes de la considerada segona ciutat de Catalunya puguin dir la seva sobre la independència de Catalunya. De moment, un 7% dels votants ja ho ha fet de forma anticipada.
Que s’hagi pogut realitzar la consulta a Sabadell penso que és una demostració més de que es pot avançar cap a la independència en ciutats on es considera un tema tabú. Per això, cal seguir amb bastant d’interès el que està passant avui a Sabadell, ja que tot i que no és el mateix, pot dir-nos pautes sobre com serien les consultes en ciutats del cinturó industrial de Barcelona on tradicionalment el fet independentista s’ha vist com quelcom folklòric però no un moviment real i majoritari.
També ens podem trobar amb un alt percentatge del no, el que seria de fet un èxit de la consulta, ja que demostraria que aquesta tema també mobilitza a aquelles persones que no volen modificar l’actual status quo de Catalunya amb Espanya, i tindríem una radiografia encara més pròxima.
Fet i fet, i a l’espera dels resultats per poder analitzar-ho més profundament, el que està fora de dubte, és el creixement exponencial que en els darrers anys està tenint el independentista a Catalunya. Les consultes independentistes, el Tribunal Constitucional, l’espoli fiscal i les mateixes polítiques del govern centrals versus Catalunya, són motius de pes per explicar aquest augment, però també podria ser donar pel cansament general amb la política i els polítics.
La independència no ho solucionaria tot, però el ciutadà mig, en tota aquesta crisis i veient de prop les eleccions, entén que corruptes per corruptes, la democràcia catalana està un punt per sobre en qualitat que l’espanyola, i això, quan les notes són tan baixes, és or.
Mesures de Zapatero front la crisis (al vol):
- Retallada del 5% els salaris dels funcionaris (15% als membres del Gobierno)
- Congelació de les pensions al 2011 (no afecta a les mínimes i les no contributives)
- Canvis parcials a la jubilació (No es podran jubilar anticipadament)
- A la merda el xec nadó de 2.500 euros
- Canvis en els medicaments de la sanitat (modificació en els embassos)
- La Llei de dependència ja no serà retroactiva
- 600 milions menys en desenvolupament
- 6.045 milions menys d’inversió en infraestructures
- 1.200 milions de reducció dels Ajuntaments i Comunitats
- Pujada d’impostos a les rendes altes
Les meves mesures (al vol):
- Retorn dels 50.000 milions d’euros als bancs
- Retorn dels bonus i extres als banquers despatxats
- Retorn dels guanys milionaris a la borsa fruït de l’especulació de la setmana passada
- Retorn dels 5.000 milions per fer voreres del famós Plan E(stafa)
Conclusions (al vol):
- Si ja porto dos anys en borses com interí, ara si que ho tinc cru per treballar per al que he estudiar, preparat i vull ser.
- Mon avia que té una pensió de merda, li hauran de continuar ajudant per sobreviure dignament
- Ma mare, que vol prejubilar-se, s’haurà d’esperar fins al dia del judici final per fer-ho
- Els meus cosins, que tindran un fill al juliol, hauran de fer (més) hores extres
- Mon pare, que té problemes al cor i és malalt crònic, haurà de pagar-se els seus medicaments
- El dia que hagi de cuidar dels meus avis, hauré de buscar tres feines per pagar-ho
- Però el Rey amb el somriure quan surt d’un hospital pagat per mi
- Perfecte, la meva novia continuarà tardant segles en arribar de Sabadell a Barcelona, i jo gastant benzina i peatges per desplaçar-me
- Perfecte, ja em puc oblidar de la subvenció per seguiment escolar i promoció de l’esport per a tothom
- N’hi queden d’això? I si queden, que més dóna, si ja els infleu per un altre banda
Les meves conclusions (al vol):
1. Al PSOE el votarà sa mare a les pròximes eleccions
2. Gràcies per carregar-vos l’Estat del benestar
3. Gràcies per frotem la meva vida immediata, de forma directa encara més
Durant la setmana passada, la borsa va caure quasi un 13%, llavors, els inversors, pensant encertadament que algú faria alguna cosa per aturar-ho i que els preus tornarien a la normalitat, van comprar a saco, recuperant per segons els valors anteriors, i forrant-se.
Durant aquesta setmana, la borsa està creixent, l’Ibex marca històric en el parquet, i tothom està content, sobretot tots aquells inversors, que ara veuen el que van comprar multiplicat.
Sóc jo o també penseu que estan jugant amb nosaltres com volen? Més aviat, no penseu que juguen amb els diners i la feina de la gent, com si juguessin al monopoli? Sóc jo o penseu que són especuladors i prou?
Alguna autoritat real fot ma en tot plegat, o acabarem fatal. Les crisis sistèmiques del capitalisme, aquelles que teníem cada 20-25 anys i que en el fons eren suaus, petits ajustos a l’economia global, ara s’han tornat freqüents i molt més profundes.
Al final, no ho acabarem suportant, com no ha pogut Grècia… mentrestant, que continuïn jugant… que ja els arribarà l’hora ja…
Gemma: l’Anna m’està explicant un pique amb un noi que li sembla bé el que ha passat a Grècia, amb els tres morts inclosos, i la seva indignació de pacifista em fa molta gracia
Toni: xD Si visqués el que viuen els grecs…
Gemma: tot i així crec que té raó, és a dir, no és lícit cremar un banc amb gent a dins
Toni: no clar
Gemma: a mi ja poden cremar bancs i parlaments… però coi, no amb ciutadans dins
Toni: cremar el banc sí, la gent dins no… el problema està en que arriba un moment en que quan la gent no té res ni en tindrà li comença a importar poc o res la resta de la gent, i és quelcom que no serà la darrera vegada que passi, la culpa no és dels manifestants sinó de la situació on els han fet arribar ja que ningú té ganes de cremar gent dins de bancs, així que hi ha uns responsables clars, que són una classe política i uns bancs que han estat burlant-se de la gent durant tants de temps que al final la gent acaba explotant. El que m’estranya és que no cremin avui el parlament
Gemma: xD
Toni: i ja que està posada, m’agradaria que m’expliqués on estaven els socialistes espanyols durant els pelotazos immobiliaris o on estaven quan Zapatero es va baixar els pantalons amb la banca donant els meus diners a lladres. Si vol analitzar culpes, que comenci amb les responsabilitats dels d’aquí.
Gemma: però parlem de moral, en el moment que deixes de banda la moral deixes de esser persona, no? no és “lo moral” el que ens crea com individus?
Toni: la moral no té res a veure amb el que passa a Grècia. En el moment en que estàs desesperat…
Gemma: però si en cremar gent a bancs
Toni: la moral deixa de tenir importància, tampoc tenim tota la informació
Gemma: Gandhi
Toni: i no sabem en quines circumstancies va passar… sí, Gandhi és un exemple únic el 99.9% de la resta de la història de la humanitat ha funcionat d’una altra manera… et recordo que el nostre món actual és l’herència directa d’una tal revolució francesa que va ser de tot menys moral… així que el pacifisme i la moralitat està molt bé i m’agrada que ho intentis defensar però quan la gent no té per menjar….penses que jo em sento còmode moralment treballant del que treballo?
Gemma: si ja ho sé, sols dic que no em sembla bé, igual que no em sembla bé la guerra, ni matar en la guerra tot i que dins una guerra mates o et maten. Sols dic que en el instant que t’importa tot tan poc com a per cremar gent, és que hi ha alguna cosa que falla
Toni: en el moment en que cremes alguna cosa és que quelcom no funciona, cert. Que cremin bancs està clar que saben qui és el responsable…
Gemma: val, dons crema a consciència
Toni: de totes formes, la situació és molt fotuda, perquè pensa que a Grècia van fer el que cívicament s’esperava d’ells: vagues, protestes i…. votar als altres. Van votar un canvi de govern i ha estat just el nou govern, socialista, el que està acabant amb el poc que els hi queda. Suposo que deixes de creure en la democràcia també.
Gemma: no estic defensant el govern en cap moment, sé que és dur, ho sé perquè puc entendre el que és no tenir per menjar, quan es converteix amb quelcom social és normal que aquest malestar es converteixi amb el que justament es va convertir ahir.
A continuació un extracte d’un text de Peter Gowan, un dels majors experts en Relacions política i econòmiques internacionals de l’àmbit marxista anglosaxó. Les negretes són meves:
La forma principal en que los bancos de inversión respondían al aumento en los precios de los activos era pidiendo prestado en el mercado repo. Repo significa “acuerdo de recompra”. Por regla general, el banco de inversión que desea comprar un título necesita tomar fondos prestados para financiarlo. En el día del acuerdo, el banco recibe su título aunque tiene que pagar por él. Así que utiliza el título que está comprando como garantía para el préstamo que necesita para comprarlo. Al mismo tiempo promete al prestamista que recomprará el título en una determinada fecha futura. De esta forma reembolsará el préstamo y recibirá el título. No obstante, por regla general, los fondos para la recompra del título al prestamista son adquiridos vendiendo el título a un tercero. Así que, en el día del acuerdo, el prestamista original del banco inversor se deshace del título, que le es pagado, e inmediatamente éste pasa al nuevo comprador a cambio de dinero al contado.
Ara agrego jo: si repetim aquesta operació, com realment s’ha fet, milers de vegades, l’actiu inicial realment queda totalment contaminat, ja que passa per tantes mans que ningú sap certament que és ni d’on prové ni la qualitat real que té, de fet, queda tant tant completament inflat, que a la llarga pot provocar… òndia… si…. una CRISIS de nivells despampanants.
A algú li sona? Ara la pregunta que ens hem de fer tots és simple: qui va permetre aquestes pràctiques que són totalment il•lògiques, per no dir insostenibles?
Farem un petit símil, Grècia es una persona, que tenia un sou bastant baix (la seva gran industria de formatges i cabres vaja), però a les tardes complementava amb una altra feina (el turisme). Amb tot plegat arribava bastant bé a fi de mes.
Però de sobte, comença a gastar, ara marxa a sopar fora a un restaurant car (contractació de milers de funcionaris), tot i que puja la benzina, decideix marxar a París en cotxe (no controla els preus). Així que com és normal, al final acaba petant tot.
Llavors l’homenet s’adona que no pot arribar a fi de més, de fet, s’adona que ha comprat una tele, un cotxe i un portàtil, a més de la hipoteca i el cole dels crios. Així que, evidentment, ja no arriba a fi de més, i per més inri, a sobre l’han despatxat de la feina complementaria.
Decideix anar a un banc, on li donen un crèdit per pagar-ho tot, i ho fa però el interès és més car que l’anterior, així que després tampoc té diners per pagar el préstec, i en demana un altre, encara més car, per pagar l’anterior, i evidentment, tampoc té per pagar-ho…
I això senyores i senyors, és com Grècia ara mateix no sap ni com arribarà a fi de mes…
L’agència Standard & Poor’s ha rebaixat la qualificació del deute espanyol de la categoria AA+ a AA amb perspectiva negativa, degut a que considera que el país podria patir un “període adicional de creixement dèbil”.
Conclussió 1: Aquests són també els que van dir que era normal tenir uns beneficis del 20% i més sobre el capital propi, quan les taxes de creixement eren d’1% o 2%, i que les hipoteques subprime eren més segures que els propis Estats.
Conclussió 2: No entenc com pot baixar la borsa per una recomanació d’aquesta gent…
Conclussió 3: Que se’ls cregui sa mare…. a ells i al FMI
