De fons sona: In your arms
Començo aquesta serie d’entrades sobre la campanya electoral al Congreso d’aquest 2011, una campanya que sorprèn a propis i estranys per la situació, pels protagonistes i per les tendències que en els darrers dies hem pogut comprovar en la premsa i en els diferents sondejos que van apareixent per la xarxa i en els principals diaris.
Si una idea planeja per sobre de tota la campanya és l’escepticisme d’una població que veu uns partits polítics tradicionals i uns actors polítics més preocupats per si mateixos que per la pròpia situació econòmica i política. Amb més de 5 milions d’aturats (segons l’EPA) i a saber quanta població que malviu a la desesperada, els partits i actors polítics són completament incapaços de donar respostes clares i creïbles a la majoria de població, que sembla que al final farà allò tant català d’escollir al menys dolent dels dolents.
Per una banda tenim dos partits nacionals, un el PSOE que sembla no recordar on ha portat la seva gestió econòmica, i que proposa reformes com si no hagués estat en el poder durant 8 anys per dur-les a terme. Quasi millor que això, es troba el Partido Popular, a punt d’aconseguir una de les majories més grans de la història de la democràcia espanyola (aconseguirà superar la de Gonzalez del 82?), però sense esgrimir ben bé cap mena de discurs ni proposta.
A casa, Catalunya, un PSC que sembla empecinat a no entendre la nova realitat nacional, i que tot i que conserva l’avantatge electoral, de nou no afronta un procés de reformulació del seu lideratge i del seu concepte de futur per a Catalunya. Propers a ells, a can CIU comencen als nervis al detectar un cert malestar electoral per les retallades i la gestió al capdavant de la Generalitat, tothom acceptava un sacrifici, però a canvi d’uns resultats que no arriben, ni sembla que arribaran. Al PP veuen com tot i començar a tocar el crostó a CIU, el seu sostre electoral continua ferm i sòlid, i no són capaços de superar-lo, ni tant sols en el pitjor moment del PSOE. Per la cua, ERC es frota les mans, veient com la seva renovació interna i prioritzar el seu eix nacional els poden donar un manteniment de resultats o fins i tot pujada, quelcom impensable fa només 6 mesos. Iniciativa no entén al món, ells que són els que tenen les propostes més properes al que creuen que demanda la societat, milloren resultats, però lluny dels seus germans (ideològics) alemanys. Queda un actor més, els indignats, que semblen més preocupats per entendre com sent la representació veritable del poble (aquell famós 99%), les urnes donen el seu recolçament a una opció ideològicament completament oposada com el Partit Popular.
Amb tot, una campanya força interessant, on sembla que de moment, més aviat com sempre, tothom està més pendent del seu mèlic, i els ciutadans i ciutadanes, sembla que a priori optaran masivament pel Partido Popular. Sense ficció.
Aprofitant que aquests dies hi ha cert moviment en les altes esferes jurídiques d’aquesta Estat nostre, he estat revisant el tema dels Suplicatorios. Més concretament he fet una petita recerca dels casos de suplicatoris que hi hagut a l’Estat espanyol.
Per suposat no és una recerca pormenoritzada ni tampoc gaire científica, però per fer-se una idea i aconseguir algunes fonts de referència no està gens malament.
Primer de tot indicar que un suplicatori és jurídicament l’acte d’un òrgan jurisdiccional, sol•licitant la col•laboració o auxili, d’un jutge o tribunal superior en grau, o sol•licitant al Congrès o al Senat autorització per processar a alguns dels seus membres. Més concretament, està definida i tractada a la CE 79.
Bàsicament, serveix per demanar al Congreso o Senado que aixequi la immunitat dels seus membres, i així poder-los investigar. De fet, a la Revista de la Facultad de Derecho de la Universidad Complutense, hi ha un “emocionant” article titulat “El suplicatorio como manifestación de la inmunidad parlamentaria”. El títol m’ha cridat l’atenció.
Però no obstant això, he trobat uns quants suplicatoris anteriors, per exemple al 1848, en que el Ministerio de Gracia y Justicia demanava un suplicatorio a la reina demanant que jutges i ministres acompleixin diverses lleis sobre “presidios y casas de correción de mujeres”.
De forma més “actual”, els suplicatoris que he aconseguit trobar a l’etapa democràtica de l’Estat espanyol han estat per exemple el cas de Francisco Letamendía y Antonio Ibarguren y del senador Miguel Castells. Que van ser investigats per ser representants d’Herri Batasuna i mostrar opinions en contra del Rei. Més informació aquí (enllaç altament recomanable).
També tenim algunes de més “polítiques” com per exemple el cas de denegació de suplicatori a Fernando Chueca, un diputat centrista, o a Andrés Pedro Calero, per problemes amb l’Audiencia de Jaén. Tot per presumptes delictes més “econòmics”
L’etapa daurada va arribar amb tot el casos Gal i demés de l’etapa socialista al Gobierno central. N’he trobat discussions i més discussions sobre els suplicatoris, la immunitat i demés que podríem dedicar-hi planes i planes. Sobretot a l’any 1995. Curiosament, el següent any amb més demandes de suplicatoris, i més debat públic sobre el tema és el 2009.
Al final, estarem vivint una etapa històrica jurídicament i tot.
Per més informació, us adreço a aquest índex que he trobat al (santo) google i que m’ha servit com a font principal.
I tu, que m’expliques?
