La diversitat cultural és potser un dels fenòmens més comentats i sobre els més escrits en els darrers anys. De fet, la diversitat cultural entesa com el conjunt de persones diferents que formen una comunitat o societat, de fet, com a ciutadania.

La diversitat cultural l’entenc com quelcom positiu. En un temps en que els ordinadors, internet i la tecnologia ens uneixen a tots cada vegada a més velocitat és complicat aconseguir una societat cohesionada culturalment, que sigui única, que comparteixin completament les seves creences i que aquestes siguin úniques i estàtiques.

No vull dir que la ciutadania no hagi de compartir tot un seguit de creences culturals homeneges, ja que dir això significaria que cadascú campa per la seva banda, però si és cert, que cert nivell de diversitat és justament la que provoca que un conjunt de ciutadans puguin enriquir-se amb valors i creences diferents, a fi de poder conviure junts.

Per exemple, està demostrar que els nens i nenes a l’escola que tenen contacte amb altres nens i nenes forasteres, després entenen millor el propi valor de la seva cultura, però sense la necessitat d’anteposar-la ni imposar-la a ningú. Es tracta de demostrar que cadascú té la seva identitat, però que aquesta no és millor ni pitjor que la dels altres, sinó simplement diferent, i per tant, el conjunt de les diferencies ens comporta una riquesa.

D’igual forma, aquests nenes i nenes, de cop i volta, al no sentir-se agredits per d’altres cultures, no tenen una necessitat d’exercir una violència per afiançar-se i demostrar la seva pròpia identitat, així, les relacions es tornen més amables, i menys violentes, ningú intenta imposar, sinó més aviat entendre, comprendre i sobretot demostrar de forma sana que la cuina de cada casa és la millor del món. En el fons, els drets humans o els drets dels nens no deixen de ser uns mínims als que mundialment, més o menys, hem pogut posar-nos d’acord.

No és això en definitiva el que volem a les aules? De totes formes, tampoc estic parlant d’un xec en blanc a tota meva de cultura, és cert que els forasters han d’integrar-se, i que per molt que quelcom sigui respectable culturalment en una zona de la terra, no ha de perquè ser-ho també a l’altre punta. Cal acceptar que si vas a un altre país, aquests tindrà una serie de lleis, normes i tradicions que cal respectar, ja que en el fons, es tracta d’un convidat.

El que realment pot ser beneficiós, és veure com aquestes persones s’integren en aquesta ciutadania, impregnen el millor de la seva, i de tot plegat surt una evolució de la societat encara millor.

Foto: Gettyimages

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Aguirre y mi indignación ciudanana
• Cadascú a la seva bola
• Progrés
• L’enciclopèdia Larousse i els meus pares

La política,  i més la catalana, té aquesta mena de coses, i és que les circumstancies a vegades superen la ficció. Amb les eleccions tant pròximes, és cert que qualsevol cosa pot passar, però els canvis que està patint internament el PSC són d’un interès considerable, i no només perquè sigui el partit en el Govern.

Amb la retallada de l’Estatut pel Tribunal Constitucional, i les paraules tant de Zapatero com de diferents líders socialistes, inclosa la diputada per Barcelona Carmen Chachón, sembla ser que Espanya ha arribat al seu límit en el camí del autonomisme, i per tant, del federalisme.

El PSC basa la seva ideologia i la seva idiosincràsia en la defensa d’un federalisme asimètric. Aquell famós concepte defensat per Maragall i que va portar al PSC a la Generalitat fa dues legislatures. Amb aquestes declaracions, ara mateix, el PSC és un partit sense discurs i encara més important, sense ideologia.

Durant aquests dies hem vist una desfilada d’importants homes del partit intentant vendre la idea de que tot el que s’ha perdut en el Tribunal s’aconseguiria per lleis i per pactes amb l’Estat.

Aquesta curiosa estratègia posa de manifest diferents coses, la primera, i més important, que cerciora que el PSC ha perdut l’objectiu final, ja que ara mateix, admetent això, renuncia totalment al federalisme per simplement, intentar aconseguit quotes minses d’autogovern d’un Estatut ja retallat. És simplement, impensable.

Segona, que per tant no té una visió o idea de Catalunya de futur, ja que seguint aquest fil argumentatiu, el futur de Catalunya per al PSC seria l’Estatut actual més un parell més de competències.

Per tant, ara mateix el PSC té un problema real, que és el no saber cap on anar ni que fer, quelcom normal, ja que la ciutadania, amb la manifestació i tot el xup xup que s’està formant, està demanant als seus polítics quelcom que no poden assumir al PSOE: un procés de independència.

En el futur, haurem de veure com el PSC organitza i rearticula el seu projecte de país (si en té) i com el ven a una ciutadania cansada del seu Govern i que opta clarament i cada vegada de forma més majoritària per la independència.

Montilla va passar de ser el defensor del sector ultra-espanyolista del PSC (que ara ostenta Carmen Chachon) a ser el President de la Generalitat que més independentistes ha fomentat.

No descartem nous camins insòlits de Montilla, al cap i a la fi, s’estan jugant les garrofes, i el PSC, una altra cosa no, però saber cap on va el vent si que ho sap, i si cal canviar, canviaran.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• El PSC votarà en contra de la seva pròpia moció
• La manifestació del 10j sí condiciona les eleccions
• Canvi de panorama a Sant Adrià de Besòs
• La diversitat cultural avui dia

Penso que ha estat un insult a la dignitat democràtica, al mateix nivell que el famós 3% de Maragall.

Realment són aquestes coses el que et demostren la qualitat democràtica d’un país. Cada vegada tinc menys ganes de ser part d’aquesta Espanya. Un altre punt de desafecció.

No us perdeu el video: aquí

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• La diversitat cultural avui dia
• Alguna cosa està passant a Catalunya
• Tinc por a España
• 10 tweets divertits sobre l’Espanya – Suïssa i la roja