Pocs segons després d’acabar el partit de futbol que donava accés a les semifinals del mundial a Espanya, desenes de crits i de coets omplien els cels de les principals ciutats catalanes.
És cert, en algunes ciutats i barris més que d’altres, però era una realitat que molta gent estava al voltant de la pantalla i ha viscut amb una emoció molt forta el partit i la selecció.
Res millor per enterart-te de les notícies del barri com anar al mercat o a la perruqueria, i res millor per enterar-te que pensen els veïns de tu que el santo google.
A continuació algunes definicions interessants. Accepto apostes…
“Los catalanes son…”
“Catalunya és…”
“La libertad es…”
És evident que les eleccions Catalunya marquen i molt la resposta dels partits polítics catalans, malgrat això, em crida l’atenció la resposta d’alguns d’ells.
El problema de debò és l’encaix de Catalunya amb Espanya. Ha estat així de forma històrica. A Espanya, és usual pensar que la transició va saber encabir-ho tot en un gran pacte, i que les autonomies és la màxima aspiració de Catalunya. Aquesta visió, queda completament descatalogada, al veure com el mateix PSC aposta per un altre model.
Penso que als diaris i als blocs ja s’ha dit tot el que calia dir sobre l’Estatut, però en una visió més àmplia, sembla que ningú recorda aquells remots temps, en que el PP va interposar el recurs al Constitucional. Eren els temps en que continuaven pensant que l’11M havia estat obra d’ETA, la famosa teoria de la conspiració, eren els temps en que bramaven diàriament en contra de Catalunya per guanyar eleccions, i en el que demanaven dimissions dia sí i dia també en el Govern. Aquell PP completament desfermat, radical, va ser el que va ficar la por al cos del “españa se rompe” entre els espanyols, i va iniciar l’enfrontament dels catalans amb Espanya.
Una mirada ràpida al nou estatut retallat, gràcies a l’Alex:
- No hi ha desecentralització de la justícia. Desapareix el Consell Català de Justícia.
- Menys blindatge competencial.
- S’elimina la igualtat en l’esforç fiscal en el moment d’equiparar les CCAA.
- La Generalitat no pot regular els tributs locals.
Definitivament, anem pel camó que el Tribunal Constitucional deixi de tenir credibilitat per la gran majoria de ciutadans catalans, de fet, fins i tot alguns polítics catalans no identificats amb els corrents independentistes opten per replantejar les relacions entre Espanya i Catalunya.
És quelcom molt simple, després de mesos i mesos, anys, de deliberacions, no són capaços d’emetre un dictamen sobre, al cap i a la fi, una llei que ja està funcionant.
Ha estat simplement brutal. Ens hem de treure el barret amb la TV3, aquesta nit han aconseguit tornar a ser “la nostra”.
El documental ha fugit clarament de tot el relacionat amb els factors més emocionals i identitaris, i ha profunditzat en els aspectes econòmics i legals d’una possible secessió, sempre comparant amb altres casos similars.
El debat sobre la independència de Catalunya ha deixat de ser una discussió de bandereta basada en la llengua i la història, per esdevenir discussió real de viabilitat econòmica, a més de com s’ha de dur el procés i si és possible legalment. El salt en el debat és qualitativament molt considerable.
Queda clar, que cada vegada avancem més decididament cap a aquest camí, i que cada vegada hi ha més gent a favor, per motius identitaris, per motius econòmica, poden ser molt diversos, però tot indica a que és un procés sense marxa enrere.
Ara però, cal esperar la reacció dels espanyols, i comprovar si seran capaços de pair de forma democràtica i civilitzada l’estat real i actual de la situació política catalana.
De moment, tornem al documental, amb una presentació, música i fotografia increïble. Terribas ha fet donar a TV3 un salt en qualitat espectacular.
Curiosa la imatge de Montilla (no és la foto que he ficat per suposat…), sent el President que està fent mans i mànigues en el Senat per aconseguir fer moure el Tribunal Constitucional.
Realment, en els darrers mesos Montilla m’està sorprenent molt positivament, amb un gir cap a un catalanisme més “radical”, està exercint de veritable President, i si és un personatge extremadament criticable en moltes coses, està clar que vol (interessos a part) tirar endavant com sigui l’actual Estatut.
Suposo que en el fons ell si que ha vist, com l’Estatut és el darrer que li queda a Espanya per mantenir a Catalunya a dins, si fracassa l’Estatut, fracassarà l’autonomisme, i està clar que l’únic camí que quedarà serà la independència.
En el fons, ni ell mateix, després de quasi 4 anys en el Govern, ha de veure clar això de les autonomies, no hi ha res com viure en el propi cos les limitacions i les traves del govern espanyol com per tornar-se independentista.
Qui diu que la política catalana no ens dóna exemples pràctics de bona governança? En el cas de les negociacions de la nova llei electoral catalana, els exemples i els ensenyaments estan sent diversos i variats.
Catalunya no té llei electoral, encara ens estem regint per ves a saber quin sistema dels anys de la transició. El fet diferencial aquí és evident, la resta d’autonomies ja en tenen una pròpia. Perquè nosaltres no?
Podria fer el discurset sobre que depenen el sistema beneficies a uns o altres, i és cert, i que el sistema electoral realment predisposa el concepte nacional, però això són bajanades. El que realment importa és la gran lliçó democràtica que els nostres governants ens han donat. És de manual.
- Si un tema no vull tractar-ho encomano una comissió d’experts, que després de molt enraonar i analitzar em donen una proposta de 50 punts.
- Com cap dels 50 punts m’acaben de fer el pes munto una comissió parlamentaria que discuteixi els punts
- Al cap de tres mesos s’han posat d’acord sobre uns 5 punts, alguns d’ells vitals, com per exemple que cal destinar un dia a votar, que ha d’haver una campanya electoral, i que s’han de presentar partits.
- Després d’un mes més, s’adonen que les eleccions estan ja a sobre, i que millor deixar-ho tot per després d’aquestes, ara no caldria trasbalsar-ho tot
I així és com(no) es redacta una llei electoral, i es deixa tot igual, sense canvis, més que res, perquè arribat el cas algun partit podria arribar a mirar pel país i no pels seus propis interessos, i tampoc cal ara trencar amb aquesta bonica tradició catalana de fotre el que cadascú vol sense pensar en els demés.
Amb tot, avui he anat a comprar la T10 i ja he notat la pujada de preus… de moment, només em queda visitar aquesta web, i tenir una micona d’esperança, la idea d’una llei electoral com a regenrador de la vida política del nostre país és súbtim, llastima que no siguin bons temps per als sommiadors…
Montilla estava trist, i això que era el seu gran dia, després de tantes batalles i negociacions, per fi havia aconseguit el traspas de Rodalies RENFE a la Generalitat. Sense diners ni inversions darrera, però ara la responsabilitat (el poder!) de dir a quina hora surt un tren i canviar els noms de les estacions ja estava a Catalunya, una gran victòria en l’autogovern sense dreceres!
Poder estava trist per diverses coses, primer de tot, la cara circumstancies de Montilla y sus muchachos validant en l’estació de Sants un bitllet mentre de fons s’escolten uns xiulets considerables de la bona gent de l’estació. En que pensava Montilla quan baixava les escales mecàniques? Si realment tot allò era un dels passos més importants en l’autogovern (sense dreceres) de Catalunya, perquè no mostrava més eufòria, perquè se’l veia més desanimat que de costum?
Jo m’aventuro a pensar que no és tan fàcil tot plegat. Quan el bo de Montilla mirava a l’andana, i pensava que la titularitat de les vies, les estacions i fins i tot dels combois continua sent de l’Estat, i que per a més inri, segurament hauran de pagar-hi lloguer, se’t ve el món a sobre.
Suposo que pensava en si realment havia valgut la pena tanta història amb el traspàs, perquè de fet, també arriba sense les inversions necessàries com per millorar la xarxa de forma real i perceptible, almenys en els pròxims 10 anys, segons aquells informes infumables que experts i tècnics han realitzat sobre l’estat de la xarxa ferroviària.
Estava trist, segur, perquè en el fons pensava que ara la Generalitat tindria un problemon a sobre considerable, un bitxo d’infraestructura totalment arcaica, desfasada, amb mala reputació, impuntual i que ara ja és “responsabilitat” de la Generalitat, responsabilitat però sense marge de maniobra: mans lligades.
Però també va haver temps per a l’esperança, vaig notar com somreia, quan va veure l’únic canvi real que havia tingut el traspàs: en un cartell posava “Rodalies” amb e, i no l’a de tota la vida.
El canvi ha arribat a Rodalies, almenys, lingüísticament parlant.
