L’altre dia estava mirant el telenotícies, quan vaig veure unes declaracions del President Mas a l’entrega dels premis a la cultura catalana d’aquest any. Els guardonats van fer crítica de les retallades del Govern, però em va sobtar en especial una frase que va dir el President Mas:
“On no arribi la Generalitat, ha d’arribar el país”
Hem va sobtar molt, perquè realment, incrèdul de mi, pensava que la Generalitat era el meu Govern, i també el de tot el país, independentment si l’hagués votat o no, i a més, penso que la seva missió és justament garantir unes condicions socials optimes al conjunt de la població. És evident, que l’Artur Mas, volia dir una altra cosa, per això em va sobtar, ja que fins ara no ho havia dit tant clarament, volia dir que ara si no m’agrada esperar dos anys per una operació, que hem faci una mútua privada, i d’igual forma, si tampoc m’agrada que el meu fill vagi a un aula amb 40 alumnes més i on no tenen aigua ni calefacció, doncs que el porti a una concertada. En d’altres paraules:
Continua llegint »
Ja se sap que el partit de Nadal de la selecció no aixeca massa polseguera entre els mitjans propis, però val a dir, que amb els rivals amb els quals ens enfrontem sí, ja que òndia, són la seva selecció, i tot i que no ho sembli, fotre-li 4 a Hondures és important perquè aconseguim rendiment mediàtic en aquells països.
És una pena que no tinguem a la selecció participant en competicions internacionals, sense anar massa lluny, podríem estar parlant d’una selecció d’élit i amb possibilitats de fer uns grans papers, només cal veure que amb un bon entrenador els resultats positius estan arribant, i també que al cap i a la fi, la selecció espanyola va guanyar el mundial en gran part gràcies als jugadors catalans, per tant, seria una sorpresa increïblement agradable poder veure-la.
Malgrat això, tot i les complicitats en aquest sentit de l’anterior Govern, que va propulsar totes les seleccions que va poder, la Federació Catalana de Futbol està més per les seves lluites intestines internes que per una altra cosa. Avui mateix, s’anuncia que han dimitit 15 directius i forçaran les eleccions. Porten uns quants anys que no saben ni que foten. Mentre, les nostres seleccions continuen allà.
Aquí un petit recull de captures dels diaris digitals d’Hondures, i una extra de El Mundo, que simplement em sembla detestable, però que cal donar constància. Gaudiu!
Uns dels interrogants dels que tinc més curiositat respecte aquestes properes eleccions al Parlament, és justament saber el nivell de participació electoral.
Són molts els estudis que estic repassant aquests dies arran d’un curs de màrqueting polític que estic fent al col·legi de politòlegs, i per això, ara mateix estic encuriosit.
Les variables que es mouen sempre quan parlem de participació són un bon grapat, però la majoria d’estudis les agrupen en variables socio-econòmiques, institucions i sistemes electorals.
Quan portes unes quantes muntanyes a sobre, comences a discernir sobre elles, i comences a tenir escollides. En el meu cas, aquestes preferències també existeixen, i tot i que tinc muntanyes amb molt bons records de les seves ascensions, avui m’agradaria parlar-vos d’unes quantes de més properes.
Començaré amb la mítica Matagalls, va ser la primera muntanya “seriosa” que vaig fer, i l’experiència va ser molt gratificant, he iniciat a molta gent a la muntanya amb aquesta muntanya, i concretament sempre agrada, no té massa dificultat i és molt atractiva.
En la mateixa línia, una que també agrada molt és el Montcau, curiosament, una vegada feta, després quan tires cap a la Mola ja no agrada tant. El Montcau té aquella cosa de predusco que sol agradar tant.
Una que destaca per sobre de les demés per les vistes és Sant Salvador de les Espases, tant petita i amb una visió tan xula de Montserrat, que fa que et quedis allà força estona embovat amb el massís. En la mateixa línia, sempre m’ha agradat el Puigsacalm, també per la seva visió de tota la plana de Vic i el Montseny de fons. Altament recomanable.
En els Pirineus, la darrera que vaig fer va ser el Balandrau, que té unes vistes increïbles sobre tota la olla de Núria, i val molt molt la pena.
Per últim, destaco el Castell de Burriac, un cim molt raro, perquè és molt simple, però la seva visió de la costa i el mar em va cridar molt l’atenció.
Una de les coses que més m’arriben a sorprendre dels catalans, és el poc coneixem que arribem a tenir del nostre propi territori. Aquest neguit, o aquestes ganes de conèixer territori no l’havia tingut massa disparat, fins que vaig començar a fer muntanya, va ser llavors quan poc a poc, pujant muntanyes rere muntanyes, em vaig adonar que Catalunya era molt més que l’Àrea Metropolitana, i que justament, que des dels cims de les muntanyes de Catalunya es podia veure un univers increïble, ple de màgia, colors i sobretot persones.
És curiós, perquè de ben petit si que anava a visitar Catalunya cada dos per tres amb els pares, ara cap a la Vall de Camprodon, ara cap a els Pallars. Però vas creixent i cada cop tens menys ganes de sortir, i de cop t’adones que l’únic que fas és anar a visitar Barcelona, i això de tant en tant, perquè només surts i poca cosa més, o la típica visita a la muntanya de Montserrat per estrenar cotxe.
Ahir, al Parlament, els polítics catalans de nou van demostrar la seva perícia, recolzant una moció en que significaven que Catalunya és un preàmbul.
Un preàmbul, aquella part en un llibre que ningú es llegeix, aquella part d’una llei que no cap mena de valor jurídic. Per tant, els polítics catalans ens han dit que Catalunya no ha de ser escoltada, i que Catalunya és aquella part de les coses que ningú mira ni té valor.
Rotundament no! No cal tenir cap mena de por a Espanya. Ni tan sols aquells que defensen la independència de Catalunya han de tenir-la. Siguem clars, Espanya tot i les tonteries diverses de l’imaginari català que afirmen que oprimeixen al poble català, és un estat modern i democràtic, amb les seves lleis, drets i garanties.
A més, cal recordar que Espanya no és un estat solitari en el món, és part de la Unió Europea, que es basa en el drets democràtics i les llibertats individuals. Així que tret de casos fortuïts en que es pugui acusar algú d’ofensa a la pàtria, no patirem una persecució policial ni ningú acabarà en la presó per expressar lliurement les pròpies opinions, sempre amb respecte i tolerància.
La ressaca del 10j encara està vigent, els propis partits l’estant patint fins i tot a dimarts, i més la patiran encara a partir de dijous i divendres. Està clar que, alguna cosa han de fer per poder donar resposta al nou cicle polític, però estan més aviat perduts.
Les declaracions de Mas, de Duran i Lleida, de Puigcercós, variant el seu discurs habitual cap a un de més independentista, en consonància amb tot el que es va poder veure dissabte a la manifestació del 10j, han estat molt ben rebudes pel públic, però ràpidament, els seus gestos van per una via contraria.
Badalona, Santa Coloma, Sant Adrià, Cornellà, l’Hospitalet, Sant Just… etc etc. Aquestes anomenades ciutats del cinturón rojo, i on hipotèticament hi ha el major nombre de ciutadans i ciutadanes forasteres de Catalunya, fruit dels fluxos de població del franquisme.
A ells, els hi dono 10 motius per la independència, simples, fàcils, però molt profunts, per a que vegin i s’adonin, que ells també són part d’aquest moviment cívic, i que parlar o no català no és el factor determinant que els ha d’inclinar a votar sí o no.
