Són moltes els anys que porto dient que a Badalona vivien una bona colla de peperos, però mai m’hagués arribat a pensar que serien la gran majoria de la població. Però penso que les eleccions a Badalona han estat un laboratori molt més important del que sembla a simple vista, i que al cap i a la fi, la victòria del PP no ha estat tant per mèrits propis, sinó més aviat per un conjunt d’elements a tenir molt en compte, i que dibuixen una sèrie de dinàmiques molt interessants, que no es donen en cap ciutat més de la nostra dretana Catalunya
Badalona no és una ciutat: en són unes quantes. La gent de Llefià no té un sentiment molt arrelat de ser badaloní, quan necessita serveis baixa a Sant Adrià o a Santa Coloma, fins i tot a Barcelona. La distància emocional amb el centre de Badalona és molt alta, i té una dinàmica pràcticament diferent. Fins als darrers anys, eren continues les lluites veïnes per l’abandonament de l’administració municipal en el propi municipi. La situació és idèntica a Sant Roc, és aquell barri quan surts de l’autopista, però té una personalitat pròpia particular, i tampoc té un sentiment massa gran d’unitat. Així, podríem anar per moltes altres barris, que per separació física o fins i tot pel simple fet demogràfic, no es senten part d’una ciutat més global com Badalona. Així, cal parlar també de Pomar, Montigalà, Mas Ram, etc. Així, el PSC no ha sabut articular una resposta global de ciutat, i les receptes no han estat les més adequades.
Badalona no té tants immigrants: lluny de les taxes d’immigració que tenen ciutats de l’interior de Catalunya, el que Badalona si que té, són uns ghetos de proporcions considerables, barris sencers han estat literalment envaïts per població forastera, i lluny de que l’ajuntament portés a terme polítiques d’integració i dispersió, ha estat simplement inactiu sobre això. Artigues, Sant Roc, són barris que l’ajuntament ha tingut molts anys abandonats, i això s’ha notat.
Badalona castiga als corruptes: a part els propis problemes de la ciutat, també tenim el tema dels anteriors dos alcaldes, tant Blanch com Arqué, s’han vist dins de processos de corrupció. En especial Maite Arqué, amb el monument abandonat que suposa un canal i un port que s’ha deixat a mitges (llençant a terra barris sencers per a la seva construcció), i la construcció il·legal del centre comercial Màgic. Tampoc va agradar gens, que a mitja legislatura, fugís literalment al Senat, no com ascens, sinó com fórmula per tenir aforament i no poder ser investigada. Ja en aquelles eleccions, el PP va guanyar a Badalona, i Arqué, va ser menys votada a Badalona que al conjunt de la província de Barcelona (no volíem vot preferencial, doncs aquí ho tenim). Per tant, a Badalona ha existit un gran volum de vot de càstig.
Badalona tenia ganes de que algú parlés clar: És cruel, però la campanya d’Albiol, ha estat directa i simple. Que ha tingut un caràcter racista és evident, però els problemes amb els immigrants han estat constants en els darrers anys, i de nou, l’Ajuntament no havia fet res. Penso que més enllà de que els ciutadans estiguessin més o menys d’acord amb el PP, si que estaven cansats de que el PSC no fes absolutament res. Un candidat molt més pròxim, més creïble, i sobretot molt més conegut, ha fet meravelles. A part, la campanya estava molt ben dissenyada.
Badalona no tenia alcalde: A Serra no el coneixia massa gent, tot i que s’ha esforçat a construir i renovar places, a millorar el servei de neteja (els dos problemes principals de la ciutat) no ha entès que no es podia fer tot depresa i malament al final de la legislatura. Els carrers continuaran bruts perquè la ciutadania no té consciència de ciutat i no dóna valor a la netedat. Badalona és una ciutat incívica per naturalesa, perquè no se sent un conjunt emocional, la gent no respecta, i d’això té gran part de culpa l’ajuntament socialista, que ha tingut 32 anys per reformes, construir i solucionar problemes, que tres dècades són massa temps per engegar polítiques socials de transformació real. A Sant Adrià, sense anar molt lluny, aquestes polítiques ben dissenyades i aplicades han funcionat, la recepta estava clara, i a més, també beneficia electoralment, com s’ha vist a la ciutat veïna.
El gran repte de Badalona ara serà saber si aquesta nova administració serà capaç de sol·lucionar els greus problemes de la ciutat. El PP no ha governat cap ciutat gran a Catalunya mai, i per això, serà interessants veure si les seves receptes, que semblen tan bones a Madrid i València, també poden funcionar a Catalunya. De moment, el PSC deixa una ciutat fragmentada, desestructurada, bruta, amb greus problemes de convivència, socials i econòmics. Serà tot un repte per Albiol, que ha de passar de “dir el que ningú s’atreveix a dir” a “fer allò que ningú ha fet”.
Seguint amb la meva particular obsessió per la netedat dels nostres carrers, reflexionava en l’entrada anterior sobre la Badalona plena de merda i pensava si això era un fet puntual, una casualitat de veure cada dia brossa llençada pel terra, o quelcom més profund.
Si era així, que ho crec, pensava en quines són les raons que podrien portar a això, i més concretament a si és per un factor de que passa la gent i ho deixa fora, si els que remenen en la brossa són els culpables o més aviat la responsabilitat és directament de l’administració de la ciutat.
Per això, he fet un petit experiment.
Fent el meu passeig diari amb el gos, he trobat una situació que s’està repetint contínuament a Badalona, i és la de trobar contenidors en l’estat de la foto, que està presa el passat 2 d’octubre. La situació és bastant general, i la brutícia, les deixalles en general, s’acumulen al voltant dels contenidors, no només d’aquests, fent un espectacle grotesc.
Com a resultat, és cert que he notat un augment de cuques i de rates pel barri de Llefià (qüestió de la que al 2007 ja em queixava), que fa bastant fàstic, si això ho adjuntem a l’olor terrible a pixum, ja que no es renten mai els carrers, i a l’olor escandalosament dolenta que fa el clavegueram quan està a punt de ploure, la gestió de l’Ajuntament (que és com l’esperit sant) és ben bé pèssima.
Badalona, Santa Coloma, Sant Adrià, Cornellà, l’Hospitalet, Sant Just… etc etc. Aquestes anomenades ciutats del cinturón rojo, i on hipotèticament hi ha el major nombre de ciutadans i ciutadanes forasteres de Catalunya, fruit dels fluxos de població del franquisme.
A ells, els hi dono 10 motius per la independència, simples, fàcils, però molt profunts, per a que vegin i s’adonin, que ells també són part d’aquest moviment cívic, i que parlar o no català no és el factor determinant que els ha d’inclinar a votar sí o no.
Un dia de camí a la uni vaig escoltar un terme molt interessant a la ràdio, per desgràcia només recordo que ho vaig escoltar a RAC1, però no m’enrecordo del tertulià que la va esgrimir.
Es tracta del terme “militància de la tradició”.
Sóc dels que pensen que les nostres tradicions ens fan grans com a poble i societat, que ens fan ser diferents i per tant únics, i que per sobre de tot ens comporten uns valors i actituts increïblement màgiques per crèixer com a persones.
Aquest tertulià estava tan o més cansat de que a cada data assenyalada diguem que cada vegada menys gent sent les tradicions, que any rere any perdem embrencida i que acabaran desapareixent front unes noves tradicions globalitzades, normalment americanitzades. El meu emprenyament bé a més per assumir que les coses són com són.
Desperta!
Estic fart d’aquestes situacions, ni el que ve de fora és millor ni el que tenim aquí és la panacea, però simplement és allò nostre que ens identifica i ens fa “diferents”, i ser diferent és el més gran tresor en un món globalitzat.
Realment vols ser com tota la resta? Jo no.
El concepte de militància de la tradició és simple, com m’agraden les tradicions, participaré en elles i gaudiré d’elles. En aquest cas la Setmana Santa. No es tracta de tornar-me costalero o pujar de genolls a Montserrat des de la Plaça Catalunya, simplement de participar i gaudir amb els meus conciutadans d’una tradició realment maca i esplendorosa. Com?
Aquí una foto presa a la baixada pel carrer Pérez Galdos de Llefià de l’imatge de la Verge en la processó del meu barri. Un acte tan simple com baixar-me una hora del meu increïble i preuat temps al carrer, a compartir uns riures amb la gent que hi per allà, simple i clar. Fer sentir a la gent que s’ho curra de fa mesos preparant tot allò que ens importa, que estem amb ells, i que l’any vinent volem més i millor! Ja ha complert com a persona i ciutadà!.
Que només hi han vells? Doncs serà a les vostres, al meu barri hi havia de tot, fins i tot algunes mosses amb poca roba, suposo que després de la processó s’anirian directament de gresca, justament com vaig fer jo, i és que la tradició no condiciona la nostra vida, simplement ens dóna una dimensió més àmplia d’ella mateixa, ens aporta una raó. A més, quan us he dit fer uns riures no els vaig fer precisament amb los viejos del lugar, sinó més aviat amb dues noies que sempre em trobo quan passejo el gos i mai ens havíem saludat. Tots tres crearem caliu de barri.
Més tradicions que ens fan especials i no costen res? Endavant, comenteu!
