Poques paraules queden ja disponibles per descriure la situació per la que passa la política catalana aquest dies. Sembla ser, que els polítics realment ni han entès el que està passant a Catalunya, ni tant sols fan un esforç de dignitat col•lectiva. La culpa ja és de tots, i cap d’ells es salva.

Primer ha estat el rebutjar la iniciativa popular per realitzar un referèndum. La mateixa setmana que tenien 1.5 milions de persones cridant independència al carrer ells mateixos, CiU i ERC per davant, tiren enrere una de les poques iniciatives que donen resposta al clamor popular al carrer. Podia ser una decisió normal i acceptable divendres passat, però ara, amb la manifestació pel mig, ja no hi ha cap mena de justificació. Ridícul.

Segon ha estat avui la reunió que han realitzat els tres partits en el Govern i CiU, en la que no han estat d’acord en plantejar una resolució conjunta a Madrid després del que ha passat amb l’Estatut. De fet, ha estat tant esperpèntic, que Artur Mas ha sortit de la reunió dient que ell recolzaria qualsevol resolució, sense condicions, però que dubtava de que arribessin. Per suposat, tres partits que formen govern no han pogut ni posar-se d’acord en una moció. Més ridícul.

Així, tenim la absurditat de que hi hauran 4 resolucions diferents a Madrid, una per cada partit. De nou, el ridícul més espantós.

Aquesta  setmana aquell milió i mig de persones que cridaven independència estan més que mai a sobre d’ells, mirant les seves actuacions, esperant que es posin a treballar en serio, que entenguin el missatge i la responsabilitat que els hi van atorgar i que actuïn com a representants i líders legítims que són. Però ni així.

En conclusió: no han entès res, i si ho han fet, no ho estan demostrant.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Els polítics catalans en greu perill
• I ara que polítics?
• La manifestació del 10j sí condiciona les eleccions
• Una manifestació transversal que posa en evidència als polítics

La ressaca del 10j encara està vigent, els propis partits l’estant patint fins i tot a dimarts, i més la patiran encara a partir de dijous i divendres. Està clar que, alguna cosa han de fer per poder donar resposta al nou cicle polític, però estan més aviat perduts.

Les declaracions de Mas, de Duran i Lleida, de Puigcercós, variant el seu discurs habitual cap a un de més independentista, en consonància amb tot el que es va poder veure dissabte a la manifestació del 10j, han estat molt ben rebudes pel públic, però ràpidament, els seus gestos van per una via contraria.

L’emprenyament dels manifestants és considerable, sigui per la roja o per d’altres motius, veuen com els polítics no acaben d’agafar el missatge, o almenys, no l’estan escenificant en la forma en que ells volien.

Sembla ser, que els propis polítics no han entès que els que cridaven IN-INDE-INDEPENDENCIA no eren justament els típics sobiranistes de sempre, sinó un nou gran nucli de ciutadans que fa escassos 5 anys no creia en la independència, i que de fet, la majoria no participava en manifestacions.

Només calia donar un tomb amb la mirada, per detectar que moltes banderes i senyeres eren noves, i que molta gent ni tant sols en portava perquè no en tenia per casa, fins i tot amb els crits, els més utilitzats van ser un simple i pur transversal “independència”, perquè tampoc aquest nou sobiranista no està acostumat a d’altres crits o cançons de l’imaginari popular del “rotllo”.

Per això, aquest perfil de manifestant, que recordem que serà un votant fidel en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, necessitava aquesta setmana sentir-se escoltat i recolzat, ja que si per primera vegada estava participant cívicament, vol que aquest esforç sigui recompensat pels polítics, i de forma ràpida i contundent.

No entenen d’executives, de congressos, ni tant sols de mocions o de grups parlamentaris, de fet, els importa ben poc, volen uns polítics valents i que els hi representin, entre d’altres coses, perquè s’han passat tants anys dient que eren els representants del poble, que ara el poble vol que els representi.

Davant aquesta nova situació, no veig que els partits estiguin tenint unes respostes a entendre aquesta nova forma de fer, i tampoc veig signes de que hagin entès que la centralitat política a Catalunya ha canviat, i ja no està en l’autonomisme, sinó que ha evolucionat al independentisme cívic i pacífic.

Si els polítics no aprenen ràpidament la lliçó i es posen al nivell que no haurien d’haver deixat, hauran de respondre de forma directa, ràpida i contundent a les necessitats d’una ciutadania que en massa els ha fet un manament: la independència.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• La manifestació del 10j sí condiciona les eleccions
• I ara que polítics?
• Una manifestació transversal que posa en evidència als polítics
• Anunci espot tenim dret a decidir

Una de les grans lliçons que ens ha de donar la manifestació del passat dissabte, és justament la constatació de quelcom que ja s’estava entreveient, i que és la separació casi astronòmica entre societat i polítics.

Tot i que durant la setmana, els mateixos polítics havien admès que la disputa sobre el lema de la manifestació del 10j els feia fer el ridícul, no van deixar el tema fins al moment final, en que els propis ciutadans van demostrar, posant-se per davant i per darrera, el poc que els arribava a importar l’opinió de la classe política sobre la manifestació.

Està clar que alguns partits no saben ben bé cap on tirar, ja que han demostrat proposar diverses formules durant els darrers mesos, o més aviat, han anat intentant quadrar els cercles impossibles, sense adonar-se que poc a poc s’està unint una majoria independentista al voltant del projecte d’Estat que les associacions i el món cultural està construint, paradoxalment, a part de la classe política.

Però com pot ser que els representants legítims del poble, escollit per la ciutadania en eleccions, estiguin ara mateix tant lluny del sentir i de la demanda unitària cap a la independència? Apunto diverses raons:

• Canvi generacional: En el fons, els nous catalans, són ciutadans i ciutadanes nascudes i que han crescut en democràcia, lluny dels franquisme, i que ja no deixen de dir coses per por o per no molestar. Per això, el debat entre la gent de 20 a 30 anys sobre la independència és tant obert i transparent. Els quadres dirigents dels partits, tot i que ho han intentat, encara no han fet el relleu generacional, al menys ideològicament, i continuen amb les idees i els conceptes de la transició, el anar a Madrid a demanar coses, quan la societat actualment està fent justament el contrari: demanar coses aquí i que Madrid s’adapti.
• El web 2.0. El canvi ha estat brutal, les idees es traslladen i es comparteixen d’una forma molt més ràpida. Això ha fet que el coneixement sigui més accessible. No cal anar a una manifestació per trobar-te ciutadans com tu, gent moderada i que opta per la independència, ja que al twitter o al facebook (les xarxes socials en general)els pots trobar. D’igual manera, la informació, les idees i sobre tot el no sentir-te sol han estat una arma del web 2.0, que tret d’alguns diputats i diputades que tenen aquestes eines i les utilitzen, no han sabut controlar la importància i el factor mobilitzador que tenen.
• No hi ha una renovació de líders: De nou, tot i que comença, no hi ha hagut una veritable renovació de quadres dirigents ni de líders en els partits. Continua el sentit d’Estat (espanyol) i els efectes de la transició, el haver de justificar eternament amb pedagogia perquè som catalans, sense entendre, que les noves generacions som catalans sense complexos, i que no entenem perquè hem de justificar-nos per res, és Espanya la que ha de donar motius per que ens quedem, no a l’inrevés.
• La classe política catalana: és curiós perquè a la majoria de països existeixen polítics, però no classe política. Aquest concepte de classe, tant marxista, dona per fet que els nostres polítics han de perdurar en el temps, passen d’una posició a l’altre, sense un relleu ni generacional ni en les formes, per tant, és normal que aquesta “classe” l’únic que vulgui sigui perpetuar-se en el poder, i no busca actualitzar-se ni noves fites. Quan veiem polítics que continuen legislatura rere legislatura amb les mateixes formes de fer i pensar que quan van començar, és normal que es vagi alimentant cada vegada més una distància entre electorat i polítics.

Hem quedo amb una reflexió i un desafiament. La reflexió vindria en que no només la sentència del Tribunal Constitucional ha fet disminuir la legitimitat en l’Estat espanyol per part de la ciutadania, sinó que les reaccions i actituds dels polítics actuals ara mateix també han fet que la seva pròpia legitimitat estigui en dubte.

El desafiament és simple, seran capaços els polítics catalans d’exercir de representants sobirans del poble i liderar el crit de independència que es va sentir de forma unitària en la manifestació, o perdran el crèdit i la confiança que encara tenen?

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Els polítics catalans en greu perill
• La manifestació del 10j sí condiciona les eleccions
• Una manifestació transversal que posa en evidència als polítics
• La dificultat de governar i de ser un jove emprenedor

Ho acceptem o no, la manifestació som una nació sí que tindrà repercussions en les eleccions i sobretot en la evolució de d’independentisme a Catalunya.

No és una frase grandiloqüent llençada al aire, simplement, els polítics van tenir un bany de masses que els van portar a la realitat més crua: a la tardor hi ha unes eleccions i no pensem que estigueu a l’alçada, o ens feu cas, o votarem a un altre.

Els polítics van poder observar i tastar l’emprenyament general de la població, i del seu radicalisme (en el bon sentit) que està tenint. Van poder observar com ja no hi ha espai per discursos federalistes ni per estatuts miraculosos. El crit durant tota la marxa era únic i contundent: independència.

Això ha de tenir unes conseqüències reals a les eleccions, en els programes electorals i a les estratègies de partits. No podem tenir molta esperança, però mai s’havia posat tant en dubte com en aquesta manifestació, la llunyania dels legítims representants del poble amb el poble, i això, segur que s’ho han apuntat.

Per tant, serà entretingut observar les opcions que es plantegen a la tardor. En un país normal, les eleccions haurien de servir com un petit Parlament constituent, on cada partit proposes la seva opció de futur, i els ciutadans poguéssim escollir lliurement per quin camí volem optar.

El problema està en la aritmètica electoral i els pactes. Estan més preocupats en mantenir càrrecs o aconseguir-los, que realment en la marxa del país.

Malgrat això, queda de manifest, que de cara a les eleccions 2010 molts ciutadans es repensaran el seu vot, i optaran per les opcions que sí que representin el seu malestar i la seva opció de futur per Catalunya: la independència.

La llei de l’evolució farà la resta, els defensors d’experiments amb gasosa com el federalisme o el concert econòmic, projectes legítims però que la sentència del Tribunal Constitucional ha donat completament per finalitzats, farà que els seus propis defensors acabin passin a la història.

Seran capaços els polítics, per tant, de representar la voluntat real del poble?

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Els polítics catalans en greu perill
• I ara que polítics?
• Una manifestació transversal que posa en evidència als polítics
• El joc de l’Estatut

La manifestació que va viure Barcelona ahir va ser una de les més grans de la història, i fa que ens haguem de replantejar moltes qüestions. Amb més d’un milió i mig de persones al carrer, clamant per la independència, és hora de replantejar-se realment si aquest moviment fins ara minoritari que és la independència ja no ho és tant, i si realment, hem arribat al punt històric de no retorn en que les aspiracions de Catalunya ja no són un autogovern fort dins d’Espanya, si no la creació d’un estat propi.

La manifestació a més, va ser completament transversal, grans, petits, mitjans, gent de totes les edats, i veient la roba de la gent, també de totes les classes socials. Va ser la primera vegada que vaig veure gent parlant castellà mentre cridava independència a pulmó net, per tant, es tractava d’una manifestació i d’un moviment completament transversal i que agrupa a molts tipus de persones, d’orígens i condicions molt diverses.

Destaca, la emprenyamenta general front els polítics que de forma general es va veure entre els manifestants. Començant per ficar-se davant de la pancarta i la senyera mostrant que aquella manifestació era de la ciutadania, no dels polítics, i acabant, per la de crits i comentaris que es va fer en contra dels polítics.

Això reforça la meva idea de que quelcom diferent s’està coent a Catalunya, i que els polítics no han sabut fins ara capitalitzar aquest malestar i aquest clam general a favor de la independència.

No ens enganyem, la manifestació d’ahir no va a favor de l’Estatut ni en contra del TC, va ser pura i simplement una manifestació reclamant la independència i reclamant que els polítics recullin el testimoni de les aspiracions de la ciutadania, que té molt clar que s’ha de fet a partir de dilluns.

La pregunta ara és simple: tindran els partits polítics la valentia de portar endavant el manament de la ciutadania? O simplement es barallaran entre ells per esgarrapar vots de cara a les eleccions de la tardor?


Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Els polítics catalans en greu perill
• La manifestació del 10j sí condiciona les eleccions
• I ara que polítics?
• El rídicul més espantós dels polítics catalans