He de reconèixer que feia ja temps que havia abandonat l’esperança en que m’agradés de nou el cinema. Les darreres pel•lícules que havia vist en els darrers 4 anys realment eren dolentes i sense gràcia. Veia i tornava a vore aquelles antigues pel•lícules, que realment eren bones, intentant escapar de la misèria i la mediocritat de pel•lícules concebudes per simplement fer riure acudint a allò banal i groller a un personal poc donat al cinema de qualitat.
Però tot i els errors i la poca carrega política, divendres passat vaig gaudir de debò. El temps va passar realment ràpid, sense pressa, però ràpidament. Curiosament no era un tema que motivés especialment. Però renoi, cal treure’s el barret amb el treball que han realitzat tant actors com els tècnics en aquesta pel•lícula.
Salvador, la peli sobre els darrers dies de Puig i Antich està molt ben feta. Els plànols realment estan molt entretinguts, la banda sonora aconseguida, les fotografies treballades… tot i saber com acabarà la història, la trama que va desfilant t’agafa i t’atrau des del primer moment. El director de la pel•lícula, afirmava que el seu objectiu era aconseguir que l’espectador plorés i s’emocionés, i sí, efectivament ho aconsegueix. Pocs al cinema aconseguien eixir de la sala sense una llagrimeta al ulls.
Fet i fet, us la recomane fervorosament, és molt bona, emocionant i no és ni molt menys grollera o busca el cinisme i la morbositat de les execucions, sinó tot el contrari.
En resum: he gaudit al cinema
