Estany de Sant Maurici

El meu camí va començar en la batalla del Jarama, on el meu avi va caure ferit defensant a la República o millot dit, al terra d’una fabrica del Poblenou, on mon avia, una jove mare soltera netejava terres per tirar endavant la família.

El meu camí va començar de la ma de mon pare, en un Nigèria Catalunya de futbol, on vaig cantar per primera vegada els Segadors, o millor dit, de la ma de ma mare quan em vaig enamorar de la muntanya a l’Estany de Sant Maurici.

El meu camí va començar en una classe densament poblada d’un institut públic d’un mal barri d’una mala ciutat anomenada Sant Adrià, o millor dit, va començar entre els grisos blocs de pisos de la també densa Llefià de Badalona.

El meu camí va començar en les eternes converses en la plaça cívica de l’Autònoma on lluitava per tenir una llicenciatura, o millor dit, va començar en els eterns passejos per Barcelona cercant històries i vivències.

El meu camí va començar en una pista plena de sorra d’una escola jugant a un esport desconegut anomenat korfbal, o millor dit, va començar en un pavelló aconseguint que els oblidats tinguessin quelcom en el que creure.

El meu camí va començar una nit al Born, o millor dit, va començar en eternes nits en la C-58 de camí a Sabadell.

El meu camí va començar en llargues tardes de kilòmetres de suor, o millor dit, en la més alta muntanya esperonant als meus companys a continuar endavant.

El meu camí va començar penjant cartells electorals pels carrers, o batallant entre expedients per fer que la veu dels republicans tornés a sonar al meu Ajuntament.

No sóc un hereu del meu camí, dels seus camins, sóc simplement, un continuador.

Tot això i més a Velez.Cat!