Nosaltres som el 99%, el poble de veritat, no com els altres

No hi ha res com una mica de populisme per començar el dia, i aquests dies, sembla que comencem moltes vegades. Sempre m’ha sobtat la idealitzada visió sobre el concepte poble, si bé és cert que les esquerres sempre han tingut més aviat la lletja mania d’apoderar-se de l’icona del poble per a les seves pretensions, la dreta tampoc es queda curta.

Però ara no parlàrem del sentit més liberal del concepte de ciutadania, ni tampoc de la lluita de classes, només m’ha fet gràcia diferents expressions que he anat escoltant aquests dies, i que suposo que criden l’atenció i molt. Per una banda, tenim a Foment del Treball, una patronal clàssica que deu representar prop del 1% de les empreses catalanes, però l’opinió dels quals cada vegada que surt en qualsevol diari sembla representar a tot l’empresariat català. Cert és que aquest 1% d’empreses poden ben bé representar un 99%, o potser el 99% de les empreses només representen el 1%. Sigui com sigui, un clar exemple d’apropiació del “nosotros somos y nuestra particular manera de ver el mundo en verdad somos todos“.  També vaig veure un vídeo ahir a la nit, on un grup de nois estaven en una paret acorralats per la Polícia Nacional, cridant “nosotros decimos lo que vosotros no os atravéis a decir” a la gent que passava pel carrer. Va cridar-me l’atenció.

Si anem cap a l’esquerra, ens trobem amb els Indignats, no parlaré gaire d’ells perquè sinó diran que sóc de dretes, fet i fet, utilitzen el famós eslògan “Somos el 99%” i la frase, que tot s’ha de dir m’agrada força, “que no que no que no nos representan”. Per suposat, i ja ho vaig dir en el seu moment, el moviment d’indignats (si es que és un moviment social, que no ho tinc clar), va acabar en el moment en que aquells que eren el 99% i que estàvem amb ells van votar a un altre, en una enquesta eleccions on potser els escollits no representaven en els seus interessos, però si els d’una amplia majoria de la població.

Avancem, a casa nostra també tenim exemple molt nustrats, un d’ells és la CUP, ja el seu propi nom inclou el terme popular, però darrerament sembla ser que s’han establert com altaveu del poble real, d’aquell de debò. Fa uns dies un dels seus simpatitzants, com a mínim votant, va insultar-me directament per facebook perquè vaig tenir l’atreviment de posar en dubte una de les seves decisions. No hagués passat res, a tots llocs hi ha fora de serie, però al cap de pocs minuts altres dues persones, simpatitzats o com a mínim votants, també m’insultaven, directament, i sense conèixer-me de res indicaven que estava equivocat, que esnifava coca o que era un “enemic del poble”.

Sigui com sigui, no deixa de ser curiós, com en una de les pitjors crisis econòmiques de la nostra recent història, la majoria de la política, amb totes les excepcions lloables que calgui fer, el que ens ofereix als ciutadans ara mateix són postures 99%, poc consens i molt poca calma, que en el fons no deixa de ser la definició tradicional de “populisme” i “demagògia”. En el fons, i ja que estic jo també m’apodero del 99%, penso que una majoria de la població, aquells ciutadans que paguen els seus impostos, veuen com es desmorona el país i la corrupció campa per tot arreu, no són ni dels 99%, ni del poble, ni del més enllà, i assisteixen de nou a les típiques baralles de política de batalla de cafè, on tothom vol tenir la raó, l’altre és horrible, i el consens sembla impossible.

No és d’estranyar doncs, que són aquelles postures i opcions polítiques que no bramen constantment tot el dia, i que insinuen i proposen consensos, les que acaparen més atenció, i segons les urnes, que fins ara és la manera més fiable de saber el que realment vol el poble (tot i que no ens agradi el resultat), les que pugen més en opció de vot.

Seguirem atents en el futur.

Algú ho havia de dir

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *