Me miraven malament

Hi ha coses a les que mai m’acostumaré, d’altres en canvi doncs sí, com per exemple anar en el metro i ser dels pocs, digueu-n’hi, autòctons del vagó. Però hui m’ha succeït quelcom més que entretingut. Jo anava feliçment al metro, llegint l’Avui, feia mesos que no el comprava i estava intentant desxifrar la poesia i que són els seus articles, ja sabeu, l’Avui és pura literatura, metafísica en estat pur, tant per la forma del seu llenguatge com per les seves interpretacions varies, però anem al que és important. 

Estava jo en el vagó quan de cop un en petit m’assenyala amb el dit en posat misteriós. Jo miro per sobre del meu diari, i veig com tota la zona del vagó me mira encuriosida. Movent les celles miro a tot el vagó, que m’està mirant també, no està ple, són prop de les 10 del matí in o hi ha massa gent a la lila, però suficient per a que me miren tots.

Sé que l’Avui no és el millor diari per anar en el metro, i que tampoc està molt ben considerat, però un observador com cal hauria notat en tot el succés, que curiosament en tot el vagó jo era, a primera vista, l’únic autòcton. De fet m’havia convertit en una mena d’espectacle meditació, ja que tothom me mirava “mira mamà, un autoctono, nunca había visto uno por aquí”.

Per coses així és pel que la immigració és positiva, a mi almenys ja m’ha proporcionat material per una entrada en el blog… en fin, barcelona ciudad de prodigios… que diria l’Ortega.

Algú ho havia de dir

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *