La política econòmica

El passat divendres vaig haver de fer un examen de política econòmica a la facultat. No és una assignatura que em cridi massa l’atenció, de fet l’estic repetint ja que l’any passat vaig anar a poques classes per falta d’interès. Però aquest any, combinant-la amb d’altres assignatures i per un interès nou que m’ha sorgit referent als aspectes més econòmica i pràctics de la socialdemocràcia li he agafat el puntet a la cosa. No vull fer un gran article ni una profunda reflexió sobre el tema, però ahir vaig agafar alguns apunts interessants referents al tema i vull compartir-los amb vosaltres, si agrada el tema ja ho comentaré més profundament.

La primera reflexió és que el nostre sistema fa aigües, realment les teories neoliberals o public choise no hi ha per on agafar-les, l’idea de que el mercat s’autoregula i assigna els recursos eficientment per ell mateix és demencial, a això, que se li diu Lley de Say, no hi ha per on agafar-la. Algún economista segur que ho pot dir molt més tècnicament i amb formuletes el perquè no, però crec que els exemples de crisis mundials i cracks al llarg de la història han demostrat sobradament que el mercat pot autoregular-se, però assignar recursos eficientment ja és un altre tema. Potser el problema és que per a mi cal una redistribució justa i ordenada de la renda, no es tracta de treure tot als rics per donar-ho als pobres, més ben dit , treure un poc als rics per donar un poc als pobres. Això el mercat per si sol no ho fa.

Per tant sóc profundament intervencionista, l’Estat ha d’actuar i garantir que hi haja justícia social, tant com un mitjà per assolir el benestar general com per legitimar al propi Estat (ara que està de moda posar-ho en dubte). La crítica més feroç a això és que l’Estat està en mans de política i buròcrates, que només miren pel seu propi interès. Això pot ser cert, però amb una sèrie de reformes d’aquest sistema és pot millorar i molt la situació, no és ara el moment, però millorar els sous dels polítics, fer l’administració més dinàmica i propiciar iniciatives mixtes entre Estat i empresa privada podrien ser molt interessants. El lliure comerç pot estar bé per a països que poden competir amb els seus productes, però en economies més dèbils, el lliurecanvi significa la mort per a les indústries i sectors emergents, per tant l’Estat ha d’establir mecanismes de protecció d’aquestes indústries i iniciatives empresarials nacionals, tant donant assistència tècnica com reduccions fiscals i paquets d’incentius, l’empresari ha de sentir-se segur per invertir.

Un altre tema recurrent és el de la despesa pública. Ja fa masses anys de les teories keynesianes del multiplicador de la despesa pública. Crec que s’ha demostrat al nostre vell continent que la despesa pública és un bon mètode per generar activitat en moments de crisi, per tant, només entenc la fixació de fer lleis i regulacions sobre la despesa pública que provoquen una despesa pública insignificant en pro de no fer pujar la inflació. Un exemple pràctic i proper d’aquesta tonteria és Espanya, on l’administració Aznar va fer reduir la despesa pública però a ningú se’ns escapa la brutal pujada de preus que hi hagut en els darrers anys. Per tant no veig els inconvenients, a part que una despesa ben empleada no té perquè generar inflació, com ja va demostrar el propi Keynes. L’única raó consistent que se m’acut és aquesta fixació per reduir l’Estat, reduir-lo i desprotegir-lo per aconseguir que no intervinga ni regule res, deixant camp lliure a les empreses transnacionals i a la americanització de la nostra cultura, i es creu que això és discurset antiglobalització de pancarta, només heu de pensar a quin centre comercial vau anar a comprar la setmana passada i quanta coca-cola heu begut hui dinant.

En definitiva, per si no us heu adonat no m’agraden gens les idees neoliberals, en canvi estic bastant d’acord amb els principis keynesians o socialdemocrates, tot i que caldria modernitzar-los i combinar-los amb reformes polítics i socials, és un camí difícil, però ningú ha dit que fos fàcil el camí cap a la justícia i el benestar.

Algú ho havia de dir

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *