I ara que polítics?

manifestacio 10j - Foto de Gerard Ortiz Guix

Una de les grans lliçons que ens ha de donar la manifestació del passat dissabte, és justament la constatació de quelcom que ja s’estava entreveient, i que és la separació casi astronòmica entre societat i polítics.

Tot i que durant la setmana, els mateixos polítics havien admès que la disputa sobre el lema de la manifestació del 10j els feia fer el ridícul, no van deixar el tema fins al moment final, en que els propis ciutadans van demostrar, posant-se per davant i per darrera, el poc que els arribava a importar l’opinió de la classe política sobre la manifestació.

Està clar que alguns partits no saben ben bé cap on tirar, ja que han demostrat proposar diverses formules durant els darrers mesos, o més aviat, han anat intentant quadrar els cercles impossibles, sense adonar-se que poc a poc s’està unint una majoria independentista al voltant del projecte d’Estat que les associacions i el món cultural està construint, paradoxalment, a part de la classe política.

Però com pot ser que els representants legítims del poble, escollit per la ciutadania en eleccions, estiguin ara mateix tant lluny del sentir i de la demanda unitària cap a la independència? Apunto diverses raons:

  • Canvi generacional: En el fons, els nous catalans, són ciutadans i ciutadanes nascudes i que han crescut en democràcia, lluny dels franquisme, i que ja no deixen de dir coses per por o per no molestar. Per això, el debat entre la gent de 20 a 30 anys sobre la independència és tant obert i transparent. Els quadres dirigents dels partits, tot i que ho han intentat, encara no han fet el relleu generacional, al menys ideològicament, i continuen amb les idees i els conceptes de la transició, el anar a Madrid a demanar coses, quan la societat actualment està fent justament el contrari: demanar coses aquí i que Madrid s’adapti.
  • El web 2.0. El canvi ha estat brutal, les idees es traslladen i es comparteixen d’una forma molt més ràpida. Això ha fet que el coneixement sigui més accessible. No cal anar a una manifestació per trobar-te ciutadans com tu, gent moderada i que opta per la independència, ja que al twitter o al facebook (les xarxes socials en general)els pots trobar. D’igual manera, la informació, les idees i sobre tot el no sentir-te sol han estat una arma del web 2.0, que tret d’alguns diputats i diputades que tenen aquestes eines i les utilitzen, no han sabut controlar la importància i el factor mobilitzador que tenen.
  • No hi ha una renovació de líders: De nou, tot i que comença, no hi ha hagut una veritable renovació de quadres dirigents ni de líders en els partits. Continua el sentit d’Estat (espanyol) i els efectes de la transició, el haver de justificar eternament amb pedagogia perquè som catalans, sense entendre, que les noves generacions som catalans sense complexos, i que no entenem perquè hem de justificar-nos per res, és Espanya la que ha de donar motius per que ens quedem, no a l’inrevés.
  • La classe política catalana: és curiós perquè a la majoria de països existeixen polítics, però no classe política. Aquest concepte de classe, tant marxista, dona per fet que els nostres polítics han de perdurar en el temps, passen d’una posició a l’altre, sense un relleu ni generacional ni en les formes, per tant, és normal que aquesta “classe” l’únic que vulgui sigui perpetuar-se en el poder, i no busca actualitzar-se ni noves fites. Quan veiem polítics que continuen legislatura rere legislatura amb les mateixes formes de fer i pensar que quan van començar, és normal que es vagi alimentant cada vegada més una distància entre electorat i polítics.

Hem quedo amb una reflexió i un desafiament. La reflexió vindria en que no només la sentència del Tribunal Constitucional ha fet disminuir la legitimitat en l’Estat espanyol per part de la ciutadania, sinó que les reaccions i actituds dels polítics actuals ara mateix també han fet que la seva pròpia legitimitat estigui en dubte.

El desafiament és simple, seran capaços els polítics catalans d’exercir de representants sobirans del poble i liderar el crit de independència que es va sentir de forma unitària en la manifestació, o perdran el crèdit i la confiança que encara tenen?

Els altres han dit

  1. Jordina 12 juliol 2010
  2. LaNdErX 13 juliol 2010
  3. Mauro 16 juliol 2010

Algú ho havia de dir

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *