Sé que no va massa amb mi, i que és molt difícil que admete el que ara diré, però hui al cotxe, tot entrant a Barcelona per la c-58 des del Vallès al Barcelonès m’he adonat del que arribe a estimar esta terra meua, esta nació en el fons poderosa. També m’he adonat escoltant la ràdio de la meua estranya estima cap a esta llengua nostra, el català.
És cursi i potser massa ciudalista, però tot caminant pels carrers txarnegos del meu barri, m’he dit a mi mi mateix que cal fer alguna cosa, cal millorar tot plegat, el nostre món idilic no poden ser barris degradats, educació nulla, baralles i manca d’integració social.
Perquè m’he de sentir estrany i fins i tot foraster quan parle català però me miren malament i me responen en castellà? Perquè me sent tant sol cada 11 de setembre quan dels 100 balcons de la meua plaça només puc observar 3 o 4 senyeres…
Parlem d’Estatuts, de nacionalisme i catalanisme, però on són els ideals nacionalistes i republicans en barris com el meu, que al cap i a la fi són part d’este gran país…
Cal que fem alguna cosa i cal que la fem ja
