Sí, sé que ja fa dies de la mort del dictador i que per tant vaig una micona tard. Però justament perquè tothom parlava del tema he volgut deixar una mica de temps per deixar reposar les idees.
Sempre m’havia sentit interessat per Xile, i més concretament pel procés que havien iniciat al destituir a Pinochet. Sempre he admirat als xilens, ho he d’admetre, ells al contrari que nosaltres si que van fer fora al seu dictador i que si que van tenir el que havien de tenir per fer la transició cap a la democràcia.
Parlant amb un company sobre el tema em recordava que Xile és Sudamèrica, i que quan parlem d’aquest subcontinent a nivell polític hem de fer-ho en pinces, ja que són capaços de fer qualsevol cosa. Malgrat això caldria recordar el que van passar aquells dies, perquè sembla que poca o molt poca gent (suposo que els xilens si), saben el que va passar aquells anys.
L’11 de setembre del 1973 militars xilens van realitzar un cop d’Estat a Xile amb la intenció de derrocar al President Allende, escollit democràticament pels xilens. Com sempre, les justificacions eren similars, Allende era un revolucionaria marxista que portaria al caos i la desmembració a Xile (moltes similituds eh?). Fet i fet, com en aquells moments sabia tothom i els anys han anat confirmant, Allende no deixava de ser un socialdemocrata, amb retòrica revolucionaria, però recordem que en els 70 qui no feia retòrica revolucionaria a Sudamerica no era ningú.
Pinochet, com sol passar, no era ben bé el cap del cop d’estat, però el seu càrrec de Comandant en Cap dels exercits el va acabar portant a ser President del gabinet militar que poc després es formaria. Allende per la seva banda, desprès d’unes sentides paraules per ràdio al poble xilè, va decidir fer l’impensable, va restar al Palacio de la Moneda, fins al final, enlloc de fugir del país com solien fer els presidents de la zona. Un fet que l’honra. Allende representava tots els moviments socialdemocrates que lluitaven per un veritable canvi en Xile, una disminució de les desigualtats entre pobres i rics, i sobretot trencar amb la dependència internacional tradicional de Xile, que dura fins avui dia. L’error d’Allende per tant, va ser nacionalitzar sectors claus, que estaven en mans d’empreses estrangeres, i que haguessin donat el saldo efectiu per millorar el país de forma real.
Deixant de banda això, del que podríem parlar llargament, poc després del cop es va començar a entendre cap a on aniria el nou règim. Als pocs dies furgonetes de l’exercit van començar a detenir a gent, se’ls anava a buscar a casa, va caure per exemple la cúpula sencera del partit comunista, pensadors, escriptors i gent d’esquerres en general. Molts d’ells l’únic crim que havien comès era simplement ser socialista. A tota aquesta gent la van portar a estadis de futbol o comissaries, camps improvisats, on bàsicament es practicava la tortura sistemàtica contra uns i altres, el fi? Doncs no m’aventuro a dir-ho. Victor Jara, un dels cantautors més emblemàtics de l’època, i que va cometre el gran error de cantar cançons a favor de la llibertat, va ser detingut i en un d’aquells horrors improvisats va escriure aquell poema de “Somos cinco mil / en esta pequeña parte de la ciudad / somos cinco mil / cuántos seremos en total en las ciudades y en todo el país”
Quan les tortures ja no podien treure res més de les persones, o simplement s’amuntegaven masses en els camps, o havien mort als interrogatoris, s’eliminaven sistemàticament, es pujaven en avions, des d’on eren llançats en ple vol al mar, a alguns se’ls ficava ciment o pedres als peus, a la majoria simplement se’ls llençava.
L’horror per les famílies continua en l’actualitat, quan encara hi ha centenars de desapareguts, tan me fa sincerament si eren comunistes, socialistes, ateus o creients, el que m’importa i m’espanta és que el seu únic crim va ser el pensar diferent, el de manifestar-se amb la paraula a favor de la democràcia i la llibertat, això és el més trist.
La dictadura de ferro va continuar fins el 1988, quan davant les pressions internacionals (així és el nostre estimat món) Augusto Pinochet va haver de realitzar un plebiscit, on demanava continuar com a President fins al 1997. Els xilens van votar en contra, com era d’esperar, i poc després el 14 de desembre del 1989 es va fer amb el poder Patricio Aylwin, del partit de la Concertación Por la Democracia, un conglomerat de democratacristians, socialdemocrates i algun partit socialista més minoritari.
Va començar el llarg i dur camí cap a la democràcia. Una democràcia segrestada, ja que hi havia en ella lleis i formules per garantir que cap dels militars que vam protagonitzar aquella barbàrie seria comdemnat, i de fet una protecció molt més especial encara per a Pinochet.
Han hagut de passar anys, fins al 2004, en que per fi una constitució realment democràtica acabava amb tots els “amarres políticos” finalitzessin, traient la immunitat al dictador Pinochet i obrint la porta al reconeixement de tots els crims endegats en nom de Xile.
Però no podria acabar aquesta petita entrada, sense mencionar a Garzón, un dels personatges històrics clau per a mi, aquest jutge impassible espanyol, amb actuacions increïbles i de gran valentia en pro de la democràcia i les llibertats que ha endegat durant tota la seva vida, va fer el que ningú al món sencer s’havia atrevit a fer: demanar la detenció i extradició d’Augusto Pinochet per processar-ho sota l’acusació de terrorisme, genocidi i tortures, a més d’ordenar l’embargament de bens. La notícia, al 1998 va fer trontollar a tot el món sencer, a Xile les emocions es van contraposar, a Europa es van aixecar els aplaudiments, per primera vegada a la història un dictador podria ser jutjat i castigat pel que havia.
Aquí es va iniciar un llarg procés que encara no s’ha acabat, després de mesos i mesos de disputes amb la justícia britànica per aconseguir l’extradició, Pinochet es va sortir amb la seva i va poder marxar a Xile, però res tornaria a ser el mateix, allà a casa seva l’esperava la justícia xilena, i en especial el magistrat Juan Gúzman, que armat d’energies gràcies a Garzón va fins i tot detenir al dictador i iniciar algunes de les més de 300 querelles que ara mateix té el dictador obertes.
Aquest doncs, és el meu petit homenatge a Allende, a tots els desapareguts d’aquella dictadura, a tots els xilens i xilenes que la van patir, a tots els jutges valents i decidits que encara avui s’atreveixen malgrat les pressions a cercar justícia i veritat en aquest món, i sobretot a tots aquells periodistes i persones que amb els nostres petits articles a internet i als diaris aconseguim mantenir viva en les ments el record d’aquells anys de terror, mort i decepció.
