.:. Vélez.Cat .:. A ras de figa

PSC: Un partit sense ideologia

Velecito — Mon, 26 Jul 2010 13:57:25 +0000

La política, i més la catalana, té aquesta mena de coses, i és que les circumstancies a vegades superen la ficció. Amb les eleccions tant pròximes, és cert que qualsevol cosa pot passar, però els canvis que està patint internament el PSC són d'un interès considerable, i no només perquè sigui el partit en el Govern.

Amb la retallada de l'Estatut pel Tribunal Constitucional, i les paraules tant de Zapatero com de diferents líders socialistes, inclosa la diputada per Barcelona Carmen Chachón, sembla ser que Espanya ha arribat al seu límit en el camí del autonomisme, i per tant, del federalisme.

El PSC basa la seva ideologia i la seva idiosincràsia en la defensa d'un federalisme asimètric. Aquell famós concepte defensat per Maragall i que va portar al PSC a la Generalitat fa dues legislatures. Amb aquestes declaracions, ara mateix, el PSC és un partit sense discurs i encara més important, sense ideologia.

Durant aquests dies hem vist una desfilada d'importants homes del partit intentant vendre la idea de que tot el que s'ha perdut en el Tribunal s'aconseguiria per lleis i per pactes amb l'Estat.

Aquesta curiosa estratègia posa de manifest diferents coses, la primera, i més important, que cerciora que el PSC ha perdut l'objectiu final, ja que ara mateix, admetent això, renuncia totalment al federalisme per simplement, intentar aconseguit quotes minses d'autogovern d'un Estatut ja retallat. És simplement, impensable.

Segona, que per tant no té una visió o idea de Catalunya de futur, ja que seguint aquest fil argumentatiu, el futur de Catalunya per al PSC seria l'Estatut actual més un parell més de competències.

Per tant, ara mateix el PSC té un problema real, que és el no saber cap on anar ni que fer, quelcom normal, ja que la ciutadania, amb la manifestació i tot el xup xup que s'està formant, està demanant als seus polítics quelcom que no poden assumir al PSOE: un procés de independència.

En el futur, haurem de veure com el PSC organitza i rearticula el seu projecte de país (si en té) i com el ven a una ciutadania cansada del seu Govern i que opta clarament i cada vegada de forma més majoritària per la independència.

Montilla va passar de ser el defensor del sector ultra-espanyolista del PSC (que ara ostenta Carmen Chachon) a ser el President de la Generalitat que més independentistes ha fomentat.

No descartem nous camins insòlits de Montilla, al cap i a la fi, s'estan jugant les garrofes, i el PSC, una altra cosa no, però saber cap on va el vent si que ho sap, i si cal canviar, canviaran.

Entrades Similars

La sentència del Tribunal Internacional de Justícia obre les portes a la independència de Catalunya

Velecito — Thu, 22 Jul 2010 15:23:22 +0000

Sentència històrica aquesta tarda del Tribunal Internacional de Justícia, en que declarà dins de la legalitat internacional la declaració unilateral d’independència de Kosovo el passat 2009. Aquesta sentència no té cap vinculació, però si una repercussió política i legal internacional, i de fet, obre les portes a molts moviments independentistes de tot el món.

A que afecta a Catalunya? Doncs bàsicament a que amb una equidistància d’Estats Units i de la Unió Europea, el nostre Parlament podria declarar la independència de forma unilateral, i això, seria acord a la legalitat internacional, per tant, no es trencaria cap llei ni s’estaria fora de la legalitat.
Fins ara, el referèndum havia estat tradicionalment el fonament jurídic principal de defensa d’un procés d’independència, segons la ONU, feia falta un 65% de vots emesos a favor per considerar aquell procés legítim. Aquesta nova sentència marca com a possible que amb una declaració parlamentaria sigui igual de legítim.

De moment, l’únic partit que havia proposat aquesta formula com a full de ruta ha estat Reagrupament.

Entrades Similars

El Tormalet

Velecito — Wed, 21 Jul 2010 06:57:29 +0000

Avui, 21 de juliol, el Tormalet fa 100 anys. No el coll, sinó 100 anys des que el ciclista Octave de Lapize arribés per primera vegada amb una bicicleta dins una durísima i eterna etapa de Baiona a Luishon (325 km).

El Tormalet és potser la proba més dura que tenim en l'actualitat en el món de l'esport. Amb desnivells que arriben als 7,4%, és dels motius de patiment i desgast físic més grans que ens queden a la vella Europa.

Aquells ciclistes que l'han fet, expliquen que no han trobat mai res tant dur i a la mateixa vegada tant realitzant. En el propi coll, una estàtua gegant d'un ciclista recorda que aquí allò és un dels racons més mítics del Tour de França.

D'ençà aquell dia, 74 vegades ha passat el Tour per aquest coll de 2.115 metres d'alçada, un dels més alts de tota Europa.

Aquí el meu petit homenatge als ciclistes que durant 100 anys han suat i patit el famós Tormalet.

Entrades Aleatories

El PSC votarà en contra de la seva pròpia moció

Velecito — Tue, 20 Jul 2010 15:23:36 +0000

Les contradiccions de Catalunya han quedat de nou paleses avui, quan el PSC ha anunciat que no donaria recolzament parlamentari en Madrid a la resolució que el seu propi suposat líder Montilla va proposar i recolzar al Parlament català.

Entenc que les eleccions estiguin pròximes, però trobo molt incoherent demanar que et segueixin com a líder en el Parlament per després no fer absolutament res amb el recolzament que has aconseguit. Per fer això, hagués estat millor un pacte entre la resta de partit, guanyant al mateix Parlament i deixant en evidència la manca de lideratge de Montilla.

De totes formes, el que més sorprèn, és la eterna baixada de pantalons dels diputats catalans a Madrid. M’explico. Com a ciutadà tinc la sensació que els meus propis representants al Congreso estan més pendents d’ells mateixos que del que volem el seus votants. Només cal veure les declaracions de la Carme Chacón, i això que va ser escollida a Barcelona.

Cada vegada tinc més clar, que el PSC perdrà les eleccions perquè simplement viuen en un món que no és real, no han volgut captar el missatge dels ciutadans, i la famosa desafecció que pronosticava Montilla no només és real, sinó que l’està animant amb les seves pròpies decisions.

No es pot ser el President a Catalunya i una altra cosa a Madrid, això és simplement canviar-se la camisa i ser un subordinat del que digui o mani el PSOE.

En dies com aquest lamento tant haver-los votat. Ells mateixos, ja s'ho trobaran.

Entrades Similars

Espanya ocupa la 60a posició en el classificació mundial d’independència judicial

Velecito — Sun, 18 Jul 2010 09:00:17 +0000

En aquests dies (setmanes) que parlem de la sentència del Tribunal Constitucional i observem amb cert enuig i preocupació la manca d’independència judicial que van mostrar els membres del tribunal així com els mandataris que no van renovar a aquests, m’ha arribat a les mans, un petit estudi el·laborat pel World Economic Forum (Fòrum Mundial Econòmic) sobre la independència judicial dels països al món.

Aquesta mena de classificacions són molt interessants d’observar, tant pel seu contingut com per les tendències que s’observen, d’aquesta manera, podrem veure que Espanya ocupa una grandíssima 60a posició, molt lluny dels primers països, i per sota d’alguns Estats dignes de menció, com per exemple Qatar, Gambia, Oman, Nigèria, o Botswana... el que dona una dimensió del món judicial espanyol, que fa simplement pena.

Si ens centrem en l’Europa desenvolupada, trobem que Espanya està en l'antepenúltima posició. Només Grècia i Itàlia estan per sota en independència judicial

El primer a la classificació a nivel mundial és Nova Zelanda, seguida per Suècia i Dinamarca. Tanquen la classificació Veneçuela, Paraguai i Costa d’Ivori.

No calen masses dades més per veure fins a quin punt Espanya està caient en qualitat democràtica fins a punts perillosos i sorprenens.

Entrades Similars

Som un preàmbul

Velecito — Sat, 17 Jul 2010 09:59:12 +0000

Ahir, al Parlament, els polítics catalans de nou van demostrar la seva perícia, recolzant una moció en que significaven que Catalunya és un preàmbul.

Un preàmbul, aquella part en un llibre que ningú es llegeix, aquella part d’una llei que no cap mena de valor jurídic. Per tant, els polítics catalans ens han dit que Catalunya no ha de ser escoltada, i que Catalunya és aquella part de les coses que ningú mira ni té valor.

És un gran missatge per enviar a Madrid, per demostrar la nostra fermesa davant les injustícies. Però per sobre de tot, és una demostració de la inoperància de l’actual Parlament.

Està clar, que calen unes eleccions el més aviat possible. No perquè l’actual Parlament tingui una disposició de forces que no permeti tirar endavant lleis. Perquè, algú recorda que CIU i ERC fan majoria al Parlament? Perquè no van mobilitzar-se i pactar entre ells un comunicat unitari més fort i contundent?

Penso, que el gran problema de Catalunya no és el Tribunal Constitucional, sinó l’odi entre ERC i CIU, em sembla que fins que aquests dos partits superin les seves diferències i comencin a treballar plegats no farem res de bo.

Ara toca, quan tant uns com els altres es llencen els ganivets, i diuen, l’un de l’altre, que no són capaços de treballar perquè bla bla bla bla.

A vegades, cal deixar les pors i les manies de banda, per treballar per un bé comú, i més, quan tot el teu país t’ho està demanant.

Que prenguin nota, després el dia de les eleccions que no es sorprenguin dels resultats.

Entrades Similars

El rídicul més espantós dels polítics catalans

Velecito — Thu, 15 Jul 2010 20:56:09 +0000

Poques paraules queden ja disponibles per descriure la situació per la que passa la política catalana aquest dies. Sembla ser, que els polítics realment ni han entès el que està passant a Catalunya, ni tant sols fan un esforç de dignitat col•lectiva. La culpa ja és de tots, i cap d’ells es salva.

Primer ha estat el rebutjar la iniciativa popular per realitzar un referèndum. La mateixa setmana que tenien 1.5 milions de persones cridant independència al carrer ells mateixos, CiU i ERC per davant, tiren enrere una de les poques iniciatives que donen resposta al clamor popular al carrer. Podia ser una decisió normal i acceptable divendres passat, però ara, amb la manifestació pel mig, ja no hi ha cap mena de justificació. Ridícul.

Segon ha estat avui la reunió que han realitzat els tres partits en el Govern i CiU, en la que no han estat d’acord en plantejar una resolució conjunta a Madrid després del que ha passat amb l’Estatut. De fet, ha estat tant esperpèntic, que Artur Mas ha sortit de la reunió dient que ell recolzaria qualsevol resolució, sense condicions, però que dubtava de que arribessin. Per suposat, tres partits que formen govern no han pogut ni posar-se d’acord en una moció. Més ridícul.

Així, tenim la absurditat de que hi hauran 4 resolucions diferents a Madrid, una per cada partit. De nou, el ridícul més espantós.

Aquesta setmana aquell milió i mig de persones que cridaven independència estan més que mai a sobre d’ells, mirant les seves actuacions, esperant que es posin a treballar en serio, que entenguin el missatge i la responsabilitat que els hi van atorgar i que actuïn com a representants i líders legítims que són. Però ni així.

En conclusió: no han entès res, i si ho han fet, no ho estan demostrant.

Entrades Similars

Tinc por a España

Velecito — Wed, 14 Jul 2010 07:00:15 +0000

Rotundament no! No cal tenir cap mena de por a Espanya. Ni tan sols aquells que defensen la independència de Catalunya han de tenir-la. Siguem clars, Espanya tot i les tonteries diverses de l'imaginari català que afirmen que oprimeixen al poble català, és un estat modern i democràtic, amb les seves lleis, drets i garanties.

A més, cal recordar que Espanya no és un estat solitari en el món, és part de la Unió Europea, que es basa en el drets democràtics i les llibertats individuals. Així que tret de casos fortuïts en que es pugui acusar algú d'ofensa a la pàtria, no patirem una persecució policial ni ningú acabarà en la presó per expressar lliurement les pròpies opinions, sempre amb respecte i tolerància.

Hem d'assumir, que Espanya pot tenir una forma de fer que no agradi als catalans, i que defensin la seva visió nacional, però això, no ha de ser cap impediment per a que dos pobles que hem tingut una relació tant unitària durant tants segles, deixem de parlar-nos, o podem caure en confrontacions violentes.

La independència de Catalunya serà pacífica i ordenada, o no serà, entre d'altres coses, perquè ningú a la Unió Europea permetria una altra cosa. Ni pe runa banda que es negués el dret a la llibertat a un territori que lliure i democràticament demana la seva secessió, ni tampoc permetria que l'Estat Espanyol obligués a aquest a mantenir-se dins.

De fet, aquella vella idea de que Espanya trauria els tancs, és més aviat escandalosa. Si només per dir que estan investigant els bancs espanyols ja hi ha una caiguda en la borsa, ni us imagineu que passaria si Espanya anunciés que envia tancs a Barcelona, l'economia s'aniria a la merda. Sectors com el turisme, les inversions estrangeres, la borsa mateixa.

Per tant, sempre que tractem el tema amb respecte i tolerància, dins de la llibertat d'expressió, de forma pacifica i ordenada, no cal tenir cap por a Espanya.

De fet, hem de tenir tanta por com la que té una dona quan es separa del seu marit. En una societat civilitzada les coses funcionen així, i per molt que pesi a alguns radicals, Espanya, de moment, és un país mitjanament civilitzat.

Entrades Similars

Els polítics catalans en greu perill

Velecito — Tue, 13 Jul 2010 18:43:07 +0000

La ressaca del 10j encara està vigent, els propis partits l’estant patint fins i tot a dimarts, i més la patiran encara a partir de dijous i divendres. Està clar que, alguna cosa han de fer per poder donar resposta al nou cicle polític, però estan més aviat perduts.

Les declaracions de Mas, de Duran i Lleida, de Puigcercós, variant el seu discurs habitual cap a un de més independentista, en consonància amb tot el que es va poder veure dissabte a la manifestació del 10j, han estat molt ben rebudes pel públic, però ràpidament, els seus gestos van per una via contraria.

L’emprenyament dels manifestants és considerable, sigui per la roja o per d’altres motius, veuen com els polítics no acaben d’agafar el missatge, o almenys, no l’estan escenificant en la forma en que ells volien.

Sembla ser, que els propis polítics no han entès que els que cridaven IN-INDE-INDEPENDENCIA no eren justament els típics sobiranistes de sempre, sinó un nou gran nucli de ciutadans que fa escassos 5 anys no creia en la independència, i que de fet, la majoria no participava en manifestacions.

Només calia donar un tomb amb la mirada, per detectar que moltes banderes i senyeres eren noves, i que molta gent ni tant sols en portava perquè no en tenia per casa, fins i tot amb els crits, els més utilitzats van ser un simple i pur transversal “independència”, perquè tampoc aquest nou sobiranista no està acostumat a d’altres crits o cançons de l’imaginari popular del “rotllo”.

Per això, aquest perfil de manifestant, que recordem que serà un votant fidel en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, necessitava aquesta setmana sentir-se escoltat i recolzat, ja que si per primera vegada estava participant cívicament, vol que aquest esforç sigui recompensat pels polítics, i de forma ràpida i contundent.

No entenen d’executives, de congressos, ni tant sols de mocions o de grups parlamentaris, de fet, els importa ben poc, volen uns polítics valents i que els hi representin, entre d’altres coses, perquè s’han passat tants anys dient que eren els representants del poble, que ara el poble vol que els representi.

Davant aquesta nova situació, no veig que els partits estiguin tenint unes respostes a entendre aquesta nova forma de fer, i tampoc veig signes de que hagin entès que la centralitat política a Catalunya ha canviat, i ja no està en l’autonomisme, sinó que ha evolucionat al independentisme cívic i pacífic.

Si els polítics no aprenen ràpidament la lliçó i es posen al nivell que no haurien d’haver deixat, hauran de respondre de forma directa, ràpida i contundent a les necessitats d’una ciutadania que en massa els ha fet un manament: la independència.

Entrades Similars

I ara que polítics?

Velecito — Mon, 12 Jul 2010 17:23:46 +0000

Una de les grans lliçons que ens ha de donar la manifestació del passat dissabte, és justament la constatació de quelcom que ja s’estava entreveient, i que és la separació casi astronòmica entre societat i polítics.

Tot i que durant la setmana, els mateixos polítics havien admès que la disputa sobre el lema de la manifestació del 10j els feia fer el ridícul, no van deixar el tema fins al moment final, en que els propis ciutadans van demostrar, posant-se per davant i per darrera, el poc que els arribava a importar l’opinió de la classe política sobre la manifestació.

Està clar que alguns partits no saben ben bé cap on tirar, ja que han demostrat proposar diverses formules durant els darrers mesos, o més aviat, han anat intentant quadrar els cercles impossibles, sense adonar-se que poc a poc s’està unint una majoria independentista al voltant del projecte d’Estat que les associacions i el món cultural està construint, paradoxalment, a part de la classe política.

Però com pot ser que els representants legítims del poble, escollit per la ciutadania en eleccions, estiguin ara mateix tant lluny del sentir i de la demanda unitària cap a la independència? Apunto diverses raons:

Canvi generacional: En el fons, els nous catalans, són ciutadans i ciutadanes nascudes i que han crescut en democràcia, lluny dels franquisme, i que ja no deixen de dir coses per por o per no molestar. Per això, el debat entre la gent de 20 a 30 anys sobre la independència és tant obert i transparent. Els quadres dirigents dels partits, tot i que ho han intentat, encara no han fet el relleu generacional, al menys ideològicament, i continuen amb les idees i els conceptes de la transició, el anar a Madrid a demanar coses, quan la societat actualment està fent justament el contrari: demanar coses aquí i que Madrid s’adapti.
El web 2.0. El canvi ha estat brutal, les idees es traslladen i es comparteixen d’una forma molt més ràpida. Això ha fet que el coneixement sigui més accessible. No cal anar a una manifestació per trobar-te ciutadans com tu, gent moderada i que opta per la independència, ja que al twitter o al facebook (les xarxes socials en general)els pots trobar. D’igual manera, la informació, les idees i sobre tot el no sentir-te sol han estat una arma del web 2.0, que tret d’alguns diputats i diputades que tenen aquestes eines i les utilitzen, no han sabut controlar la importància i el factor mobilitzador que tenen.
No hi ha una renovació de líders: De nou, tot i que comença, no hi ha hagut una veritable renovació de quadres dirigents ni de líders en els partits. Continua el sentit d’Estat (espanyol) i els efectes de la transició, el haver de justificar eternament amb pedagogia perquè som catalans, sense entendre, que les noves generacions som catalans sense complexos, i que no entenem perquè hem de justificar-nos per res, és Espanya la que ha de donar motius per que ens quedem, no a l’inrevés.
La classe política catalana: és curiós perquè a la majoria de països existeixen polítics, però no classe política. Aquest concepte de classe, tant marxista, dona per fet que els nostres polítics han de perdurar en el temps, passen d’una posició a l’altre, sense un relleu ni generacional ni en les formes, per tant, és normal que aquesta “classe” l’únic que vulgui sigui perpetuar-se en el poder, i no busca actualitzar-se ni noves fites. Quan veiem polítics que continuen legislatura rere legislatura amb les mateixes formes de fer i pensar que quan van començar, és normal que es vagi alimentant cada vegada més una distància entre electorat i polítics.

Hem quedo amb una reflexió i un desafiament. La reflexió vindria en que no només la sentència del Tribunal Constitucional ha fet disminuir la legitimitat en l’Estat espanyol per part de la ciutadania, sinó que les reaccions i actituds dels polítics actuals ara mateix també han fet que la seva pròpia legitimitat estigui en dubte.

El desafiament és simple, seran capaços els polítics catalans d’exercir de representants sobirans del poble i liderar el crit de independència que es va sentir de forma unitària en la manifestació, o perdran el crèdit i la confiança que encara tenen?