España sigue honrosa y el imperio en su sitio

Fa molts anys, molt de matinada, i amb molt d’alcohol al cos, recordo una gran conversa amb un company de facultat foraster (de la Meseta per ser exactes) que parlant sobre la “cosa esa de la independencia” (sí, en aquells remots i minoritaris temps ja en parlàvem), i de a qui realment li podria interessar la independència de Catalunya a Madrid. La conversa venia pel fet que a Escòcia els conservadors sempre s’havien mostrat els més “favorables” a la independència escocesa, segons ells, sense Escòcia els laboristes mai podrien guanyar unes eleccions a Westmister, i intentant fer paral·lelismes amb el nostre petit país arribàvem a la conclusió que aquí de la mateixa manera seria el Partit Popular el més beneficiat.

felipe-vi-discurso-58072

Eren els temps en que Zapatero va aconseguir la brutalitat del 45,5% dels vots a Catalunya. El gran però de tot allò, era que al contrari del Regne Unit, el Partit Popular mai seria capaç de justificar la pèrdua de Catalunya. Aquest era el concepte clau per entendre-ho. El Partit Popular aprendria que l’odi als catalans servia per guanyar vots (una firmita contra los catalanes), però que mai podrien justificar que es perdés Catalunya.

Realment el pes dels catalans, entre les famoses “famílies” d’alts funcionaris de l’estat que tot ho maneguen al Madrid capitalí, és més aviat nul, per aquesta raó Catalunya sempre ha estat quelcom llunyà i difícil d’entendre per molts d’aquests il·lustres espanyols. No és cap descobriment

Amb tot, al cap d’uns anys va arribar a les meves mans un article personal d’un blog semi amagat d’un militar. Mai sabré si estava ben informat, si era un invent, anava begut o qui realment era aquell home, però ell parlava del concepte “honra”, aquell concepte molt castizo, molt “capitalí”, que havia aparegut tantes vegades a la història d’Espanya per justificar allò injustificable. La “honra” que fa acceptable que sempre es mantingui l’honor i grandeza d’aquella idea d’Espanya, aquella unidad de destino en lo universal. En aquell article parlava d’una forma tècnica, que va fer-me suar per moments, que la única forma d’aturar la independència en cas que els polítics catalans tiressin pel dret eren les armes. De fet, ell demostrava amb xifres (ves a saber si reals o no) de la no possibilitat de poder controlar militarment Catalunya en cas d’una rebel·lió democràtica: ni amb exercit, guàrdia civil i policia nacional hi hauria suficient, deia, i menys amb les televisions gravan-t’ho tot.

Per tant, l’objectiu principal del govern espanyol i d’aquelles “famílies” era que la independència de Catalunya fos “honrosa”, que el Partit Popular quedés com el partit “que lo había intentando todo”, que en definitiva: “la grandeza de España debía ser preservada”. És aquell relat que en el fons molts espanyols han aconseguit mantenir de forma intacta. La idea de que l’Imperio encara continua viu, tot i que està més que mort. Però primer calia crear el ambient entre la població propici.

Deixaré a la imaginació de cadascú si aquest ambient que ell preveia és aquesta exaltació de catalanofòbia diària, o assetjament i deslegitimació diària a través de mitjans de comunicació, opinadors, i demés que pateixen les institucions i càrrecs electes catalans.

Tot això entronca amb Felip VI. He tardat en arribar, cert, però us ha agradat la volta:

Aquestes darreres setmanes hem assistit a una estratègia molt ben calculada, una posada en escena perfectament dissenyada del monarca espanyol. Parlo primer de tot del missatge de cap d’any, en un escenari que volia transmetre grandesa, solidesa, i fins i tot, cert caire de temps llunyans gloriosos. Us sona?. Posteriorment, avui mateix hem conegut dos fets més excepcionals, primer que el monarca ha trencat la tradició i no ha volgut rebre a la Presidenta del Parlament Carme Forcadell, i que en el decret de cessió del President Mas ha tret les tres o quatre paraules que agraïen la seva tasca. Uns mots que fins i tot Ibarretxe o Camps van rebre. De nou, distanciament.

Molts estan sorpresos per aquesta estratègia, tan calculada, perquè és errònia de totes cap als catalans, de fet, només provoca rebuig fins i tot en sectors de catalans que no simpatitzen amb la pròpia independència. A mi, simplement, m’ha vingut al cap la meva llunya conversa amb el meu company i el blog del militar guillat.

De fet, seguint aquesta pauta, durant molts anys, quan m’han preguntat que passarà el dia de la independència, sempre he respost el mateix: res. Ho sento, hauràs d’anar a treballar igual, i tanmateix, la factura dels mobles de l’Ikea s’haurà de pagar.

M’aventuro a pensar, seguint aquest fil, que en les properes setmanes veurem molts gestos, molts intents de mobilitzar a aquest Madrid capitalí, de jutges, abogados del estado, fiscales i tribunales, tots ells desprestigiats i deslegitimats, no només per als catalans. Tot de moviments per intentar justificar que España sigue honrosa y el imperio en su sitio. Perquè la clau a Madrid no és si Catalunya esdevé o no un estat independent, la clau és qui tindrà la culpa de tot plegat, i com a catalans, per entendre això, només cal pensar en totes aquelles ocasions durant els darrers mesos on estàvem tots plegats més obsessionats per veure qui tenia les culpes dels no-acords més que centrats en esgotar possibilitats per més utòpiques que sembléssim.

Tant de bo encerti, jo i el números del militar guillat!

Algú ho havia de dir

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *