El pitjor sistema educatiu del món

No hi ha res com veure altres realitat i estratègies del món en el sentit educatiu per donar una visió més global i objectiva, justament, a la nostra realitat. Aquests dies ha tornat a sortir en els mitjans de comunicació notícies relacionades amb un documental-reportatge dels Estats Units que es deia “Esperant a Superman. He estat veient alguns fragments, ja que no he trobat versió en castellà i en anglès no acabo d’agafar-ho tot, però simplement crida molt l’atenció fins a quin punt de degeneració ha arribat el seu propi sistema, i com aquest, s’ha tornat incapaç de donar solucions tant de baix com de dalt.

En aquest sentit, penso que és obligat una petita entrada de la web Periodismo Humano que explica i resumeix part del reportatge. Una vegada fas una lectura de tot plegat, te n’adones del punt de desesperació a la qual han arribat tots els agents socials implicats en el sistema educatiu. En un país la democràcia i la llibertat arriba fins al nivell del districte escolar, queda palès que la descentralització no és una solució. Curiosament, a Europa, aquesta descentralització si que ha aportat bon resultats en alguns Estats, són les diferències entre uns i altres suposo.

Però el que més em crida l’atenció no és la realitat a les aules, que qui més qui menys se les imagina, sinó la impotència en la recerca de solucions. Aquest reportatge ens dibuixa una realitat on ni des de les institucions, ni des dels sindicats, ni les famílies ni els propis centres es poden donar solucions, i on cadascú, intenta salvar el que pot i com pot, o fins i tot, implementa estratègies globals que no serveixen de massa, com les escoles charter (una de les coses que més m’ha cridat l’atenció).

Salvant les distancies, i assumint que no sóc cap expert en el tema ni en USA, cal destacar que en la meva opinió el problema rau en la base de continuar interpretant i construint solucions des de plantejaments antics ja superats. Per exemple, es parla molt de que els drets dels professors limiten que se’ls pugui acomiadar, i que això genera professors dolents o que no tenen nivell. Llavors, enlloc d’intentar limitar els drets dels professors, fora millor opció construir un sistema de selecció de professors que permeti tenir als millors treballant a la base del sistema. Per exemple, com es fa en molts països escandinaus.

Tot plegat, es resumeix en que el sistema falla, està a punt del col·lapse, si no ho està ja, i que les solucions que s’aporten continuen sent amb dinàmiques i estratègies antigues, que van gravant acumulativament un sistema que sense masses variacions, va funcionar i molt bé en el passat. De fet, com pot ser que un sistema que va permetre l’alfabetització en massa de la població, avui, només tingui un 20-30% d’alumnes amb capacitats lectores acceptables pel seu nivell. Aquí potser vindria el camí per començar a treballar els canvis que són necessaris.

Algú ho havia de dir

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *