Us explicaria mil i una coses, però no crec que sigui el moment ni el lloc ideal per fer-ho, només dir que en aquest any 21 de la meva vida no he acomplert ni la meitat de coses que m’havia proposat, ni tampoc estic on volia estar: igual que als anteriors 20 anyets si fa no fa.
Aquests dies sempre em deixen trist, no m’agraden els aniversaris, suposo que perquè és la setmana de l’any en que faig recompte del que he fet, el que he perdut i el que he guanyat.
Tampoc estic massa bé aquests dies, darrerament no em trobo massa bé físicament, tampoc estic còmode que diríem, a part unit a que no hi ha forma que plogui, em tenen l’esperit pels terres.
He de confessar que els anys m’han tornat molt escèptic en tot plegat, així com un sentiment de que faci el que faci sempre sortirà tot malament, per tant poc a poc vaig gaudint de les petites coses que si que surten bé, i m’afecten menys aquelles grans coses que com sempre no surten.
El “que hi farem” sona molt, massa… però ei, que hi farem! Tampoc em puc queixar tant! Al cap i a la fi, sempre em quedarà la família, la xicota i els tres o quatre amics que s’ho curren amb alguna agradable sorpresa de tant en tant… així que no està del tot malament la meva vida!
Felicitats i per molts anys…
Després de llegir que no t’agraden els aniversaris, he pensat molt detenidament felicitar.te o no. Però què carai: FELICITATS! “Los dos patitos” és una edat que, internacionalment, ja ets un adult adult, ja no tens els 21 anys mínims exigits per llei, ja els has traspassat i has sobreviscut en la jungla de la societat.
A mi encara em queda una setmana justa per suportar els 21 i començar amb ganes, que falten em fan, els 22.