Primer dia de campanya i es comencen a multiplicar els actes i els discursos. Els candidats intenten demostrar el seu programa, les seves idees, i fer-se valedors dels nostres vots. Però he de reconèixer que m’ha cridat molt l’atenció el concepte que ha esgrimit Coscubiela, quan ha afirmat que:

“Els pensionistes no han estirat més el braç que la màniga”

Li dono tota la raó. Aquestes darreres setmanes cada vegada existeix una sensació més amplia de que en el sistema sanitari calien reformes i retallades ja que s’havia arribat a un nivell de despesa en coses no necessitaries considerables. Que fins i tot, totes les administracions posibles han fet una mala gestió dels ingressos i estalvis que tenien al seu càrrec. També es parla i reflexiona sobre com els ciutadans van veure’s empesos a viure per sobre de les seves possibilitats, a demanar préstecs (acceptats feliçment, tot s’ha de dir) a bancs per a segones residències, i així una llarga llista de errors i males gestions que entre tots han portat a que la crisis ara mateix sigui tna destructiva, però i els jubilats?

Realment em plantejo fins a quin punt, podem atacar a un grup de la nostra societat que en el fons si que no ha tingut cap mena de responsabilitat en la crisis, són amb tot, els que abans de la crisis ja tenien unes pensions lamentables que no els hi permetien arribar de forma digne a fi de mes, i ara, són també un dels grups més vulnerables. Curiosament, són ells els que durant dècades ens han portat a les etapes de més expansió de l’estat del benestar de la nostra història contemporània, i nosaltres els que no em entès quina era la nostra realitat i vam voler viure per sobre de les nostres circumstancies.

Per tant, podem retallar en educació (i carregar-nos el futur), podem retallar en infraestructures (i carregar-nos la recuperació econòmica), podem retallar en sanitat (i carregar-nos el present de la societat), però per sobre de tot, no deixem d’apujar, ni que sigui una mica, les pensions cada anys, ni tampoc retallem en prestacions per la gent gran, ni en casals, ni en excursions, perquè són ells els que han passat guerres, penúries i dictadures. Són ells els que ens han donat tot el que teniem partint de cero, i no seria digne ni just, que fossin ells els que paguessin per aquesta crisis.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Cansat de les retallades
• Els pobres ja us ho fotreu
• Sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional
• 10 mesures anti crisis de Zapatero

També fan por les retallades en sanitat i educació, on sembla que les famoses línies vermelles no existeixen, i on tot es pot fer sense problema. El Govern està aprenent una cosa, i és que hi ha sector i parcel·les amb les que no es pot entrar, ho hem vist amb les manifestacions i mobilitzacions del nostre sector sanitari en contra d’unes retallades que si afectaven als nostres sistema, i que anaven més enllà de l’acceptable. És la primera nota, suposo que després en vindran més si no hi ha un canvi de rumb del Govern.

Hem fa molta por el camí que està agafant Catalunya, on només es podrà viure de forma digna si tens els recursos suficients per pagar-ho, sense importar els impostos, ni la redistribucació de la riquesa. Mentre als pobres ens retallen la sanitat i l’educació (això és, limitar la nostra esperança de vida i tallar-nos la formació per assolir una vida millor), també hi ha altres retallades, com impostos als més rics, trams d’IRPF suprimits per als que guanyen més de 120.000 euros a l’any, per aquest si que cal millorar la seva vida, no sigui que marxin de Catalunya.

És un dels arguments més estúpids que he escoltat en molt de temps, per això hem cansen les retallades, hem cansen aquestes retallades sel·lectives del Govern que hauria de ser dels millors, però que de moment només és d’uns quants…

Esperem que en les eleccions municipals ens enrecordem d’aquestes retallades, però clar, l’alternativa tampoc és massa bona, un PSC-PSOE que no sap ni on va ni perquè, i on no aprenen dels errors: només ens quedaran els partits minoritaris, que espero que deixin de ser-ho

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Retalleu el que vulgueu, però no als jubilats
• Els pobres ja us ho fotreu
• A resultes del límit dels 80km/h
• El pitjor sistema educatiu del món

L’altre dia estava mirant el telenotícies, quan vaig veure unes declaracions del President Mas a l’entrega dels premis a la cultura catalana d’aquest any. Els guardonats van fer crítica de les retallades del Govern, però em va sobtar en especial una frase que va dir el President Mas:

“On no arribi la Generalitat, ha d’arribar el país”

Hem va sobtar molt, perquè realment, incrèdul de mi, pensava que la Generalitat era el meu Govern, i també el de tot el país, independentment si l’hagués votat o no, i a més, penso que la seva missió és justament garantir unes condicions socials optimes al conjunt de la població. És evident, que l’Artur Mas, volia dir una altra cosa, per això em va sobtar, ja que fins ara no ho havia dit tant clarament, volia dir que ara si no m’agrada esperar dos anys per una operació, que hem faci una mútua privada, i d’igual forma, si tampoc m’agrada que el meu fill vagi a un aula amb 40 alumnes més i on no tenen aigua ni calefacció, doncs que el porti a una concertada. En d’altres paraules:

“Els pobres ja us ho fotreu”

Sempre m’he queixat dels neoliberals, però ara m’adono que els tenim a casa nostra, amb l’excusa de la crisis, estem visquen un proces de retallades sel·lectives com a mínim dubtós, retallar en educació, sanitat i recerca és molt discutible, més quan veus que no passa el mateix quan es tracta de mantenir impostos als més rics (com l’impost de successions) o en d’altres àrees que també podrien retallar molt abans que en aquestes tres.

L’estat del benestar va costar més de dos segles de lluites, i els nostres pares i avis van haver de sacrificar moltes coses, fins i tot, alguns d’ells la vida, per defensar-ho i ampliar-ho. Ara, ens ho estem carregant tot en pocs anys, sense que ningú es molesti en plantar car:

Per una banda uns partits d’esquerra més preocupats en salvar els seus llocs i fer el tant conegut “que tot canvii per a que no canvii res” i la societat en general, més preocupada del llançament del nou iphone i del cd dels Manel, que canten molt bé, però ja sabeu el que vull dir.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional
• Cansat de les retallades
• Conversant sobre la crisis de Grècia
• Rodalias ya es Rodalies

No hi ha res com veure altres realitat i estratègies del món en el sentit educatiu per donar una visió més global i objectiva, justament, a la nostra realitat. Aquests dies ha tornat a sortir en els mitjans de comunicació notícies relacionades amb un documental-reportatge dels Estats Units que es deia “Esperant a Superman“. He estat veient alguns fragments, ja que no he trobat versió en castellà i en anglès no acabo d’agafar-ho tot, però simplement crida molt l’atenció fins a quin punt de degeneració ha arribat el seu propi sistema, i com aquest, s’ha tornat incapaç de donar solucions tant de baix com de dalt.

En aquest sentit, penso que és obligat una petita entrada de la web Periodismo Humano que explica i resumeix part del reportatge. Una vegada fas una lectura de tot plegat, te n’adones del punt de desesperació a la qual han arribat tots els agents socials implicats en el sistema educatiu. En un país la democràcia i la llibertat arriba fins al nivell del districte escolar, queda palès que la descentralització no és una solució. Curiosament, a Europa, aquesta descentralització si que ha aportat bon resultats en alguns Estats, són les diferències entre uns i altres suposo.

Però el que més em crida l’atenció no és la realitat a les aules, que qui més qui menys se les imagina, sinó la impotència en la recerca de solucions. Aquest reportatge ens dibuixa una realitat on ni des de les institucions, ni des dels sindicats, ni les famílies ni els propis centres es poden donar solucions, i on cadascú, intenta salvar el que pot i com pot, o fins i tot, implementa estratègies globals que no serveixen de massa, com les escoles charter (una de les coses que més m’ha cridat l’atenció).

Salvant les distancies, i assumint que no sóc cap expert en el tema ni en USA, cal destacar que en la meva opinió el problema rau en la base de continuar interpretant i construint solucions des de plantejaments antics ja superats. Per exemple, es parla molt de que els drets dels professors limiten que se’ls pugui acomiadar, i que això genera professors dolents o que no tenen nivell. Llavors, enlloc d’intentar limitar els drets dels professors, fora millor opció construir un sistema de selecció de professors que permeti tenir als millors treballant a la base del sistema. Per exemple, com es fa en molts països escandinaus.

Tot plegat, es resumeix en que el sistema falla, està a punt del col·lapse, si no ho està ja, i que les solucions que s’aporten continuen sent amb dinàmiques i estratègies antigues, que van gravant acumulativament un sistema que sense masses variacions, va funcionar i molt bé en el passat. De fet, com pot ser que un sistema que va permetre l’alfabetització en massa de la població, avui, només tingui un 20-30% d’alumnes amb capacitats lectores acceptables pel seu nivell. Aquí potser vindria el camí per començar a treballar els canvis que són necessaris.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Cansat de les retallades
• La sentència del Tribunal Internacional de Justícia obre les portes a la independència de Catalunya
• Documental Adéu Espanya?
• Presidente Obama

Són moltes les persones que aquests dies m’estan parlant de progrés i futur. En efecte la majoria són part de la meva família, és un tema controvertit. Per més que analitzo el panorama, cada vegada que ho faig de forma seriosa se’m ve el món a sobre. Potser és que sóc molt negatiu i hauria de ser més positiu, però els motius no porten enlloc.

Veig les estadístiques d’atur juvenil, el de la meva edat, i simplement em quedo perplex de com de profunda és la paràlisi social que estem tenint en l’actualitat, i de com els temps que venen poden ser encara més inhòspits. Amb un 40% d’atur juvenil registrat, que vol dir que encara pot ser més alt, si comptabilitzem als ninis, estem davant d’una de les èpoques històriques del nostre Estat on més futura pobresa es pot generar.

Si el màxim al que podem aspirar els joves sense un pare o una mare ben posiciona és a feines malament retribuïdes i molt per sota del nostre nivell de preparació, fins a quin punt això representa progrés social per nosaltres mateixos.

Quan encara aquestes dinàmiques tendencioses es veuen més fortes és quan parles amb avis, són ells els que amb la calma que dóna la seva perspectiva històrica, et plantegen directament solucions i hàbits que tenien els seus propis pares, ja que la realitat els hi és semblant a la que els seus pares i fins i tot ells van viure. És cert que no estem patint els envits d’una guerra civil i una postguerra, però si una dictadura de la telebrutícia i venda de fum. Joves, i ja no tant joves, que encara vivim a casa dels pares perquè no hi ha forma de poder obtenir els recursos necessaris per poder independitzar-nos, feines on directament t’exploten i on estàs infrautilitzat.

Quan has de donar les gràcies per que encara tens feina, tot i que et paguin una misèria i t’explotin, és que quelcom no funciona bé.

Progrés? Almenys menjo tres cops cada dia. Ja puc equiparar-me a un jove de l’imperi romà. Hem evolucionat molt.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• La dificultat de governar i de ser un jove emprenedor
• El pitjor de nosaltres
• Alguna cosa està passant a Catalunya
• Estan jugant amb nosaltres

Estem de reformes a casa, bàsicament hem decidit que donat que la Gemma es queda a dormir quasi tots els caps de setmana. Llençar l’antic matalàs (i també el meu llit) i comprar-ne un de matrimoni. Això està molt bé, o no tant, ja que l’espai és el que és. Però bueno, toca reformar les dues habitacions, o més ben dit, reorganitzar, per a que càpiga el llit de matrimoni i l’exercit de llibres que abarroten les dues habitacions.

Però no és d’això del que vull parlar, és de quelcom diferent. Fent neteja, vaig decidir que moltes coses s’haurien de llençar i d’altres guardar. Per exemple, he emmagatzemat els apunts de la universitat en capses. No tenia sentit continuar amb tots els papers a les prestatgeries com si demà anés a revisar els apunts d’Economia d’Espanya. Però en el moment en que he començat a reformular les enciclopèdies m’he topat amb una emocional negativa de mons pares. Per molt que els hi he intentat explicat, i en el fons ho entenen, que les enciclopèdies en paper actualment tenen poc sentit a no ser que siguin  anuaris o temàtiques, ells es neguen en rotund a llençar-les. És un símbol dels seus temps.

De petit, una de les coses que feia que la teva família tingués estatus, era justament tenir en propietat una mega enciclopèdia, de fet, si era Salvat o Larousse, ja era el súmmum de la classe. Era, en el fons per ells, una demostració de progrés i d’ascens social. En el fons era molt semblant als temps de la revolució francesa. Aquella idea de tenir tot el saber a casa, i per tant, l’accés a la cultura que els seus pares no havien tingut, ni ells mateixos quan eren petits, amb aquells llibres bestials que ocupaven una posició ben vistosa en el menjador, demostraven que els seus fills si tindrien accés a la cultura, i per tant progrés i encara més ascens social.

És curiós doncs, que en el 2011, ara no tinguin cap sentit. L’accés a la cultura sembla que ha perdut tota la seva importància. “en internet encuentras todo”, i és cert, però no sé a quin preu social i personal. He decidit quedar-me amb les enciclopèdies, tot i que no serveix per res a nivell pràctic, penso que són el símbol d’una altra època, una època en que una generació, van creure que havien aconseguit ser classes mitges, i que els seus fills i filles serien persones importants.

Havien lluitat durant generacions (fins i tot amb una guerra per mig) per assolir aquest estatus, penso que la meva actitud és de respecte cap aquells somnis que avui dia veuen completament trencats, al comprovar que, amb tot, el màxim que aspirem és a comprar un llit de matrimoni perquè el seu fill ara per ara, ni pot pensar en marxar de casa i construir el seu propi futur. No t’ho diuen, però els temps actuals, les situacions, els hi recorden a les històries dels seus pares, quan els fills vivien també a casa, perquè no podien marxar a fer la seva per si mateixos.

Ara tenim internet i l’accés global a la cultura, però socialment estem tornant als temps dels nostres avis.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Cadascú a la seva bola
• Progrés
• La participació electoral
• La dificultat de governar i de ser un jove emprenedor

Portem uns dies en que sembla que el problema més gran que tenim a Catalunya sigui justament el límit dels 80 km/h a les entrades de Barcelona. Iniciativa de l’antic Govern publicitada a bombo i platillo com l’arma definitiva front la contaminació i les cues. També va ser un cavall de batalla en les eleccions, quan CIU va prometre eliminar el límit.

Però han arribat al Govern i de cop i volta es troben amb que realment el límit havia aconseguir reduir, si més no, la sinistralitat a les carreteres, i que de fet, tampoc es pot treure i tornar a posar a 120 la majoria de les carreteres, ja que els propis estàndards de la via no ho permeten.

Curiós el sí ho treure’m tot i que encara no, o el no ho treure’m però sí que ho farem. Molt divertit tot plegat. La reflexió global és que tothom està d’acord en la velocitat variable, tant d’uns partits com dels altres, ja que realment és un bon sistema, però la velocitat variable no és limitar a 80 i prou, sinó que a partir del volum de cotxes i de l’hora és pugui córrer més o menys.

La pregunta llavors és perquè els hi costa tant admetre que en això estan d’acord, i que és molt fàcil construir quelcom entre tots els partits que pugui perdurar en el temps, i no això de a rei puesto rei depuesto. Al cap i a la fi, ja hi ha desenes de temes en els que realment no es poden posar mai d’acord, perquè en un en que ciutadans, partits i en general tothom està d’acord, costa tant admetre-ho i realitzar quelcom en conjunt.

Sembla que els polítics, continuen sense entendre la nova realitat catalana.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Cansat de les retallades
• El pitjor de nosaltres
• Conversant sobre la crisis de Grècia
• Els pobres ja us ho fotreu

Una de les coses que més em sorprenen és la complicada situació moral en que et trobes quan gestiones. És curiós, però estem en una societat on no es premia per res a tots aquells i aquelles que agafen una responsabilitat i la treballen al màxim. Em crida l’atenció perquè es valora molt més al nini de torn per aconseguir sobreviure sense fotre ni brot que al jove emprenedor que lluita diàriament per continuar endavant.

En etapes fosques com en la que estem, es fa difícil entendre perquè no s’aposta per aquesta part del jovent que si vol continuar endavant i construir quelcom col·lectiu. Sembla que ara només val la pena allò instantània.

El més paradoxal, o més aviat hipòcrita, és que aquells que tenen en les seves mans el poder aconseguir que podem fer coses, són els que més pals a les rodes fiquen. Abans, una carrera era el resultat d’una bona tasca i tenies opcions laborals. Quan un nucli cada vegada més gran va arribar a l’educació superior, llavors es feia necessari un màster, quan les universitats han posat a disposició dels joves màsters a preus públics, llavors cal fer-ho a l’estranger.

Tot per continuar perpetuant una serie de coses. Mentre, els governs, especialment l’espanyol, s’apresura a premiar als bans i les constructores, aquelles que ens han portat a aquesta crisi, però la innovació, les noves tecnologies i la producció amb valor afegit queden sotmeses a l’eterna soledat, perquè no són importants.

Anem bé

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Progrés
• El pitjor de nosaltres
• I ara que polítics?
• Cadascú a la seva bola

La diversitat cultural és potser un dels fenòmens més comentats i sobre els més escrits en els darrers anys. De fet, la diversitat cultural entesa com el conjunt de persones diferents que formen una comunitat o societat, de fet, com a ciutadania.

La diversitat cultural l’entenc com quelcom positiu. En un temps en que els ordinadors, internet i la tecnologia ens uneixen a tots cada vegada a més velocitat és complicat aconseguir una societat cohesionada culturalment, que sigui única, que comparteixin completament les seves creences i que aquestes siguin úniques i estàtiques.

No vull dir que la ciutadania no hagi de compartir tot un seguit de creences culturals homeneges, ja que dir això significaria que cadascú campa per la seva banda, però si és cert, que cert nivell de diversitat és justament la que provoca que un conjunt de ciutadans puguin enriquir-se amb valors i creences diferents, a fi de poder conviure junts.

Per exemple, està demostrar que els nens i nenes a l’escola que tenen contacte amb altres nens i nenes forasteres, després entenen millor el propi valor de la seva cultura, però sense la necessitat d’anteposar-la ni imposar-la a ningú. Es tracta de demostrar que cadascú té la seva identitat, però que aquesta no és millor ni pitjor que la dels altres, sinó simplement diferent, i per tant, el conjunt de les diferencies ens comporta una riquesa.

D’igual forma, aquests nenes i nenes, de cop i volta, al no sentir-se agredits per d’altres cultures, no tenen una necessitat d’exercir una violència per afiançar-se i demostrar la seva pròpia identitat, així, les relacions es tornen més amables, i menys violentes, ningú intenta imposar, sinó més aviat entendre, comprendre i sobretot demostrar de forma sana que la cuina de cada casa és la millor del món. En el fons, els drets humans o els drets dels nens no deixen de ser uns mínims als que mundialment, més o menys, hem pogut posar-nos d’acord.

No és això en definitiva el que volem a les aules? De totes formes, tampoc estic parlant d’un xec en blanc a tota meva de cultura, és cert que els forasters han d’integrar-se, i que per molt que quelcom sigui respectable culturalment en una zona de la terra, no ha de perquè ser-ho també a l’altre punta. Cal acceptar que si vas a un altre país, aquests tindrà una serie de lleis, normes i tradicions que cal respectar, ja que en el fons, es tracta d’un convidat.

El que realment pot ser beneficiós, és veure com aquestes persones s’integren en aquesta ciutadania, impregnen el millor de la seva, i de tot plegat surt una evolució de la societat encara millor.

Foto: Gettyimages

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Aguirre y mi indignación ciudanana
• Cadascú a la seva bola
• Progrés
• L’enciclopèdia Larousse i els meus pares

Amb la que estava caient era normal que acabes passant abans o després, i ha estat aquesta vaga la que ha aconseguit treure el pitjor de nosaltres mateixos.

Aquesta vaga ens ha demostrat que aquesta societat s’ha convertit poc a poc en una simple individualització. És cert que en etapes de crisis cadascú va per la seva banda, ja que intentem sobreviure com podem, i la manca fa que ens tornem mes supervivents en els aspectes quotidians, malgrat això, no cal oblidar que poc a poc, la desafecció amb la política i els polítics ens ha portat de forma general a una mena de manca de creença en un futur millor.

Tots aquells que som joves llicenciats, veiem com la nostra taxa d’atur puja i a no tenim ni una sola oportunitat per desenvolupar-nos, que ens tracten com a merdetes en les feines mal pagades i per sota del nostre nivell o ens menyspreen aquells que sense estudis tenen el mateix que nosaltres.

Veient els comentaris d’aquesta vaga es denota el cansament general amb tot, la manca d’engrescament social i sobretot la distancia increïble entre els polítics i la ciutadania. Uns (els polítics) que han estat més preocupats del seu hortet que de l’interes general, i altres (els ciutadans) que per primera vegada estan pitjor que la generació anterior, i que no han aturat, o no saben com fer-ho, aquesta davallada de futur i drets socials.

Si els canals tradicionals de lluita per millorar la nostra realitat i futur a no funcionen i tampoc engresquen a la majoria de la població, potser ha arribat l’hora de plantejar altres mecanismes per donar resposta i cohesionar la societat, sinó, acabarem en la famosa societat liquida on cadascú té la seva opinió particular tant peculiar que ja no hi ha veritats comunes ni sacrifici comú, nomes cadascú de forma aïllada lluitant en solitari per no res, en una jungla anàrquica.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Progrés
• A resultes del límit dels 80km/h
• La dificultat de governar i de ser un jove emprenedor
• Castells quiere replantear las relaciones con España sea cual sea la sentencia del Constitucional