Primer dia de campanya i es comencen a multiplicar els actes i els discursos. Els candidats intenten demostrar el seu programa, les seves idees, i fer-se valedors dels nostres vots. Però he de reconèixer que m’ha cridat molt l’atenció el concepte que ha esgrimit Coscubiela, quan ha afirmat que:

“Els pensionistes no han estirat més el braç que la màniga”

Li dono tota la raó. Aquestes darreres setmanes cada vegada existeix una sensació més amplia de que en el sistema sanitari calien reformes i retallades ja que s’havia arribat a un nivell de despesa en coses no necessitaries considerables. Que fins i tot, totes les administracions posibles han fet una mala gestió dels ingressos i estalvis que tenien al seu càrrec. També es parla i reflexiona sobre com els ciutadans van veure’s empesos a viure per sobre de les seves possibilitats, a demanar préstecs (acceptats feliçment, tot s’ha de dir) a bancs per a segones residències, i així una llarga llista de errors i males gestions que entre tots han portat a que la crisis ara mateix sigui tna destructiva, però i els jubilats?

Realment em plantejo fins a quin punt, podem atacar a un grup de la nostra societat que en el fons si que no ha tingut cap mena de responsabilitat en la crisis, són amb tot, els que abans de la crisis ja tenien unes pensions lamentables que no els hi permetien arribar de forma digne a fi de mes, i ara, són també un dels grups més vulnerables. Curiosament, són ells els que durant dècades ens han portat a les etapes de més expansió de l’estat del benestar de la nostra història contemporània, i nosaltres els que no em entès quina era la nostra realitat i vam voler viure per sobre de les nostres circumstancies.

Per tant, podem retallar en educació (i carregar-nos el futur), podem retallar en infraestructures (i carregar-nos la recuperació econòmica), podem retallar en sanitat (i carregar-nos el present de la societat), però per sobre de tot, no deixem d’apujar, ni que sigui una mica, les pensions cada anys, ni tampoc retallem en prestacions per la gent gran, ni en casals, ni en excursions, perquè són ells els que han passat guerres, penúries i dictadures. Són ells els que ens han donat tot el que teniem partint de cero, i no seria digne ni just, que fossin ells els que paguessin per aquesta crisis.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Cansat de les retallades
• Els pobres ja us ho fotreu
• Sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional
• 10 mesures anti crisis de Zapatero

També fan por les retallades en sanitat i educació, on sembla que les famoses línies vermelles no existeixen, i on tot es pot fer sense problema. El Govern està aprenent una cosa, i és que hi ha sector i parcel·les amb les que no es pot entrar, ho hem vist amb les manifestacions i mobilitzacions del nostre sector sanitari en contra d’unes retallades que si afectaven als nostres sistema, i que anaven més enllà de l’acceptable. És la primera nota, suposo que després en vindran més si no hi ha un canvi de rumb del Govern.

Hem fa molta por el camí que està agafant Catalunya, on només es podrà viure de forma digna si tens els recursos suficients per pagar-ho, sense importar els impostos, ni la redistribucació de la riquesa. Mentre als pobres ens retallen la sanitat i l’educació (això és, limitar la nostra esperança de vida i tallar-nos la formació per assolir una vida millor), també hi ha altres retallades, com impostos als més rics, trams d’IRPF suprimits per als que guanyen més de 120.000 euros a l’any, per aquest si que cal millorar la seva vida, no sigui que marxin de Catalunya.

És un dels arguments més estúpids que he escoltat en molt de temps, per això hem cansen les retallades, hem cansen aquestes retallades sel·lectives del Govern que hauria de ser dels millors, però que de moment només és d’uns quants…

Esperem que en les eleccions municipals ens enrecordem d’aquestes retallades, però clar, l’alternativa tampoc és massa bona, un PSC-PSOE que no sap ni on va ni perquè, i on no aprenen dels errors: només ens quedaran els partits minoritaris, que espero que deixin de ser-ho

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Retalleu el que vulgueu, però no als jubilats
• Els pobres ja us ho fotreu
• A resultes del límit dels 80km/h
• El pitjor sistema educatiu del món

Ho de d’admetre, quan el tripartit va instaurar el límit de velocitat a les entrades de Barcelona de 80km em vaig indignar una micona, és cert que després quan vaig fer càlculs tot va anar canviant, però la realitat és que anar a 80 en algunes entrades de la ciutat era un complert engorru, i no li acabava de veure el sentit a tot plegat. Jo era més aviat defensor d’un sistema variable, en que a les nits es pogué córrer més i durant el dia menys.

Llavors va arribar el govern dels millors, i d’una plomada va treure el límit a 80 d’alguns kilòmetres, però com era lògic, no de tots, ja que per exemple a les rondes és inviable anar a 120 amb les entrades i sortides que hi ha, a més de les baixades i pujades.

Tan se val, la qüestió és que arriba el govern Zapatero i ens limita la velocitat a les autopistes a 110 km, només són 10km menys, però realment, jo fins aquell moment era dels típics conductors que sense passar del límit dels 120, sempre anava a aquella velocitat. El meu cotxe, consumia entre 6-7  litres de benzina per cada 100 km. Llavors, al tastar que anar a 110 tampoc passava res, vaig començar a notar un cert estalvi, era molt poquet, però és notava, i així, remenant per la xarxa, a una web llegia que la millor velocitat per la relació consum/velocitat/temps era anar a 90km.

Des d’aquell dia sempre vaig entre 90-100 km, i la veritat, he notat molt el consum, que ha baixat a 5.4-6.1 litres per 100 km. A més, he notat moltes més millores, per exemple nervis, que ara en tinc menys conduint, també noto molta més tranquil·litat, no he d’anar tant pendent de qui m’ha de superar o no, i així, condueixo molt més pacíficament i redueixo i molt, els perills de possibles accidents. Fins i tot, gaudeixo més dels paisatges i em fixo en detalls que abans no.

Des d’aleshores, gràcies a Zapatero, he detectat que anant a 90-100 km de velocitat em sento molt còmode amb mi mateix, més tranquil, i redueixo el consum i les emissions de contaminació, tot plegat, una molt bona pensada per tornar-me més cívic, consumir d’una forma més responsable i limitar els accidents.

Gràcies ZP

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• 10 mesures anti crisis de Zapatero
• Zapatero y la cumbre del G-20
• Agressions als FGC
• L’enterrament de la Constitució Europea

L’altre dia estava mirant el telenotícies, quan vaig veure unes declaracions del President Mas a l’entrega dels premis a la cultura catalana d’aquest any. Els guardonats van fer crítica de les retallades del Govern, però em va sobtar en especial una frase que va dir el President Mas:

“On no arribi la Generalitat, ha d’arribar el país”

Hem va sobtar molt, perquè realment, incrèdul de mi, pensava que la Generalitat era el meu Govern, i també el de tot el país, independentment si l’hagués votat o no, i a més, penso que la seva missió és justament garantir unes condicions socials optimes al conjunt de la població. És evident, que l’Artur Mas, volia dir una altra cosa, per això em va sobtar, ja que fins ara no ho havia dit tant clarament, volia dir que ara si no m’agrada esperar dos anys per una operació, que hem faci una mútua privada, i d’igual forma, si tampoc m’agrada que el meu fill vagi a un aula amb 40 alumnes més i on no tenen aigua ni calefacció, doncs que el porti a una concertada. En d’altres paraules:

“Els pobres ja us ho fotreu”

Sempre m’he queixat dels neoliberals, però ara m’adono que els tenim a casa nostra, amb l’excusa de la crisis, estem visquen un proces de retallades sel·lectives com a mínim dubtós, retallar en educació, sanitat i recerca és molt discutible, més quan veus que no passa el mateix quan es tracta de mantenir impostos als més rics (com l’impost de successions) o en d’altres àrees que també podrien retallar molt abans que en aquestes tres.

L’estat del benestar va costar més de dos segles de lluites, i els nostres pares i avis van haver de sacrificar moltes coses, fins i tot, alguns d’ells la vida, per defensar-ho i ampliar-ho. Ara, ens ho estem carregant tot en pocs anys, sense que ningú es molesti en plantar car:

Per una banda uns partits d’esquerra més preocupats en salvar els seus llocs i fer el tant conegut “que tot canvii per a que no canvii res” i la societat en general, més preocupada del llançament del nou iphone i del cd dels Manel, que canten molt bé, però ja sabeu el que vull dir.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional
• Cansat de les retallades
• Conversant sobre la crisis de Grècia
• Rodalias ya es Rodalies

10/03/2011 El Gobierno [español] exige 1.718 millones adicionales a CatalunyaCaixa y 568 a Unnim

11/03/2011 El Govern [català] tanca un crèdit de 500 milions amb CatalunyaCaixa

Es pensen que som tontos o que? A més, he escoltat a Mas-Colell, el Conseller d’Economia de la Generalitat, i diu que això és una operació rutinària sense importància. Doncs res, dilluns aniré a demanar 500 milions d’eurus a un banc al qual han de rescatar.

Com diu en Mohamed-Jordi… “se’ns pixen a la boca”

Notícia 1, aquí i Notícia 2 aquí

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Conversant sobre la crisis de Grècia
• El cuento de la vieja
• La crisis grega explicada de forma simple
• Els pobres ja us ho fotreu

Portem uns dies en que sembla que el problema més gran que tenim a Catalunya sigui justament el límit dels 80 km/h a les entrades de Barcelona. Iniciativa de l’antic Govern publicitada a bombo i platillo com l’arma definitiva front la contaminació i les cues. També va ser un cavall de batalla en les eleccions, quan CIU va prometre eliminar el límit.

Però han arribat al Govern i de cop i volta es troben amb que realment el límit havia aconseguir reduir, si més no, la sinistralitat a les carreteres, i que de fet, tampoc es pot treure i tornar a posar a 120 la majoria de les carreteres, ja que els propis estàndards de la via no ho permeten.

Curiós el sí ho treure’m tot i que encara no, o el no ho treure’m però sí que ho farem. Molt divertit tot plegat. La reflexió global és que tothom està d’acord en la velocitat variable, tant d’uns partits com dels altres, ja que realment és un bon sistema, però la velocitat variable no és limitar a 80 i prou, sinó que a partir del volum de cotxes i de l’hora és pugui córrer més o menys.

La pregunta llavors és perquè els hi costa tant admetre que en això estan d’acord, i que és molt fàcil construir quelcom entre tots els partits que pugui perdurar en el temps, i no això de a rei puesto rei depuesto. Al cap i a la fi, ja hi ha desenes de temes en els que realment no es poden posar mai d’acord, perquè en un en que ciutadans, partits i en general tothom està d’acord, costa tant admetre-ho i realitzar quelcom en conjunt.

Sembla que els polítics, continuen sense entendre la nova realitat catalana.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Cansat de les retallades
• El pitjor de nosaltres
• Conversant sobre la crisis de Grècia
• Els pobres ja us ho fotreu

Una de les coses que més em sorprenen és la complicada situació moral en que et trobes quan gestiones. És curiós, però estem en una societat on no es premia per res a tots aquells i aquelles que agafen una responsabilitat i la treballen al màxim. Em crida l’atenció perquè es valora molt més al nini de torn per aconseguir sobreviure sense fotre ni brot que al jove emprenedor que lluita diàriament per continuar endavant.

En etapes fosques com en la que estem, es fa difícil entendre perquè no s’aposta per aquesta part del jovent que si vol continuar endavant i construir quelcom col·lectiu. Sembla que ara només val la pena allò instantània.

El més paradoxal, o més aviat hipòcrita, és que aquells que tenen en les seves mans el poder aconseguir que podem fer coses, són els que més pals a les rodes fiquen. Abans, una carrera era el resultat d’una bona tasca i tenies opcions laborals. Quan un nucli cada vegada més gran va arribar a l’educació superior, llavors es feia necessari un màster, quan les universitats han posat a disposició dels joves màsters a preus públics, llavors cal fer-ho a l’estranger.

Tot per continuar perpetuant una serie de coses. Mentre, els governs, especialment l’espanyol, s’apresura a premiar als bans i les constructores, aquelles que ens han portat a aquesta crisi, però la innovació, les noves tecnologies i la producció amb valor afegit queden sotmeses a l’eterna soledat, perquè no són importants.

Anem bé

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Progrés
• El pitjor de nosaltres
• I ara que polítics?
• Cadascú a la seva bola

Amb la que estava caient era normal que acabes passant abans o després, i ha estat aquesta vaga la que ha aconseguit treure el pitjor de nosaltres mateixos.

Aquesta vaga ens ha demostrat que aquesta societat s’ha convertit poc a poc en una simple individualització. És cert que en etapes de crisis cadascú va per la seva banda, ja que intentem sobreviure com podem, i la manca fa que ens tornem mes supervivents en els aspectes quotidians, malgrat això, no cal oblidar que poc a poc, la desafecció amb la política i els polítics ens ha portat de forma general a una mena de manca de creença en un futur millor.

Tots aquells que som joves llicenciats, veiem com la nostra taxa d’atur puja i a no tenim ni una sola oportunitat per desenvolupar-nos, que ens tracten com a merdetes en les feines mal pagades i per sota del nostre nivell o ens menyspreen aquells que sense estudis tenen el mateix que nosaltres.

Veient els comentaris d’aquesta vaga es denota el cansament general amb tot, la manca d’engrescament social i sobretot la distancia increïble entre els polítics i la ciutadania. Uns (els polítics) que han estat més preocupats del seu hortet que de l’interes general, i altres (els ciutadans) que per primera vegada estan pitjor que la generació anterior, i que no han aturat, o no saben com fer-ho, aquesta davallada de futur i drets socials.

Si els canals tradicionals de lluita per millorar la nostra realitat i futur a no funcionen i tampoc engresquen a la majoria de la població, potser ha arribat l’hora de plantejar altres mecanismes per donar resposta i cohesionar la societat, sinó, acabarem en la famosa societat liquida on cadascú té la seva opinió particular tant peculiar que ja no hi ha veritats comunes ni sacrifici comú, nomes cadascú de forma aïllada lluitant en solitari per no res, en una jungla anàrquica.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Progrés
• A resultes del límit dels 80km/h
• La dificultat de governar i de ser un jove emprenedor
• Castells quiere replantear las relaciones con España sea cual sea la sentencia del Constitucional

Que la TV3 té coses molt bones no és cap novetat, però en aquesta Diada del 2010 ens ha tornat a sorprendre amb un seguit de molt bons documentals. Però la sorpresa és que dos d’ells han estat presentats pels dos Presidents de la Generalitat Jordi Pujol i Pasqual Maragall.

És simplement un goig veure com hem tingut uns governants d’aquesta talla. Podríem estar d’acord o no en les seves idees i polítiques, però el nivell cultural i històric que els dos tenen és innegable, i de fet, és simplement un privilegi veure com analitzen i opinen.

En una època en que sembla que la “classe” política lluita per no aconseguir un 0 en nivell cultural i política, és un sospir trobar-nos amb aquests dirigents,

El documental, que us enganxo de la TV3, està molt bé, ja que utilitza la interpretació com també fonts primaries de l’època, que donen una visió interessants de la guerra.

Vull destacar un moment del documental, en que els francesos fan un informe a Napoleó, sobre quin és el parer dels catalans sobre la seva pròpia voluntat nacional. En ell, els francesos admeten que ni els propis catalans saben que volen, ja que odien tant a espanyols com francesos, però no tenen la valentia ni tam,poc es veuen capaços per iniciar un camí independent. Hi ha coses doncs, que no canvien.

Gaudim del documental:

http://www.tv3.cat/videos/3082131

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Les 10 causes últimes i definitives de la intervenció a Líbia
• I si fóssim una nació?
• Documental Adéu Espanya?
• Porqué nos odia todo el mundo?

Molt estem parlant de convocar eleccions aquests dies, i de com Montilla sembla que vol allunyar el proces el màxim temps possible. Les seves raons no li falten, a més d’allunyar l’efecte 10j, que és sense dubtes radioactiu ara mateix per qualsevol polític, també tindrà més temps per mostrar la seva tasca de Govern.

De fet, tot plegat respon simplement a l’estratègia d’intentar centrar el debat en l’esquerra-dreta, enlloc del factor nacional, on tothom al PSC sap que perdrien estrepitosament. Tot plegat, en el fons, no deixa de ser una mena de dir que els ciutadans som estúpids i no recordem res més enllà dels darrers dos mesos, i que si ens bombardegen amb “el canvi real” anirem en legions a votar al PSC.

Però avui, recordem la convocatòria d’eleccions del 99, en que Jordi Pujol, acompanyat dels seus fills, les va convocar dalt de l’Aneto. Pujar l’Aneto no és gens fàcil, i no tothom pot dir que ho ha fet, per això, sorprèn que als seus 69 anys (aleshores) pogués fer-ho.

De fet, el missatge que va enviar va ser simple: tinc energies suficients per continuar endavant. Estic segur, que aquell dia, amb aquella gran fita, va aconseguit molta confiança d’un poble, el català, que de tant en tant necessita fer fatxoca i treure l’esperit de grandiositat a relluir.

Potser, aquest serà el problema de Montilla, que justament no pot oferir cap gran símbol ni demostració pàtria, com si podia fer Jordi Pujol.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• El PSC votarà en contra de la seva pròpia moció
• Canvi de panorama a Sant Adrià de Besòs
• El canvi i el canvi real
• Ja tenim aquí les eleccions al Parlament de Catalunya