Primer dia de campanya i es comencen a multiplicar els actes i els discursos. Els candidats intenten demostrar el seu programa, les seves idees, i fer-se valedors dels nostres vots. Però he de reconèixer que m’ha cridat molt l’atenció el concepte que ha esgrimit Coscubiela, quan ha afirmat que:

“Els pensionistes no han estirat més el braç que la màniga”

Li dono tota la raó. Aquestes darreres setmanes cada vegada existeix una sensació més amplia de que en el sistema sanitari calien reformes i retallades ja que s’havia arribat a un nivell de despesa en coses no necessitaries considerables. Que fins i tot, totes les administracions posibles han fet una mala gestió dels ingressos i estalvis que tenien al seu càrrec. També es parla i reflexiona sobre com els ciutadans van veure’s empesos a viure per sobre de les seves possibilitats, a demanar préstecs (acceptats feliçment, tot s’ha de dir) a bancs per a segones residències, i així una llarga llista de errors i males gestions que entre tots han portat a que la crisis ara mateix sigui tna destructiva, però i els jubilats?

Realment em plantejo fins a quin punt, podem atacar a un grup de la nostra societat que en el fons si que no ha tingut cap mena de responsabilitat en la crisis, són amb tot, els que abans de la crisis ja tenien unes pensions lamentables que no els hi permetien arribar de forma digne a fi de mes, i ara, són també un dels grups més vulnerables. Curiosament, són ells els que durant dècades ens han portat a les etapes de més expansió de l’estat del benestar de la nostra història contemporània, i nosaltres els que no em entès quina era la nostra realitat i vam voler viure per sobre de les nostres circumstancies.

Per tant, podem retallar en educació (i carregar-nos el futur), podem retallar en infraestructures (i carregar-nos la recuperació econòmica), podem retallar en sanitat (i carregar-nos el present de la societat), però per sobre de tot, no deixem d’apujar, ni que sigui una mica, les pensions cada anys, ni tampoc retallem en prestacions per la gent gran, ni en casals, ni en excursions, perquè són ells els que han passat guerres, penúries i dictadures. Són ells els que ens han donat tot el que teniem partint de cero, i no seria digne ni just, que fossin ells els que paguessin per aquesta crisis.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Cansat de les retallades
• Els pobres ja us ho fotreu
• Sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional
• 10 mesures anti crisis de Zapatero

També fan por les retallades en sanitat i educació, on sembla que les famoses línies vermelles no existeixen, i on tot es pot fer sense problema. El Govern està aprenent una cosa, i és que hi ha sector i parcel·les amb les que no es pot entrar, ho hem vist amb les manifestacions i mobilitzacions del nostre sector sanitari en contra d’unes retallades que si afectaven als nostres sistema, i que anaven més enllà de l’acceptable. És la primera nota, suposo que després en vindran més si no hi ha un canvi de rumb del Govern.

Hem fa molta por el camí que està agafant Catalunya, on només es podrà viure de forma digna si tens els recursos suficients per pagar-ho, sense importar els impostos, ni la redistribucació de la riquesa. Mentre als pobres ens retallen la sanitat i l’educació (això és, limitar la nostra esperança de vida i tallar-nos la formació per assolir una vida millor), també hi ha altres retallades, com impostos als més rics, trams d’IRPF suprimits per als que guanyen més de 120.000 euros a l’any, per aquest si que cal millorar la seva vida, no sigui que marxin de Catalunya.

És un dels arguments més estúpids que he escoltat en molt de temps, per això hem cansen les retallades, hem cansen aquestes retallades sel·lectives del Govern que hauria de ser dels millors, però que de moment només és d’uns quants…

Esperem que en les eleccions municipals ens enrecordem d’aquestes retallades, però clar, l’alternativa tampoc és massa bona, un PSC-PSOE que no sap ni on va ni perquè, i on no aprenen dels errors: només ens quedaran els partits minoritaris, que espero que deixin de ser-ho

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Retalleu el que vulgueu, però no als jubilats
• Els pobres ja us ho fotreu
• A resultes del límit dels 80km/h
• El pitjor sistema educatiu del món

L’altre dia estava mirant el telenotícies, quan vaig veure unes declaracions del President Mas a l’entrega dels premis a la cultura catalana d’aquest any. Els guardonats van fer crítica de les retallades del Govern, però em va sobtar en especial una frase que va dir el President Mas:

“On no arribi la Generalitat, ha d’arribar el país”

Hem va sobtar molt, perquè realment, incrèdul de mi, pensava que la Generalitat era el meu Govern, i també el de tot el país, independentment si l’hagués votat o no, i a més, penso que la seva missió és justament garantir unes condicions socials optimes al conjunt de la població. És evident, que l’Artur Mas, volia dir una altra cosa, per això em va sobtar, ja que fins ara no ho havia dit tant clarament, volia dir que ara si no m’agrada esperar dos anys per una operació, que hem faci una mútua privada, i d’igual forma, si tampoc m’agrada que el meu fill vagi a un aula amb 40 alumnes més i on no tenen aigua ni calefacció, doncs que el porti a una concertada. En d’altres paraules:

“Els pobres ja us ho fotreu”

Sempre m’he queixat dels neoliberals, però ara m’adono que els tenim a casa nostra, amb l’excusa de la crisis, estem visquen un proces de retallades sel·lectives com a mínim dubtós, retallar en educació, sanitat i recerca és molt discutible, més quan veus que no passa el mateix quan es tracta de mantenir impostos als més rics (com l’impost de successions) o en d’altres àrees que també podrien retallar molt abans que en aquestes tres.

L’estat del benestar va costar més de dos segles de lluites, i els nostres pares i avis van haver de sacrificar moltes coses, fins i tot, alguns d’ells la vida, per defensar-ho i ampliar-ho. Ara, ens ho estem carregant tot en pocs anys, sense que ningú es molesti en plantar car:

Per una banda uns partits d’esquerra més preocupats en salvar els seus llocs i fer el tant conegut “que tot canvii per a que no canvii res” i la societat en general, més preocupada del llançament del nou iphone i del cd dels Manel, que canten molt bé, però ja sabeu el que vull dir.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Sentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional
• Cansat de les retallades
• Conversant sobre la crisis de Grècia
• Rodalias ya es Rodalies

10/03/2011 El Gobierno [español] exige 1.718 millones adicionales a CatalunyaCaixa y 568 a Unnim

11/03/2011 El Govern [català] tanca un crèdit de 500 milions amb CatalunyaCaixa

Es pensen que som tontos o que? A més, he escoltat a Mas-Colell, el Conseller d’Economia de la Generalitat, i diu que això és una operació rutinària sense importància. Doncs res, dilluns aniré a demanar 500 milions d’eurus a un banc al qual han de rescatar.

Com diu en Mohamed-Jordi… “se’ns pixen a la boca”

Notícia 1, aquí i Notícia 2 aquí

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Conversant sobre la crisis de Grècia
• El cuento de la vieja
• La crisis grega explicada de forma simple
• Els pobres ja us ho fotreu

Són moltes les persones que aquests dies m’estan parlant de progrés i futur. En efecte la majoria són part de la meva família, és un tema controvertit. Per més que analitzo el panorama, cada vegada que ho faig de forma seriosa se’m ve el món a sobre. Potser és que sóc molt negatiu i hauria de ser més positiu, però els motius no porten enlloc.

Veig les estadístiques d’atur juvenil, el de la meva edat, i simplement em quedo perplex de com de profunda és la paràlisi social que estem tenint en l’actualitat, i de com els temps que venen poden ser encara més inhòspits. Amb un 40% d’atur juvenil registrat, que vol dir que encara pot ser més alt, si comptabilitzem als ninis, estem davant d’una de les èpoques històriques del nostre Estat on més futura pobresa es pot generar.

Si el màxim al que podem aspirar els joves sense un pare o una mare ben posiciona és a feines malament retribuïdes i molt per sota del nostre nivell de preparació, fins a quin punt això representa progrés social per nosaltres mateixos.

Quan encara aquestes dinàmiques tendencioses es veuen més fortes és quan parles amb avis, són ells els que amb la calma que dóna la seva perspectiva històrica, et plantegen directament solucions i hàbits que tenien els seus propis pares, ja que la realitat els hi és semblant a la que els seus pares i fins i tot ells van viure. És cert que no estem patint els envits d’una guerra civil i una postguerra, però si una dictadura de la telebrutícia i venda de fum. Joves, i ja no tant joves, que encara vivim a casa dels pares perquè no hi ha forma de poder obtenir els recursos necessaris per poder independitzar-nos, feines on directament t’exploten i on estàs infrautilitzat.

Quan has de donar les gràcies per que encara tens feina, tot i que et paguin una misèria i t’explotin, és que quelcom no funciona bé.

Progrés? Almenys menjo tres cops cada dia. Ja puc equiparar-me a un jove de l’imperi romà. Hem evolucionat molt.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• La dificultat de governar i de ser un jove emprenedor
• El pitjor de nosaltres
• Alguna cosa està passant a Catalunya
• Estan jugant amb nosaltres

Estem de reformes a casa, bàsicament hem decidit que donat que la Gemma es queda a dormir quasi tots els caps de setmana. Llençar l’antic matalàs (i també el meu llit) i comprar-ne un de matrimoni. Això està molt bé, o no tant, ja que l’espai és el que és. Però bueno, toca reformar les dues habitacions, o més ben dit, reorganitzar, per a que càpiga el llit de matrimoni i l’exercit de llibres que abarroten les dues habitacions.

Però no és d’això del que vull parlar, és de quelcom diferent. Fent neteja, vaig decidir que moltes coses s’haurien de llençar i d’altres guardar. Per exemple, he emmagatzemat els apunts de la universitat en capses. No tenia sentit continuar amb tots els papers a les prestatgeries com si demà anés a revisar els apunts d’Economia d’Espanya. Però en el moment en que he començat a reformular les enciclopèdies m’he topat amb una emocional negativa de mons pares. Per molt que els hi he intentat explicat, i en el fons ho entenen, que les enciclopèdies en paper actualment tenen poc sentit a no ser que siguin  anuaris o temàtiques, ells es neguen en rotund a llençar-les. És un símbol dels seus temps.

De petit, una de les coses que feia que la teva família tingués estatus, era justament tenir en propietat una mega enciclopèdia, de fet, si era Salvat o Larousse, ja era el súmmum de la classe. Era, en el fons per ells, una demostració de progrés i d’ascens social. En el fons era molt semblant als temps de la revolució francesa. Aquella idea de tenir tot el saber a casa, i per tant, l’accés a la cultura que els seus pares no havien tingut, ni ells mateixos quan eren petits, amb aquells llibres bestials que ocupaven una posició ben vistosa en el menjador, demostraven que els seus fills si tindrien accés a la cultura, i per tant progrés i encara més ascens social.

És curiós doncs, que en el 2011, ara no tinguin cap sentit. L’accés a la cultura sembla que ha perdut tota la seva importància. “en internet encuentras todo”, i és cert, però no sé a quin preu social i personal. He decidit quedar-me amb les enciclopèdies, tot i que no serveix per res a nivell pràctic, penso que són el símbol d’una altra època, una època en que una generació, van creure que havien aconseguit ser classes mitges, i que els seus fills i filles serien persones importants.

Havien lluitat durant generacions (fins i tot amb una guerra per mig) per assolir aquest estatus, penso que la meva actitud és de respecte cap aquells somnis que avui dia veuen completament trencats, al comprovar que, amb tot, el màxim que aspirem és a comprar un llit de matrimoni perquè el seu fill ara per ara, ni pot pensar en marxar de casa i construir el seu propi futur. No t’ho diuen, però els temps actuals, les situacions, els hi recorden a les històries dels seus pares, quan els fills vivien també a casa, perquè no podien marxar a fer la seva per si mateixos.

Ara tenim internet i l’accés global a la cultura, però socialment estem tornant als temps dels nostres avis.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Cadascú a la seva bola
• Progrés
• La participació electoral
• La dificultat de governar i de ser un jove emprenedor

Una de les coses que més em sorprenen és la complicada situació moral en que et trobes quan gestiones. És curiós, però estem en una societat on no es premia per res a tots aquells i aquelles que agafen una responsabilitat i la treballen al màxim. Em crida l’atenció perquè es valora molt més al nini de torn per aconseguir sobreviure sense fotre ni brot que al jove emprenedor que lluita diàriament per continuar endavant.

En etapes fosques com en la que estem, es fa difícil entendre perquè no s’aposta per aquesta part del jovent que si vol continuar endavant i construir quelcom col·lectiu. Sembla que ara només val la pena allò instantània.

El més paradoxal, o més aviat hipòcrita, és que aquells que tenen en les seves mans el poder aconseguir que podem fer coses, són els que més pals a les rodes fiquen. Abans, una carrera era el resultat d’una bona tasca i tenies opcions laborals. Quan un nucli cada vegada més gran va arribar a l’educació superior, llavors es feia necessari un màster, quan les universitats han posat a disposició dels joves màsters a preus públics, llavors cal fer-ho a l’estranger.

Tot per continuar perpetuant una serie de coses. Mentre, els governs, especialment l’espanyol, s’apresura a premiar als bans i les constructores, aquelles que ens han portat a aquesta crisi, però la innovació, les noves tecnologies i la producció amb valor afegit queden sotmeses a l’eterna soledat, perquè no són importants.

Anem bé

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Progrés
• El pitjor de nosaltres
• I ara que polítics?
• Cadascú a la seva bola

En el debat sobre els toros a Catalunya, també podem extreure un altre de molt interessant, i és justament, el futur ús que se li donen a les places de toros a Catalunya. Abans de la prohibició, era un fet que les places estaven començant en estar en desús, i aquestes, s’han de reconvertir a nous usos, i si es pot, tornar en forma d’equipaments a la ciutadania.

Alguns exemples d’antigues places de toros i el seu ús actual podria ser per exemple a Barcelona, on l’antiga plaça de toros el Torín, que va tancar al 1923 i va ser enderroca al 1944. Poc després, el seus terrenys els va comprar Catalana de Gas, que avui dia en té oficines.

Un segon ús podria ser l’antiga plaça de Toros de Camprodon, que ara mateix, és una magnifica plaça amb font inclosa on juguen els nens de forma diària sense problemes. Just al final del carrer València d’aquesta població.

A Tarragona, el nou i flamant Tarraco Arena Plaça, propietat de la Diputació de Tarragona, albergarà tot tipus d’esdeveniments, com ara competicions castelleres, celebracions patronals i demés espectacles.

També a Barcelona, las Arenas, a la Plaça Espanya, estava fins ara en procés de convertir-se en un macro centre comercial, tot i això, la crisis ha aturat les obres, el que posa una mica en pausa el saber que acabarà sent.

Sigui com sigui, són moltes les places de toros que al llarg del territori, de forma natural i històrica, han anat desapareixen i convertint-se en nous usos. Això de fet, és el que fan tots aquells espais populars i ciutadans que ja no tenen suficient ús, o que ja no són rentables.

Recordem per últim que per desgràcia, o sort, totes les ciutats que evolucionen van llençant al terra i reconstruint els seus espais, justament les societats que no tenen la valentia de fer-ho, són aquelles que es queden enclastades en el passat.

La conclusió per tant és clara, i és que al igual que en altres ciutats han anat desapareixen o reconvertint-se amb el desús i la desídia ciutadana, els empresaris que actualment tenen les places de toros, hauran de reconvertir-se o morir, cosa que justament està intentant fent tothom en aquesta crisis on estem, així que tampoc cal escandalitzar-se tant.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Els toros, subvencions i nul interés
• La sentència del Tribunal Internacional de Justícia obre les portes a la independència de Catalunya
• La democracia se rompe en el Cabanyal
• Africa: Congo, Somalia, Botswana, Guinea

Alguna cosa està passant a Catalunya perquè cada dia més gent estigui a favor de la independència. Però no ho dic com una afirmació de bandereta, ho dic, fins i tot, amb la sorpresa que aquest fet em fa, i justament, m’alegra, perquè en veritat veig que els “nous” independentistes no deixen de ser ciutadans no polititzats fins ara, que simplement, s’estan adonant de la seva baixada de qualitat de vida.

Alguna cosa està passant a Catalunya quan La Vanguardia, pública magnífics articles com aquest, on realment un s’adona del fet que hi ha cada dia un major percentatge de població que s’està preocupant de la seva qualitat de vida, de fet, del seu futur i el dels seus fills, i que justament, veuen en el projecte d’Espanya com a tal, presenta series dificultats per assolir benestar.

Per tant, alguna cosa està passant quan molta gent es planteja la independència com quelcom necessari per continuar millorant la seva vida, i m’encanta veure com ho parlen de forma oberta i sense embuts, amb calma i de forma democràtica, moltes vegades en castellà, i ho fan així perquè per molt que ens ho diguin des de fora Catalunya és sense cap mena de dubtes, un oasis de llibertat d’expressió i de democràcia.

De fet, justament per això, ens podem plantejar un debat tant seriós com aquest amb la calma i prudència, el seny, que es necessita.

És doncs, un motiu d’orgull, no com a país, sinó com a societat, cosa que fa que pensi que alguna cosa està passant a Catalunya.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Progrés
• I ara que polítics?
• I si fóssim una nació?
• El joc de l’Estatut

Rotundament no! No cal tenir cap mena de por a Espanya. Ni tan sols aquells que defensen la independència de Catalunya han de tenir-la. Siguem clars, Espanya tot i les tonteries diverses de l’imaginari català que afirmen que oprimeixen al poble català, és un estat modern i democràtic, amb les seves lleis, drets i garanties.

A més, cal recordar que Espanya no és un estat solitari en el món, és part de la Unió Europea, que es basa en el drets democràtics i les llibertats individuals. Així que tret de casos fortuïts en que es pugui acusar algú d’ofensa a la pàtria, no patirem una persecució policial ni ningú acabarà en la presó per expressar lliurement les pròpies opinions, sempre amb respecte i tolerància.

Hem d’assumir, que Espanya pot tenir una forma de fer que no agradi als catalans, i que defensin la seva visió nacional, però això, no ha de ser cap impediment per a que dos pobles que hem tingut una relació tant unitària durant tants segles, deixem de parlar-nos, o podem caure en confrontacions violentes.

La independència de Catalunya serà pacífica i ordenada, o no serà, entre d’altres coses, perquè ningú a la Unió Europea permetria una altra cosa. Ni pe runa banda que es negués el dret a la llibertat a un territori que lliure i democràticament demana la seva secessió, ni tampoc permetria que l’Estat Espanyol obligués a aquest a mantenir-se dins.

De fet, aquella vella idea de que Espanya trauria els tancs, és més aviat escandalosa. Si només per dir que estan investigant els bancs espanyols ja hi ha una caiguda en la borsa, ni us imagineu que passaria si Espanya anunciés que envia tancs a Barcelona, l’economia s’aniria a la merda. Sectors com el turisme, les inversions estrangeres, la borsa mateixa.

Per tant, sempre que tractem el tema amb respecte i tolerància, dins de la llibertat d’expressió, de forma pacifica i ordenada, no cal tenir cap por a Espanya.

De fet, hem de tenir tanta por com la que té una dona quan es separa del seu marit. En una societat civilitzada les coses funcionen així, i per molt que pesi a alguns radicals, Espanya, de moment, és un país mitjanament civilitzat.

Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo

Entrades Similars

• Que diuen de la selecció catalana fora?
• Els que avui animen a Espanya…
• Catalunya vista per Espanya
• I si fóssim una nació?