Doncs sí, com no, com cada any allà he estat, en el partit on la nostra gran federació catalana de futbol ens fot unes clavades astronòmiques per una merda d’entrateda, per vore a una deslluïda selecció, sense massa crack ni encant, per jugar contra una altra selecció la majoria dels casos exòtics (com ara Lituania o Nigeria).
Com cada any he anat, he cridat les dues cançons de cada any, emocionat amb l’himne i sorprès de quanta gent érem, m’he cruspit l’entrepà i m’he posat nerviós. Com sempre, el millor la conversa i la companyia, acompanyat per les meues dues dames i pel bo de’n Bofillot i el seu amic estrella.
Ens fem grans, tots dos parlavem d’altres coses i ens emocionàvem poc amb les onades i demés. Això sí, tot el deslluït de la cosa l’any vinent i tornarem a ser, simplement pel goig i la joia de per un dia, tenir selecció i no sentir-te tonto celebrant els gols de Suècia…
