Feia temps que volia escriure quelcom més personal, tot i que estava esperant a any nou per allò de fer la llista dels reis mags de coses que voldria fer durant l’any. Malgrat això no he pogut esperar-me i he preferit escriure una mica ara.
No és d’estranyar, porto una temporadeta que no tinc ganes de res, de fet he fugit poc a poc de les meves responsabilitats, al korfbal vaig acabar deixant la Federació i postergant per cap d’any la majoria de projectes, a la universitat estic treballant al 30% de la meva capacitat, a casa els ànims no estan per llençar coets, però tampoc he intentat fer res per millorar-ho, amb l’Elisa doncs es una mica al ralentí, però cal donar-li una embranzida d’aquí a res. Que més em queda?, els meus projectes polítics estant aturats, no tinc masses ganes ara mateix, i els projectes literaris igual, els blogs i les webs les mantinc també al ralentí, sense massa esma i sense treballar-les com caldria. A tot això cal ficar que la meva salut està pitjor que mai, i que també tinc el neguit del que acaba la carrera però no sap que vol ser de gran.
Vamos que el panorama és allò de que no tens ganes de res i perds el temps per qualsevol cosa, quan t’adones ja ha passat el temps però no has fotut res de res. És més aviat curiós, perquè necessitava ja de feia temps una bona injecció d’energies que em dones aquella lluentor que necessitava. Dijous sense adonar-me’n i sense proposar-m’ho va aparèixer, me vaig trobar a la meva estimada Neus a la biblioteca, simplement genial, als 2 minuts ja estàvem al passadís explicant-nos les coses de sempre, que si el xicot que si la xicota, que si els germans, que si la feina, etc. S’està fent tota una sociòloga, i me’n alegro molt, però bàsicament amb la tonteria em va donar una mica d’energia que realment necessitava. Però si ja m’estava animant, dissabte va ser encara millor, tot i que primer decepcionant, m’explicaré, vaig descobrir fins a quin punt m’odia un personatge al que encara no he fet res de res, i que interposant-se en els meus projectes l’únic que ha aconseguit és donar-me realment la motivació per acabar amb ell i els seus. Mai piquis a un polítoleg, deia el poeta, i molt menys a un de Badalona, deia en Muries, per tant si fins ara havia estat bon minyó i no dit absolutament res, penso que ara ja tinc casus belli per atacar i fotre allà on més mal pot fer.
En fi, quan he començat a escriure aquest post tenia molt menys ànims que ara, ja té això l’escriptura, que t’aixeca la moral de forma peculiar. Per acabar només recomanar una cançó que fa dies que estic escoltant i tararellant a qualsevol banda, Read My Mind de The Killers, molt bona de debó…
I never really gave up on
breakin’ out of this two-star town
I got the green light
I got a little fight
I’m gonna turn this thing around
can you read my mind?
can you read my mind?
a mi em passa quelcom semblant a tu…
mil tones d’enèrgia per aquest 2007 q començara, borron i cuenta nueva i a per totes!