Llegia ahir una notícia a revilloblog que em cridava molt l’atenció. Després de molts anys, com és llei a Estats Units, el Pentàgon a desclassificat una bona pila d’arxius. Entre molts d’ells, destaca un projecte, el de la creació d’un tipus d’arma que provoqués “símptomes” gays en les tropes enemigues.
Per tots es sabut que l’enginy de l’exèrcit americà és molt conegut. Fet i fet van inventar la cosa aquesta anomenada internet, però crec que es passen de llestos en alguns casos. Tractar a l’homosexualitat com una malaltia em sembla d’allò més fastigós, com si la sexualitat d’una persona no depengués en gran mesura de la socialització que rep.
Però tornant al tema, quan llegia la notícia pensava en l’arma, m’imaginava per un moment pensant en l’òptica d’un general americà, d’aquells que diuen allò de “no preguntis, no ho diguis” (don’t ask, don’t tell). Segurament, quan als grans generals els hi van presentar el projecte, en els seus caps es va formar la imatge dels bombarders, com el que teniu a la foto, llençant bosses de mà o coses rosetes: així de curta és la seva capacitat.
Jo de totes formes em quedo amb una cosa, amb els set milions i mig de dòlars que van pagar a un laboratori de Ohio per desenvolupar aquesta “mortífera” arma.
em jugo el que vulguis a que la taxa d’homosexuals a l’exèrcit americà és major que als dls seus enemics.
per cert, posats a ser friquis, per què no desenvolupaven una arma que els convertís en caníbals, així es maten i es mengen entre ells. si em donen 7 milions no m’importaria ajudar-los pel bé de la democràcia i la llibertat