Doncs sí, amb un dia de retard, tot s’ha de dir, volia fer el meu particular homenatge a les eleccions que el 14 de juny del 1977 es van realitzar a Espanya. Eren les primeres eleccions lliures des dels temps de la República, però la seva importància a més de tota l’emotivitat que podien contenir anava molt més enllà.
En elles podríem de debò fer una elecció natural, això és, durant la transició hi havia desenes de partits i ideologies que es veien com els veritables altaveus de les preocupacions i dels sentiments de les persones. Gràcies a aquestes eleccions van poder comprovar que per exemple els democratacristians més ortodoxes, així com els franquistes més ultres o fins i tot carlistes, no tenien un suport tan gran com pensaven els seus dirigents.
Com a nota personal diré que ma mare va fer de vocal en una d’aquelles primeres meses electorals, explica mig rient la por que realment va passar, no sabien com aniria la cosa i els 5 grisos amb metralletes a la porta tampoc eren molta garantia. Recorda també, amb la comparativa que li dóna haver estat vocal de nou en les darreres eleccions al Parlament, que en aquelles eleccions del 77 la gent portava menjar i beguda als que estaven a les taules, que no s’aturaven en tot el dia de recollir vots (recordem el 78% de participació) i que l’ambient tot i les circumstancies era molt més familiar i agradable que la crueltat que darrerament s’ha instal•lat als col•legis electorals.
Són moltes les imatges d’aquelles eleccions que m’agradaria comentar amb vosaltres, d’aquells que els més jovenets mirem de tant en tant en algun documental. Destacar els bigotis i la moda en el cabell que es portava, així com els texans molt ajustats i demés.
A mi potser la foto que més m’agrada i que amb més tendresa em ve a la memòria no és del dia de les eleccions, sinó més aviat aquella del Congrès, en que la Pasionaria i Alberti, pugen les escales de l’hemicicle per asseure en les seves cadires de diputats.
